Opinió

Aquell 6 de desembre

«El dilema que es presentava no tenia alternativa: o democràcia pluripartidista, amb un seguit de limitacions de tota mena, o res»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 5 de desembre de 2018 a les 21:35 |
La constitució espanyola, que encara patim, va tenir a Catalunya un suport a les urnes superior a la mitjana estatal. Mentre que al Principat la participació va ser del 67,91%, enfront del 67,11 estatal, els vots favorables, aquí, van enfilar-se fins al 90,46%, davant del 88,54% obtingut a tot l’estat. Pot ser entès, potser, com que enlloc com aquí  -per consciència nacional, cultura democràtica i europeisme- no existien tantes ganes de desconnectar institucionalment del franquisme. No era fàcil un altre resultat tenint en compte que, a excepció d’ERC, totes les altres forces parlamentàries van fer campanya pel "sí". Per circumscripcions provincials, el suport a la constitució va ser del 91,9% a Lleida, 91,7% a Tarragona, 91% a Barcelona i 90,4% a Girona.
 

Pel que fa a la resta dels Països Catalans, a les Balears els vots favorables representaren el 90,2% i el 89,5%, al País Valencià, l’indret on llavors, segons les enquestes, hi havia també un índex més elevat de suport a tesis independentistes. Per circumscripcions, a Alacant el "sí" a la constitució obtingué el 90,3% dels vots; el 89,2%, a València i el 89%, a Castelló. La província més favorable a la constitució va ser la de Lleida i la menys partidària del text constitucional, la de Castelló. Als Països Catalans, doncs, la mitjana de vots se situa a l’entorn del 90,05% del total emès. Aquest comportament, superior a l’obtingut a tot l’estat, explica moltes coses sobre el desig col·lectiu d’accedir a la democràcia i superar la dictadura, però també de l’evolució posterior de la situació política i també, ai las, la nostra elevada dosi de credulitat i, probablement, ingenuïtat i tot.
 
Mentre els partits catalans van presentar la constitució com un pas molt important en el camí de les reivindicacions històriques, però no com el definitiu, per als partits espanyols va quedar clar, de seguida, que allò era el final, el màxim a què es podia aspirar. Aquella diferència tan gran de punts de vista resumeix a la perfecció el sentit de l’anomenada  transició, del franquisme a la democràcia. En realitat, va permetre als franquistes de passar de la legalitat franquista a la democràtica, directament, de la llei a la llei, vaja, sense haver de passar comptes davant de cap tribunal pels crims de la dictadura, perquè el franquisme no ha estat mai cap delicte, a l’estat espanyol. Ni ara, ni fa 40 anys.
 

El dilema que es presentava no tenia alternativa: o democràcia pluripartidista, amb un seguit de limitacions de tota mena, o res. Compraves un paquet únic que, amb la legalització final de tots els partits -ERC i FNC van ser legalitzats passades les primeres eleccions del juny del 77-, incloïa també, obligatòriament, comprar la restauració de la monarquia borbònica, la no inclusió del dret a l’autodeterminació o la prohibició de federar-se els Països Catalans; mentre, en canvi, s’acceptava la incorporació de Navarra a la resta del País Basc, si s’aprovava en referèndum. Això, sumat a altres aspectes democràtics i econòmics que eren considerats inacceptables pel minoritari independentisme de l’època, motivà l’oposició a aquella constitució, oposició que culminà amb un manifest unitari (“Catalans, voteu NO o No voteu”), la creació d’un Comitè Català contra la Constitució Espanyola i una campanya d’actes públics pel territori. Els partits favorables a l’ordre constitucional, avui encara vigent, van titllar els contraris de marginals, extremistes i radicals. Aquell 6 de desembre era dimecres, un dia feiner. I jo hi vaig votar "no".

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
05/12/2018

Aquell 6 de desembre

28/11/2018

Gibraltar, com sempre

21/11/2018

Unitat de destí ferroviari en l’universal

14/11/2018

Una mica d’ordre, sisplau

07/11/2018

El gran buit

31/10/2018

Brasil, la samba ultra

24/10/2018

L’altre Saladrigas

17/10/2018

La revolució pendent

10/10/2018

Recordant Llompart

03/10/2018

Va de Mossos

Participació