opinió

Músics de quilòmetre zero

«Els nostres artistes actuaran en aquests festivals perquè s’avindran a estrènyer-se el cinturó i reduir les pretensions econòmiques»

per Jordi Bianciotto , 22 de maig de 2020 a les 23:29 |
S’albiren les primeres llums de vida musical en els escenaris, ara per ara més en els espais a l’aire lliure que no pas a les sales, i ja podem entreveure que seran els artistes nostrats, els autòctons, els qui ens calmaran la set i ens ajudaran a imaginar-nos que tornem a ser normals. Concerts per a quatre-centes persones (fase 2), potser vuit-centes (fase 3), assegudes a seients amb metre i mig o dos metres de distància, estranys protocols per entrar i sortir, i per acostar-te a la barra per demanar un gintònic. Normal, tot plegat, no ho serà gaire, però ens semblarà glòria beneïda després d’aquests mesos d’obscuritat.

Amb la restricció dels viatges i la prudència que regirà les nostres vides en els mesos vinents, els programadors que es llancen a la piscina compten sobretot amb els artistes del país, que per un cop constituiran l’star system de la temporada. Sting? Diana Ross? Rufus Wainwright? Pau Riba, The Sey Sisters i Roger Mas, que són alguns dels noms que esquitxen el cartell del Cruïlla XXS, el primer festival que mou peça i aposta a fons pels miniconcerts. En vindran més, com Pedralbes, Porta Ferrada i d’altres que hi treballen tot tocant ferro i pregant perquè res es torci en el fràgil camí que tenim al davant.


Tot plegat podríem revestir-ho amb una mica de literatura èpica o amb notes cursis d’agraïment a la bona gent de les arts per la seva noblesa d’esperit i disposició a aixecar-nos la moral, però al capdavall cal recordar que estem parlant de treballadors de la cultura que no acostumen a alimentar-se de poesia, purpurina i desitjos d’un món millor sinó de substàncies més comestibles. Els nostres artistes actuaran en aquests festivals perquè estan més a mà que els forans i perquè, comprensiblement, s’avindran a estrènyer-se el cinturó i reduir les pretensions econòmiques, en un context en què tot serà més auster i més arran de supervivència, que ja és dir quan parlem dels músics.

I hi seran, naturalment, perquè s’estan enfilant per les parets i frisen per tocar, perquè això seu, aquesta "estranha forma de vida", que en diria Amália Rodrigues, no s’explica només en els termes ordinaris: té un punt de quimera, d’il·lusió vocacional tal vegada romàntica. La qual cosa no impedeix observar que la música representa un àmbit professional ben tangible i terrenal, que en aquest país penja d’un fil, i que fóra bo que entre tots procedíssim, si més no, a decidir si volem que gaudeixi d’una protecció o ens estimem més mirar cap a una altra banda i tornar a aplaudir les vedettes internacionals com si res passés quan vingui la bonança.


Pensem-ho quan, d'aquí a unes setmanes, els estiguem aplaudint en un d’aquests miniconcerts de postconfinament, tan refrescants i necessaris, i que tanta incertesa i angoixa amagaran entre bambolines.

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
22/05/2020

Músics de quilòmetre zero

09/05/2020

​«Rockdelux», a contracorrent

25/04/2020

Els Rolling Stones, sense frivolitats

11/04/2020

Apagada cultural, ara?

27/03/2020

L'apocalipsi segons Bob Dylan

20/03/2020

La música de la teva vida

14/03/2020

Guanyem temps

07/03/2020

Visca Guillermina Motta

28/02/2020

Sopa de Cabra, després del rock'n'roll

21/02/2020

Tot és groc

Participació