1 de 10
opinió

Joseph Ratzinger

per Jaume Tutusaus, 10 de gener de 2023 a les 20:00 |

«Hi va haver afers que van debilitar un home estricte, rigorós i sever, però poques vegades es diu que va reaccionar amb duresa contra els escàndols»

Acostar-se a una figura polièdrica com la del recentment traspassat Papa emèrit Joseph Ratzinger, amb múltiples cares i facetes, un intel·lectual de talla excepcional, no es pot fer en cinc minuts, sinó què requereix de força temps i d’una profunda reflexió. De la mateixa manera que tampoc es pot despatxar la seva biografia amb la simple definició que era un “integrista radical” o un inquisidor, una figura amb la qual no paga la pena perdre-hi massa temps, trista caricatura -com ens recorda l’Antoni Puigverd- d’un sector de l’esquerra que comença a presentar molts símptomes de fatiga intel·lectual, però també de l’anticlericalisme català, que hi ha afegit la infundada acusació de pederasta. Però ja se sap, contra l’Església tot s’hi val. 

Cert que durant el seu pontificat se les va haver de tenir amb escàndols quasi bé mai vistos, que van sacsejar profundament l’església, com l’espantosa xacra dels abusos sexuals a infants per part de membres del clergat, o el daltabaix que va representar el Vatileaks, la filtració de documents secrets que relacionaven directament la Santa Seu amb el xantatge a bisbes homosexuals, i que es va ampliar posteriorment a la filtració de nous documents que demostraven l’incompliment per part d’alguns membres del Vaticà de normes internacionals contra el rentat de diners. 


Per bé que aquests afers van debilitar seriosament la fortalesa d’esperit d’un home tant estricte, rigorós i sever amb si mateix (a Alemanya se’l coneixia amb el sobrenom de Panzerkardinal), poques vegades es diu -perquè no interessa a aquests sectors, evidentment- que Ratzinger va saber reaccionar amb inusitada duresa contra aquests escàndols: en el primer cas, admetent públicament la seva responsabilitat en els abusos i errors produits durant el seu mandat en diversos llocs, expressant també públicament en les diverses trobades que va tenir amb víctimes d’abusos sexuals la seva més profunda vergonya, el seu dolor més gran i una més que sincera petició de perdó a totes les víctimes; i en segon lloc, nomenant un consell de cardenals que es van encarregar de les investigacions internes i que van concloure amb l’arrest del seu majordom i diversos funcionaris de la Santa Seu responsables dels escàndols esmentats.  

Però al marge de les reflexions i aportacions doctrinals de primer nivell de Joseph Ratzinger relacionades amb la teologia, o la fortíssima polèmica mantinguda amb la Companyia de Jesús a propòsit de l’observança del quart vot (només aplicable a aquesta ordre), sobre la necessitat de l’absoluta fidelitat al Papa, i més davant la relaxació que Ratzinger veia en dita ordre pel que feia als vots de castedat, pobresa i obediència, així com l’excessiva influència de la Teologia de l’alliberament sobre la Companyia, aspectes respecte dels quals excuso la meva ignorància, a part que seria d’una immensa gosadia de la meva part entrar a debatre, sí que hi ha altres facetes de Ratzinger relacionades amb la història o la política, que ens donen la talla de l’alçada intel·lectual d'aquest home. 


Un gran jurista alemany, Reiner Whal, va publicar a principis de la segona dècada d’aquest segle, un llibret preciós anomenat Los últimos cincuenta años de Derecho Administrativo alemán, en el qual descriu les dues grans etapes per les quals va travessar el Dret administratiu d’aquest país després de la rendició el 1945. Em centraré en tot cas en la primera fase, que comença després de la constitució del Tribunal Constitucional Federal alemany a la ciutat de Karlsruhe el setembre de 1951, i que dura aproximadament uns deu anys, fase en la qual el dret públic alemany es veu clarament influenciat pel pas d’un estat totalitari, en el qual la producció de normes jurídiques no està subjecte a cap mena de limitació ètica o moral, a un estat constitucional, regit per la Grundgesetz, la Llei Fonamental de Bonn.

En aquest sentit, entre l'amplíssim abast de competències que el constituent atorga a dit Tribunal, a part de la resolució de conflictes entre el Bund i els Länder, o entre els mateixos Länder, ens interessa ara destacar molt especialment les de vetllar per l’observança dels límits del poder de l’Estat en front dels ciutadans individuals o la  defensa de l’ordre democràtic liberal contra l’atac de les forces anticonstitucionals. Aquest canvi transcendental suposa en essència que les lleis aprovades a partir d’aleshores, però també pel que respecta a la seva aplicació pels diversos operadors jurídics, hauran de passar a ser examinades permanentment des de la perspectiva de la seva constitucionalitat i la seva adequació als valors que dimanen de dita Norma Fonamental, i molt significativament, al recull de drets fonamentals que figuren en la seva part dogmàtica.


No cal dir que després dels excessos del III Reich, el Tribunal Constitucional Federal comença amb una sentència força polèmica de l’any 1953, mitjançant la qual declara extinguides totes les relacions funcionarials del III Reich després de l’enfonsament del règim el 1945, a la que va seguir una altra polèmica sentència el 1956, relativa a la prohibició del Partit Comunista d’Alemanya. Tanmateix, al marge de la seva aversió als totalitarismes, la xacra del segle XX, el Tribunal Constitucional Federal dicta al llarg dels anys cinquanta tot un seguit de resolucions que fixen les bases d’una jurisprudència espectacular en defensa dels drets fonamentals i les llibertats públiques, com a reacció a les brutalitats del nazisme. (Perdoneu aquest petit incís, per bé que el considerava necessari per ajudar a entendre i situar el personatge en el seu veritable context).

El gener del 2004, l’Acadèmia Catòlica de Baviera va reunir discretament el Cardenal Joseph Ratzinger i el filòsof Jürgen Habermas (al qual Ratzinger prenia com a paradigma de la laïcitat), considerat el gurú de l’esquerra alemanya i pare de l’anomenat “neoconstitucionalisme” perquè cadascun d’ells, des de la seva perspectiva, donés la seva pròpia visió sobre les relacions entre religió i política en els inicis del segle XXI, i molt especialment, si fe i democràcia podrien conviure i interactuar en paral·lel, o pel contrari, seguirien mantenint una relación d’hostilitat. Nascuts respectivament el 1927 i el 1929, ambdòs van viure els excessos del Tercer Reich i el despreci més absolut d’aquest règim totalitari cap a la dignitat de l’home i els drets humans més elementals.

Si aquesta trobada entre dues persones en principi tant antagòniques ja va causar una forta sorpresa (per no dir que també una certa admiració), Ratzinger va mantenir posteriorment altres “diàlegs” amb Habermas en relació, per exemple, a la possibilitat què com a conseqüència de l’extraordinari poder de la tècnica, l’home havia arribat a una etapa en el seu desenvolupament en la qual li era possible la seva pròpia autodestrucció i la del planeta, o el relatiu als problemes ètics i morals que plantejava la clonació d’éssers humans: si l’home era capaç de reproduir un home en un laboratori, i per tant, deixava de ser un do de la natura, de Déu, i passava a ser un simple producte que es podia fabricar, significava que també es podia destruir. Així les coses, atès que la capacitat de “produir” de l’home havia crescut proporcionalment molt més que la seva capacitat moral, Ratzinger (i en aquí coincidia completament amb Habermas), era partidari d’un nou rearmament moral que servís per garantir una convivència pacífica i aconseguir més equilibri entre l’immens poder i coneixement de l’home (capaç fins i tot d’autoreproduir-se en un laboratori), i la seva capacitat moral, posant en el centre de tot la dignitat.

El curiós de tot plegat és com dos intel·lectuals de tanta talla, partint de perspectives i de móns tant diferents, eren capaços d’arribar a conclusions similars sobre aquestes qüestions. Això no obstant, les inquietuds d’un home com Ratzinger anaven molt més enllà. En una faceta que ens acostaria més a la d’un historiador, Ratzinger estava també molt preocupat pel procés de secularització que es vivia a Europa des de feia prop de 200 anys, és a dir, la paulatina desaparició d’un procés d’identificació religiosa o de substitució de la religió com a guia i orientació dels ciutadans d’aquest continent, per dues noves identificacions: la ideològica i la nacional. Tanmateix, Ratzinger sostenia que el nou fenòmen de la globalització havia iniciat un procés d'enderroc o de demolició de dites identificacions, provocant un gran buit identitari. 

Ara bé, per Ratzinger aquest “buit” identitari es podria reconduir, entre d’altres, situant els drets humans com a nou eix identitari dels pobles d’occident, i tot i que d’una banda, lamentava que en el “Tractat que estableix una Constitució per Europa”, aprovat pel Parlament Europeu el 12 de gener del 2005, s’omitís qualsevol menció a les arrels cristianes en la formació de la UE, per altra banda saludava que la Constitució europea es fonamentés en tot un seguit de valors universals, entre els quals situava amb caràcter preferent la defensa dels drets humans per sobre d’altres valors fundacionals com la llibertat, la democràcia, la igualtat o l’estat de dret. 

En tot cas, el punt de discordança, si és que es pot dir així, entre Habermas i Ratzinger, estava en el fet que mentre pel primer, dit de manera grollera, tots els drets, inclosos els drets humans i llibertats públiques naixien d’un nou model de Constitució que es desenvolupa a partir de la segona meitat del segle XX, caracteritzat pel reconeixement de la força normativa de la lex suprema, la incorporació a la mateixa d’un dens contingut material, i molt en particular d’un ampli catàleg de drets fonamentals, la garantia judicial i la rigidesa davant la seva reforma (sempre tenint en compte els estralls del nazisme), per Ratzinger, els drets humans eren anteriors a la Constitució, a qualsevol constitució, perquè són producte de la cultura judeocristiana (per bé que Ratzinger era prou conscient que estava mal vist dir-ho en aquests temps), i vindrien a ser una veritat universal.

Però hi ha una altra questió que el preocupava més encara, que era el relativisme moral o ètic de la societat actual, al qual responsabilitzava de molts dels mals de la cultura occidental. Tampoc estava tant lluny de les tesi de Zigmunt Baumann i les seves teories sobre la societat líquida, o l’era del buit, de la qual ens parla Gilles Lipovetsky, en un memorable assaig sobre l’individualisme contemporani, però això ho deixarem per un proper escrit.
Jaume Tutusaus
Més articles de l'autor
10/01/2023

Joseph Ratzinger

Participació