Opinió

Pau Casals

«La projecció internacional i el talent de Gaudí o Miró són inqüestionables, però la dimensió de Casals abasta encara més àmbits»

per Joan Manuel Tresserras , 1 de juny de 2020 a les 20:00 |
Com passa també amb altres artistes, sentim devoció per les grans figures de la música, les seves circumstàncies i els espais que van freqüentar. Com si a través dels seus rastres poguéssim descobrir les claus del seu talent creador. Potser perquè la música impregna la vida i l'acompanya d'una forma especial, potser més completa i més profunda que les altres arts.

Això segurament explica l'interès de tantes persones, fundacions i institucions a preservar els llegats artístics de les figures musicals de cada moment; sovint a partir de la museïtzació de la casa on van néixer, on van viure, o bé on van morir. Per això, gent d'arreu, amant de la música, visita cases museïtzades que homenatgen Bach, Mozart, Beethoven, Schubert, Chopin, Grieg, Sibelius o Mahler. I també Elvis, Marley, Prince, Hendrix, Nina Simone o Johnny Cash.


A Catalunya disposem d'una d'aquestes cases museu, considerada entre les primeres del món. Magnífica. Es tracta de la Vil·la Casals: el Museu Pau Casals. I és entre les tres o quatre primeres d'Europa per l'extraordinària rellevància i projecció de Pau Casals. Per la importància excepcional i la significació del seu fons personal, acumulat en tota la seva llarga trajectòria. I també per la singularitat de l'emplaçament i la qualitat de la casa-museu.

Pau Casals no només fou el músic català més reconegut i influent del segle passat, amb una notorietat permanent que no va disminuir ni durant el seu exili a Prada de Conflent. Casals serà sempre considerat com la personalitat catalana més destacada de tot el segle XX. El més universal dels "catalans universals". La projecció internacional i el talent de Gaudí o Miró són inqüestionables. Però la dimensió de Casals abasta encara més àmbits.


Va ser un músic d'una categoria excepcional; això no ho discuteix ningú. Però també va tenir un compromís cívic ferm, nacional i social, que el va dur a fundar el 1920 a Barcelona l'Orquestra Pau Casals, un projecte simfònic extraordinari, o una mica més tard l'Associació Obrera de Concerts (1926).

La guerra de 1936-39 s'encarregaria d'estroncar aquelles iniciatives exitoses quan ja s'havien consolidat. Casals va rebutjar tots els oferiments polítics que va rebre, però per esdevenir encara amb més determinació el pilar de la dignitat resistent contra el franquisme i els altres feixismes i, immediatament, un dels referents internacionals més visible, actiu i contundent en la defensa de la pau i els drets humans. Per això, per la seva tenacitat persistent en condicions adverses, per la seva coherència en no renunciar mai als principis, drets i valors fonamentals, va rebre el 1971 la primera medalla de la pau de l'ONU.


Potser no caldria haver reclamat l'atenció preferent de les institucions públiques per contribuir a la preservació i la divulgació del llegat Casals. Tampoc a l'hora d'atendre la necessària restauració de la casa-museu, magnífica, davant del mar, a la platja de Sant Salvador d'El Vendrell. Al conjunt de la casa i dels seus annexos, però, els cal ara una intervenció urgent. Una posada al dia que ha de servir també per actualitzar tecnològicament el museu. La Fundació Pau Casals, amb Marta Casals al capdavant, ha pogut planificar i preparar al detall aquesta renovació. I ha trobat la complicitat de l'Ajuntament d'El Vendrell, la sensibilitat de la consellera Mariàngela Vilallonga i, molt especialment, la determinació i el suport de la presidenta de la Diputació de Tarragona, Noemí Llauradó.

Les cultures no es limiten a un grapat de monuments i de llocs, és clar. Però també tenen monuments i llocs on es materialitzen amb particular evidència i força identificadora. La Vil·la Casals és un dels llocs fonamentals de la cultura catalana. Amb la nova inversió per a la restauració i l'actualització de l'equipament, serà més fàcil que tots plegats puguem rememorar adequadament Casals i gaudir de la llum, de la cadència de les ones i dels espais que ell sempre va voler compartir amb familiars i amics.

Casals és un patrimoni que, sovint, no hem tingut prou en consideració. Sí, el seu nom identifica carrers, escoles, instituts i una autopista, però potser no el tenim prou present. Ni l'artista genial, ni la seva exemplaritat cívica. De vegades sentim la seva interpretació del Cant dels ocells o tornem a veure un fragment del seu discurs del 1971 a les Nacions Unides i sentim una emoció continguda, però poc més.

Ara, si tot va com ha d'anar, podrem continuar passant alguna vegada per alguns carrers de Viena o per Abbey Road evocant músiques i passats que ens acompanyaran sempre, però sabent que hi ha un lloc, davant del mar, a la platja tarragonina de Sant Salvador, on hi ha plantada una arrel inspiradora que ens identifica i ens constitueix.

 

Joan Manuel Tresserras
Professor de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A Twitter: @jmtresserras.
29/06/2020

Accedir a la cultura

01/06/2020

Pau Casals

04/05/2020

Fixar una direcció

06/04/2020

Pluja de profecies

21/03/2020

Mirar endavant

22/02/2020

Lluitar i negociar mirant al futur

25/01/2020

La repressió i els seus objectius

28/12/2019

ERC, 2020...

30/11/2019

Temps polític, prioritat social

02/11/2019

Consciència gàstrica

Participació