1 de 10
TRIBUNA OBERTA

De la vaga d'educació i sanitat, cap a la vaga general

per Ainhoa Hernàndez i Mireia Barés, 20 de gener de 2023 a les 20:04 |

«Necessitem uns serveis públics de provisió, gestió i titularitat 100% pública, de millor qualitat i que superin les desigualtats d’accés i siguin independents de les empreses privades»

Sovint, quan parlem del sistema capitalista, sembla que ho fem d’un ésser inespecífic, difícil de descriure o d’imaginar, com si fos una mà negra que controla el món al seu parer. Però aquest ésser, en la nostra realitat concreta, en el nostre dia a dia, es materialitza de moltes maneres. I qui paga les conseqüències d’aquestes gestions som les treballadores. 
 

Podríem parlar de molts dels espais on patim les conseqüències del sistema, però ens volem centrar en dos en concret: la sanitat i l’educació. Hem començat un nou any, i ho fem arrossegant les conseqüències d’una crisi inacabada que va començar el 2008, una pandèmia que el dia de hui encara patim, una sanitat i educació públiques que tremolen per no patir noves retallades i acabar sent privatitzades del tot, i un sistema que només posa el centre els seus beneficis econòmics.
 

El sistema sanitari arreu dels Països Catalans encara pateix les conseqüències de retallades, privatitzacions i manca d’inversions iniciades fa dècades. Les retallades en sanitat no només acaben amb les vides de les persones i enterren drets adquirits com a treballadores i usuàries, sinó que empitjoren encara més la situació ja de per si crítica de la sanitat pública i ens obliguen a pagar les retallades amb els nostres cossos. Arreu dels Països Catalans les retallades es van iniciar el 2007 i no s’han aturat. El 2015, la despesa sanitària per habitant dels Països Catalans era a la cua de la resta de l’Estat espanyol. El 2018, un informe situava a Catalunya i al País Valencià a la cua de l’Estat en atenció sanitària. 
 

A Catalunya, l’any 2010, la Generalitat va destinar el 30% dels pressupostos a la sanitat, el sou del personal sanitari es va reduir un 5%, a més de la despesa farmacèutica. Convergència i Unió, amb Artur Mas al capdavant, va disminuir en més de 1500 milions d’euros el pressupost sanitari, fet que va provocar el tancament de quiròfans i plantes hospitalàries, l’augment de les llistes d’espera per una operació, la reducció dels horaris als centres d’atenció primària, la no cobertura de baixes, l’augment de les negligències relacionades amb la manca de recursos. El 2018, la despesa en sanitat va ser un 27,5% menor que el 2009; el 2020 el dèficit se situava per sobre dels 3.300 milions d’euros…
 
Al País Valencià, l’any 2012 el govern del PP va aprovar el decret de retallades salarials i socials que va provocar una rebaixa en el sou del personal del sector públic, una disminució de la despesa destinada a la sanitat pública i una reordenació del sector, i l’aplicació de 300 mesures que aguditzaven encara més el procés de privatització de la sanitat. La retallada va correspondre a uns 1300 milions d’euros. I lluny de revertir aquesta situació i retornar a la sanitat pública allò que se li va extreure, el govern del Botànic s’ha quedat de braços plegats esperant que la concessió dels centres privats acabarà per tal de retornar-los al parc públic. 
 
I en el cas de les Illes, entre 2010 i 2012 els concerts a la sanitat privada es van incrementar més d’un 36%, l’any 2015 la despesa en sanitat va ser del 5,3% i l’any 2017 la despesa en sanitat es trobava a la cua de l’Estat espanyol. Aquesta disminució de la despesa sanitària ha perjudicat els serveis assistencials en tots els seus àmbits, el sou del personal i les inversions en equipaments i infraestructures i en salut pública. Però ha beneficiat als concerts per finançar una provisió privada de serveis i l’augment de la despesa generada pels medicaments hospitalaris; l’any 2017 el pressupost en concerts representava l’11% de la despesa sanitària i els medicaments, el 25%. L’any 2022, el pressupost de sanitat representa el 31,39% del pressupost total, per sota dels nivells previs a la pandèmia. 
 
Tot i haver passat una pandèmia, que ha posat al sistema sanitari al límit, els gestos que s’han fet per millorar la situació s’han quedat en això, simples gestos. En dades recents, Catalunya es situa a la cua de la Unió Europea en inversió pública, fins i tot per sota de la despesa pública global de l’estat espanyol, però líder en despesa privada. La inversió al País Valencià i les Illes ha augmentat, però no prou, situant-se fins i tot el País Valencià per darrere de Catalunya. 
 
El sector de l’educació tampoc es queda enrere pel que fa a retallades i infrainversió. L’escola pública al Principat també es va veure afectada per les retallades de Mas; i el seu pressupost entre l’any 2010 i 2015 va disminuir un 19,44%. El 2018 la partida per educació continuava sent irrisòria i encara estava per sota les xifres del 2010 -l’any d’inici de les retallades en aquest sector-.

El 2021, la inversió pública catalana en educació no arribava al 3% del PIB i arribava a ser de les més baixes d’Europa molt per sota de la mitjana de l’Estat Espanyol i de facto, continuava ometent la Llei d’Educació del 2009 del qual establia que en un període de 8 anys, aquesta fos un 6% del PIB.
 
A les Illes, la inversió pública en educació va disminuir un 12,87% el 2012. L’any següent, la destinació de partida pressupostària a educació continuava sent més baixa que la mitjana de l’Estat Espanyol. Al País Valencià l’any 2012 veiem com les classes populars responien a les retallades que feia el Partit Popular. Posteriorment, aquestes continuaven i l’any 2015 una tisorada s’emportava un 28% del pressupost en educació i catapultava el País Valencià a la cua en inversió en educació a l’estat espanyol. El 2018, als Països Catalans els pressupostos d’educació continuaven sent encara inferiors als de 2010.
 
A aquestes dades, cal sumar-li que una part d’aquests pressupostos està destinada a pagar l’escola concertada, un negoci privat subvencionat amb diners públics. De fet, la doble xarxa és una anomalia del nostre sistema educatiu i perpetua l’infrafinançament històric de l’ensenyament públic. Les treballadores de l’educació pública, però, han set les que han hagut de patir més les retallades pel que fa al salari com la càrrega de feina provinent de la manca de recursos i la majoria de retallades en la despesa del Departament d’Educació dels últims anys s’ha fet a costa de les condicions laborals del personal docent. I amb tot això, ens trobem immerses dins un sistema que no busca revertir tot això, sinó que continua buscant el màxim benefici econòmic a costa nostra. 

Però ens cal donar-li la volta a tot plegat. Necessitem posar les vides al centre i deixar de banda els interessos empresarials i econòmics; i fer-ho significa que les necessitats de les persones han d’esdevenir prioritàries i passar per damunt dels interessos econòmics d’empreses i lobbies. Les retallades no poden recaure sobre les nostres vides, perquè no són cap negoci. 
 
Necessitem uns serveis públics  de provisió, gestió i titularitat 100% pública, de millor qualitat, on es superin les desigualtats d’accés, que siguin independents de les empreses privades. Cal revertir les retallades, posar fi al finançament de l’ensenyament i la sanitat privada i augmentar les partides pressupostàries destinades a aquests serveis. Cal transformar els serveis públics  en clau feminista i superar el model heteropatriarcal. 
 
Apostem per un model de serveis públics que integrin perspectiva de gènere i sobre els problemes de salut que afecten exclusivament a les dones, que faci una aposta real per la detecció i prevenció de la violència masclista. Necessitem un model de garantia per la millora de la salut afectiva, sexual i reproductiva.
 
Cal acabar amb l’acumulació del capital i el drenatge públic cap a empreses privades. La salut i l’educació no són un joc on es guanyen diners, cal posar a disposició pública tots els recursos que es troben en mans de la sanitat i l’educació privada. Necessitem sobirania per poder fer front els problemes de salut i millorar la qualitat del nostre sistema sanitari i educatiu.
 
Però si nosaltres no estem convençudes que les nostres vides han d’estar al centre, el sistema no canviarà per art de màgia. Si nosaltres no eixim al carrer i ens mobilitzem, el sistema no canviarà cap dels seus mecanismes. Però sobretot si nosaltres no lluitem, ningú ho farà per nosaltres. I ara més que mai, ens toca lluitar colze a colze, treballadores de la sanitat, pacients, professorat, alumnat, famílies; no es tracta d’una problemàtica que afecta uns pocs, la sanitat i l’educació ens afecten a totes. Hem d’utilitzar tots els instruments que tenim al nostre abast per fer-hi front; i el millor instrument de lluita del qual ens podem dotar les treballadores per intervenir en aquesta conjuntura és una vaga general; una vaga general com a forma de convergir els interessos de totes les treballadores, per defensar els nostres drets i conquerir-ne de nous, per accelerar els processos d’organització de classe, com a palanca de canvi per activar la mobilització popular i posar les condicions d’un nou taulell més favorable cap als nostres interessos, els de les treballadores. Comencem amb la vaga convocada a la sanitat i l’educació al Principat, caminem cap a la vaga general als Països Catalans.
Ainhoa Hernàndez i Mireia Barés
Ainhoa Hernàndez és infermera i Mireia Barés és mestra. Ambdues són militants d’Endavant.

Més articles de l'autor
20/01/2023

De la vaga d'educació i sanitat, cap a la vaga general

Participació