Vuit colles geganteres fan gran la trobada de Solsona

per Ramon Estany , Solsona, 11 de juliol de 2013 a les 17:55 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de juliol de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ball dels Gegants Bojos Foto: Ramon Estany
 
Solsona va acollir el passat cap de setmana la 8a Trobada de Gegants, amb la visita de 7 colles més l'amfitriona i uns 250 geganters que van omplir d'animació, música i color els carrers i places de la ciutat.

Després d'una animada cercavila per la ciutat, la Plaça del Camp acollí l'acte central de la trobada, amb l'execució dels ballets da cada colla i lliurament de records.


 
 
Els primers gegants que van fer el seu ballet van ser els de Castellterçol (Vallès Oriental), estrenats el 28 d’agost de 1954. Aquests gegants personifiquen la muntanya catalana. Estan inspirats en els nostres avantpassats, com les Verges prudents i les Majestats romàniques.  Són la FORÇA i la GRÀCIA. La força duu els colors del paisatge, de la terra. Els seus atributs son l´espasa i la llei. La Gràcia es vesteix dels colors del cel: el blau del dia, el negre de la nit, la claror del sol i un mantell com un núvol. És la princesa dels contes, amb "vestit de sol i lluna". Duu l´almorratxa, perquè la Gràcia és allò que perfuma la vida. 



 
 
Continuaren amb els gegants de Moià (el Moianès), el Toll i la Teixonera. Construïts per Jordi Grau del taller el Drac Petit.
Els noms d’aquests gegants fan referència a les coves prehistòriques situades en el terme municipal de Moià
En Toll es un individu masculí robust, no gaire alt, de tipus alpí, del qual s’ha trobat l’enterrament i s’acompanya d’un fermall metàl•lic d’origen centreeuropeu, porta els estris d’un valent caçador i ens demostra que ja en aquells temps tenien curiositat per la nostra terra.
La geganta Teixonera es una dona més jove i una mica més avançada que en Toll, ja que porta una gerra de terrissa i es pagesa i ramadera.


 
 
Els següents gegants foren els de Bellpuig (l’Urgell). Són el Ramon i la Dolça. Representen el Baró de Bellpuig i la seva esposa. Aquestes figures daten del 1930.  Mesuren 3,20 metres i pesen 32 quilos.

Arribà el torn dels veïns gegants de Guixers. Són la Roseta de la Torra i el Ramon de la Costa.  Aquests gegants són obra del solsoní Taller d’Escultura Casserres: la Roseta construïda l’any 1992 pel Manel pare i el Ton construït l’any 2002 pel fill, el Manelet. Els gegants Bojos varen ser els padrins en el bateig del Ramon. Representen una parella de pagesos.

 
Tot seguit ballaren el gegants de Sant Climent de Llobregat (el Baix Llobregat). Són en Climent i la Roser. Representen dos pagesos. La Roser porta un cistell ben ple de les millors cireres, el fruit que dóna renom al poble. En Climent porta el nom del patró de la vila i la Roser, el de la Marededéu a la qual es dedica l'ermita del Roser.  Construïts al taller de Can Bóter de Tiana. Els acompanya la Llúcia, una gegantona que representa una jove gegantera de la colla. El seu nom el deu a l'arbre al qual s'empelta el cirerer i va ser construïda pel taller Sarandaca.

 
Continuaren amb els gegants de Torà (La Segarra). El Brut, la Bruta i el Constantí, obra dels solsonins  Manel Casserres, pare i fill. 
El Brut fou el primer gegant que es va presentar a la vila de Torà. Es presentava l’any 1994 representant el personatge històric de la festa de la Llordera, el Brut, home vestit de calderer, brut de cara, mans i roba; carregat de paelles, perols vells i bonyeguts. L’any següent arribava la seva parella, la Bruta. Ja que com diu la historia de la festa de la Llordera, al Brut l’acompanyava una altra persona no definida en el seu sexe, però si que anava vestida de dona, igualment bruta, amb roba espellingada, una caputxa lligada al cap i amb una filosa de cànem a les mans. 
El Constantí es presentava l’any 1998. Aquest element deixava de banda els personatges de la festa de La Llordera. Es presentava com el personatge més emblemàtic del poble, en honor a un símbol de l’escut oficial de Torà. La presentació del Brau es va fer en una plaça de Toros amb dos “toreros”. Al gegant se li va posar el nom de Constantí, fent al•lusió al títol de “La molt lleial i constant Vila de Torà ”. 
 
A continuació ens acompanya la Mulassa del Pi o la Mulassa de Barcelona. De la qual ja se’n té referència documental l’any 1568.Vinculada al gremi de paraires, que tenien capella a la parròquia del Pi, al segle XVI la Mulassa era semblant a la figura d’una guita i, com a tal, llançava fuets pirotècnics i focs d’artifici. És per això que durant el segle XVIII es converteix en un dels elements més populars, divertits i esbojarrats del bestiari. Però les restriccions dels excessos lúdics de 1771 prohibeixen la pirotècnia de la Mulassa i això fa que l’element poc a poc vagi caient en l’oblit, sent així una de les primeres figures del bestiari en desaparèixer. 
 L’any 1988, dins del Projecte de Recuperació de la Imatgeria Festiva de Ciutat Vella, l’Associació d’Amics dels Gegants del Pi encarrega la recuperació de la Mulassa de Barcelona a l’artesà Manel Casserras Boix. La figura, que torna a llançar pirotècnia, s’estrena el 16 d’agost de 1988 amb motiu del Correfoc de les Festes de Sant Roc de la Plaça Nova. 
 En l’actualitat, la Mulassa barcelonina té dues vessants. D’una banda, participa en diversos correfocs i actes de foc ballant i llançant pirotècnia pels quatre punts de foc que té a la boca. D’altra banda, forma part del Bestiari Històric de la Barcelona Vella i és membre del Seguici Popular de Barcelona. Com a tal, en els actes protocol•laris en què participa, la figura llueix un ram de flors a la boca o una garlanda floral penjant del coll. A més, també gaudeix de música i ball propi. El Ball de la Mulassa, amb un fort toc de gralla i percussió, representa perfectament el caràcter de la figura. Primer balla de manera juganera, però després, la Mulassa, bota i corre en una infinitud de moviments que acaben amb uns giravolts ben bojos.


 
Els últims gegants que ens acompanyaren foren els gegants petits del Pi de Barcelona. La primera referència documentada de la participació d’aquestes figures en un acte no arriba fins al Carnaval de 1798. I és que amb motiu de Carnestoltes, els Gegants petits del Pi van ballar al Teatre Principal davant del Capità General de Catalunya, el Duc de Lancaster, i van entregar el manifest que indultaria a tota la imatgeria festiva de la prohibició que tenien imposada.  
En aquella època els Gegants petits del Pi van esdevenir molt populars i, des d’aleshores, van acompanyar als seus germans grans a diverses processons, com per exemple la beatificació de Sant Josep Oriol l’any 1807. A més, la seva mida petita els va permetre participar funcions teatrals i festes privades de la classe benestant de l’època. 
En aquells temps els Gegants petits del Pi van adoptar la imatge moderna de les classes acomodades que seguien la moda provinent de França i que compartien idees lliberals. De fet, els Gegants petits al llarg del segle XIX van canviar molt sovint la seva imatge seguint la moda del moment. 
Ja al 1870, els Gegants petits comparteixen destí amb els grans i són desats en caixes, fins que el 1951 es descobreixen i el 1960 es recuperen gràcies a la campanya ciutadana endegada per gent del barri. Foren restaurats per Manel Casserras i Boix de Solsona.
El 12 de juny de 1960, després d’un intens any de feina, Gegants grans i petits del Pi tornaven a ser una realitat viva als carrers de la ciutat. Portats pels geganters de Solsona, van sortir en cercavila des del Palau de la Virreina fins a la plaça Sant Josep Oriol, on van rebre la benedicció acompanyats d’una multitud de barcelonins que no s’ho va voler perdre.  
Igual que els seus germans grans, l’any 1985 van ser batejats. Ell rebé el nom d’Oriol en honor a Sant Josep Oriol, patró del Barri del Pi, i ella el d’Eulàlia (tot i que la veu popular ràpidament la rebatejà com a Laia), tot recordant la copatrona de la ciutat de Barcelona, i alhora patrona de Ciutat Vella.  Enguany estrenen nova vestimenta.
 Els acompanyava Perot Lo Lladre. Aquesta figura representa el famós bandoler del segle XVII, Pere Roca Guinarda. Més conegut com Perot Lo Lladre, era fill del poble d’Oristà, al Lluçanès, i, segons diu la llegenda, va viure al carreró del districte de Ciutat Vella de Barcelona que porta el seu nom i que comunica els carrers del Pi i de Portaferrissa.  La figura, que és portada pels infants de la colla, va ser construïda per l’artesà geganter Manel Casserras i Boix, de Solsona, i va ser estrenada el 23 de març de 1995, Diada de Sant Josep Oriol. 
 
El darrer torn va correspondre als amfitrions: la família més boja i popular de Catalunya; els gegants bojos del Carnaval de Solsona, que tot i ballar per Carnaval, de tant en tant, ens regalen alguna sortideta en temps no tant gèlids i una mica més calurosos.
Com sempre la música ens la interpretà l’orquestra Patinfanjàs, orquestra oficial de tota festa solsonina i que des de la nostra primera trobada no ens han fallat mai. 
 
I per acabar la jornada van fer una ballada general del BUFI, himne oficial del Carnaval de Solsona.
 

 

Participació