1 de 10
opinió

Hi(COP)cresia

per Marina Fernàndez, 11 de novembre de 2022 a les 20:00 |

«La invasió russa ha posat de manifest com és d'urgent trobar fonts alternatives. Per supervivència. Veurem si de la necessitat, els líders mundials n'acaben fent virtut»

Dimarts 15 de novembre és el dia encerclat al calendari com la data que la Terra assolirà els 8.000 milions d'habitants humans. "Com respondrem a aquest nadó 8.000 quan tingui edat per preguntar què vam fer pel planeta a Sharm al-Sheikh?", es preguntava fa uns dies el secretari general de Nacions Unides des de la COP27 que se celebra fins divendres que ve a Egipte. La pregunta va quedar flotant a l'aire, entre milers de minúscules partícules contaminants, tan invisibles i tan letals. I lamentablement la resposta és que el que la majoria de grans potències i poders estan fent en aquesta matèria des de fa massa és jugar a ser hipòcrites. 

El paradigma d'aquesta hi(COP)cresia climàtica l'estem vivint a la Cimera del Clima d'enguany. Com és tradició, no hi participen el primer i el tercer país més contaminant del món, la Xina i l'Índia. Els Estats Units, que han vingut a salvar la Terra de tots els mals, ocupen el segon lloc al rànquing. Per buscar solucions contra el canvi climàtic, les elits mundials no han trobat lloc millor per reunir-se a deliberar que la ciutat balneari de Sharm al-Sheikh, entre el desert del Sinaí i la costa del Mar Roig. Un paradís turístic artificial enmig d'un desert inundat de piscines d'obra i de camps de golf. Això al continent que més està patint els estralls de l'escalfament global. Uns genis.


Els 40.000 assistents, entre caps d'estat, delegats, representants civils i periodistes, vingudes d'arreu del planeta només tenen una alternativa per arribar a la cimera. L'avió. El cel de la península del Sinaí és un bullici de vols comercials i jets privats. Però per si no n'hi hagués prou amb aquesta doble moral, amb aquest poc predicar amb l'exemple, resulta que un dels principals patrocinadors de la cita és Coca-Cola, que és la companyia que més plàstic contaminant genera al món. Bravo. 

Fins ara hem parlat de les formes. Toca submergir-nos en el fons. Després d'anys i panys arrossegant el mite de la reducció d'un grau i mig la temperatura del planeta, compromís establert a la Cimera del Clima de París l'any 2015, els experts semblen haver arribat a la conclusió que aquella promesa és ja un miratge. Per això, arribats a aquest punt, l'epicentre de la COP27 s'ha desplaçat. Constatat el fracàs, la pregunta que busquen resoldre vindria a ser: i això ara qui ho paga? Les negociacions se centren en l'aportació econòmica que els països rics haurien de fer per compensar els més pobres, una mena d'indemnització pels desastres naturals agreujats associats al canvi climàtic que ja pateixen i patiran. En humans, un grau i mig és la diferència entre trobar-nos bé o tenir febre alta. Doncs amb el planeta, tres quarts del mateix.


Vivim en una Terra malalta i la guerra a Ucraïna ha fet evident la metàstasi. La pandèmia va donar una alenada d'oxigen al planeta. Va ser un miratge. La invasió russa ha posat de manifest com és d'urgent trobar fonts alternatives. Per supervivència. Veurem si de la necessitat, els líders mundials n'acaben fent virtut, ni que sigui per la força.

Una última reflexió, que no és menor. L'escalfament global també és una qüestió de classe. Està molt bé el mantra naïf que va incrustar-nos al cervell el Capità Enciam. Els petits canvis són poderosos, sí. Però no tots tenen el mateix impacte. Les xifres parlen per si soles. L'1% més ric del planeta emet més diòxid de carboni que el 50% més pobre, segons les dades fetes públiques aquests dies per Intermón Oxfam. Els seus iots, jets i capricis els paguem tots. És aquí on hauríem de posar la banya. I no perdre'ns posant el crit al cel per les protestes de quatre activistes, que probablement s'equivoquen amb segons quines accions sí, però no errem en el diagnòstic, són un símptoma, no són el mal. No siguem hiCÒPcrites.  

 

Participació