1 de 10
fil directe

Aragonès i la manifestació, una mala notícia

per Ferran Casas, 2 de setembre de 2022 a les 20:15 |

«La decisió és la més còmoda per a ell, però no és la millor tot i les raons. I ningú pot estar content o tenir-les totes»

Incògnita resolta. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, no assistirà a la manifestació que l'ANC ha convocat per la Diada Nacional de Catalunya. Serà als actes institucionals i també al míting del seu partit, ERC. Veurem si va o no a l'acte polític que convoca Òmnium, l'organització més gran i plural del moviment, al migdia a l'Arc de Triomf. La decisió del president és, sens dubte, una mala notícia. L'any passat, el primer que era a Palau, Aragonès va ser a la manifestació de la Diada, de la qual fa anys que l'Assemblea s'ha apropiat per deixadesa de la resta, però ara ha decidit que no hi vol anar perquè no comparteix l'esperit i el to de la convocatòria.

És evident que si algú llegeix el manifest de la Diada de l'ANC, una organització que havia liderat grans mobilitzacions amb ànim transversal i clau per mantenir el múscul antirepressiu i reivindicatiu del moviment, és difícil que el trobi constructiu. És fins i tot insultant quan es refereix als "partits autoanomenats independentistes", els presenta "sotmesos" a la justícia espanyola, i els acusa d'estar "acomodats a les institucions". Les crítiques, que inclouen una censura implícita a la taula de diàleg, van per ERC però també per Junts, que forma part del Govern i que no ha estat capaç de posar en pràctica cap estratègia política diferenciada de la dels seus socis més enllà de la retòrica inflamada d'alguns dirigents.


Amb la seva decisió, Aragonès i ERC alliberen un espai, el regalen. No anant a la manifestació, que convoca l'ANC però que no havia estat mai només de l'ANC, s'allunyen del carrer, marquen distàncies amb un sector de l'independentisme -el que es considera més exigent, que encara és ampli- i cauen en la trampa de la profecia autocomplerta. Quan, sense que hi hagi una alternativa a què acollir-se per sortir al carrer, a Palau diuen que no s'hi pot anar perquè és una marxa contra els partits i contra la política, faciliten que aquest discurs l'amari i que la principal foto de la Diada perdi amplitud. De retruc, posen en una posició incòmoda els dirigents i diputats del seu partit que hi aniran com havien fet la resta d'anys encara que haguessin hagut d'aguantar alguna xiulada de partidaris d'altres formacions o de manifestants decebuts amb la dificultat dels actors de l'independentisme per sortir de l'atzucac.

ERC té una estratègia clara però que, per ara, no dona els fruits esperats. Bé perquè no és compartida per tot el moviment i això la debilita, o perquè no és prou hàbil per generar elements de confrontació i motivació que incentivin el PSOE a un diàleg sincer. És, a més, una estratègia que defensen els dirigents que fa uns anys empenyien per actuar unilateralment. Certament, han incorporat els aprenentatges del 2017 però no han estat empàtics en la gestió política i emocional, i decisions i actituds d'alguns dirigents els allunyen del seu votant tradicional. Aragonès no va a la manifestació perquè és "contra els polítics" i no "contra l'Estat", però el seu partit sembla que ja hagi perdonat aquest Estat pel pecat del Catalangate, resolt amb una depuració de responsabilitats mínima, sense cap transparència i amb  promeses de reformes que estan per veure.


De contradiccions en té tothom, és clar. Començant per la presidenta de la mateixa ANC, Dolors Feliu, que crida a la desobediència institucional, però que fa uns mesos argumentava en una entrevista a aquest diari que no han de desobeir en assumptes com ara la campanya del consum estratègic perquè els poden "arribar multes" o fins i tot "acabar desapareixent". Talment com si als càrrecs polítics la desobediència els sortís de franc. A Feliu li sembla, i així ho ha afirmat en comunicats i entrevistes en les darreres hores, que si Aragonès no va a la manifestació és perquè és "autonomista", prefereix les fotos amb el govern de Madrid que no pas amb independentistes, i no està "implicat amb la independència". Artur Mas no va anar a cap manifestació de la Diada mentre va ser president perquè li semblava poc institucional i, fins on sabem, Feliu -en aquells anys una destacada militant de CDC i alt càrrec del departament de la Presidència- va sobreposar-se a la seva absència.

Aragonès no hi serà, però sí els consellers i dirigents de Junts en bloc, com si les crítiques del manifest de l'ANC -també les que carreguen contra la gestió de l'octubre de 2017, que liderava Carles Puigdemont com a president- o al Govern "acomodat" i les apel·lacions a crear un espai que superi els actuals partits, no anessin amb ells. Hi ha un sector de l'independentisme, sorollós i amb portaveus molt insistents en la crítica al partit d'Aragonès, Junqueras i Rovira, que no comparteix l'estratègia d'ERC i que intenta expulsar-la del moviment si no s'autoesmena. I, en la seva particular pugna, el partit de Laura Borràs i de Jordi Turull intenten recollir-ne els fruits amb les crítiques a la taula de diàleg com a argument estrella.


Així, s'alimenta el discurs que amb l'Estat no hi ha res a negociar i tant fa que Mas i Puigdemont intentessin fins a l'esgotament -si calia desant el referèndum o la declaració d'independència al calaix- el diàleg amb Rajoy, que el mateix Turull hi tornés al seu frustrat -la CUP no li va donar els vots- debat d'investidura, i que després Quim Torra reclamés de nou diàleg, a Rajoy primer i a Pedro Sánchez més tard. Malauradament, aquest oportunisme també el va posar en pràctica ERC en situacions similars quan no ostentava la presidència.

La decisió d'Aragonès és la més còmoda per a ell, però no és la millor. I ningú pot estar content o tenir-les totes, ni els partits del Govern ni l'ANC. Tampoc la CUP, que optarà per ser-hi amb perfil baix i posa l'accent en els seus actes. Aragonès s'estalviarà els xiulets que hauria escoltat a la manifestació amb un ambient escalfat contra els partits i singularment contra ERC. No anar-hi, però, no li resoldrà res i tampoc li farà les coses més fàcils a l'ANC, que veurà com la seva convocatòria s'empetiteix per la incomoditat del primer partit independentista. Si són coherents, ja no podran parlar del 52%. La reflexió i el propòsit d'esmena hauria de ser col·lectiu perquè, en política, mai no es toca fons. Sempre es pot caure més avall quan no s'és constructiu, valent i generós. O això o dedicar-se a una altra cosa, que d'urgències n'hi ha moltes més.

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou, I tot això com es paga? i Tota la veritat. A Twitter: @Ferrancm.
Més articles de l'autor
27/11/2022

Tria el teu unionista i piula

20/11/2022

La pilota tacada

11/11/2022

Si t'asseus a negociar

31/10/2022

País amb mala memòria

20/10/2022

Què en podem esperar de Brussel·les?

14/10/2022

Acord de claredat i confusió

07/10/2022

Un punt final

30/09/2022

1-O: orgull i tabú

25/09/2022

Torn d'Illa i Borràs

09/09/2022

L'últim flotador

Participació