​Agustí Alcázar: L’associanisme esportiu i juvenil

No es pot negar la participació de l’Agustí en múltiples associacions del municipi, el cas més sonat i més clar és la posició de lideratge que va ocupar durant tres anys a Joventut Solsonina. La seva trajectòria, en aquest aspecte, és molt similar a la del Joan Parcerisa, el qual també va ocupar aquesta posició i, avui dia, es postula com la mà dreta del que anomenen la llista de Gisbert. Primer de tot, trobo adequat puntualitzar que no és la llista de Gisbert, és la llista d’ERC. Lluny d’ideologies, s’ha de tenir molt en compte que es vota el partit i que, posteriorment, aquest acaba fent el que vol. N’és un exemple la legislatura anterior, on el David, tot i postular-se com a alcalde, va acabar renunciant a aquesta posició en favor d’una altra (molt més ben pagada i amb unes funcions reals qüestionables). D’aquí, es va anar passant la torxa, la qual va ser rebutjada pels següents números, que és vergonyós que encara continuïn ocupant els seus càrrecs; fins que va acabar arribant a la Judit. A partir d’aquí, i encara que havia de mencionar aquests antecedents per posar en context la meva opinió, trobo molt correcte i evident la integració de nous membres en les llistes electorals. Tot i això, em va sorprendre molt quan vaig veure que l’Agustí es presentava a la llista d’ERC. En primer lloc, la primera sorpresa és que no se m’havia acudit mai que participés en política; i en segon, que en cas de fer-ho no se m’hauria acudit mai que fos per ERC. Li auguro un futur brillant en la política, ja no només existint la possibilitat que d’aquí a uns anys es converteixi en alcalde, sinó que arribi més enllà, al Parlament i, ves a saber, fins i tot a cotes més altes a escala nacional. La raó? És que considero que l’Agustí és l’encarnació del rei Mides i que efectuarà una tasca impressionant? La resposta és clara, evidentment que no. En un sistema podrit i corromput fins a la medul·la, les persones que hi entren, encara que en un àmbit local sí poden estar carregades de bones intencions, normalment acompanyades de grans quantitats d’ignorància, o ho acaben deixant prematurament o entren en una cursa d’obstacles per arribar a dalt de tot. Quins són els obstacles? Us preguntareu, àvids lectors, i la resposta en aquest cas també és clara, la persona que està per sobre. I com se supera, estimat avi, aquest obstacle? Llepant cul i, quan es doni l’oportunitat, clavant un punyal a l’esquena. Així doncs, no nego l’experiència de l’Agustí en aquestes associacions municipals, com tampoc nego la seva obtenció d’un grau universitari, però no d’Enginyeria Mecànica, grau que encara es troba cursant, sinó un grau universitari d’aquestes dues tasques que caracteritzen el sistema polític actual: Llepar cul i apunyalar esquenes. I, de fet, me n’he deixat una, ocupar cadira; amb la qual no vull fer una ironia sobre el seu físic i la pràctica esportiva que advoca, crítica massa tosca i evident, sinó que n’estic completament segur que la seva intenció final és aquesta, ocupar cadira amb les butxaques plenes i, com a bon polític, minvant l’erari públic.

Us heu descuidat l’associació de puntaires. De debó, quina importancia te haver estat al teixit associatiu. Ha gestionat pressupostos?. Ha dirigit equips de treball? Ha fet tasques de gestió?. Es responsable, treballador i bona persoba?. Això és el que importa i no el tema associatiu