Punt de vista

​Magnanimitat i cor obert

per Pere Ortis, Solsona | 16 d'agost de 2021 a les 22:51 |

     Són les dues virtuts elementals que fan que puguem dir a un home que és bo. Que és un home humanitari que escampa el bé en el seu rodal. I el que és cert a nivell de les persones també ho és en l‘ordre cristià; diríem que les benaurances de Jesucrist són l’eclosió d’aquest binomi fonamental.

    Però encara considerem que la magnanimitat vol dir tenir una ànima gran, que no sigui egoista i sàpiga considerar els altres reconeixent-los la seva dignitat al mateix nivell que vol que els altres considerin la seva i, amb la dignitat també consideri llurs drets i els respecti. I cor obert vol dir el do de la comprensió, la facilitat del cor a aplicar la raó a comprendre els qui no pensen igual que jo mateix i a entendre i practicar l’aproximació als altres com la que jo espero que facin ells a mi.


   I és obvi que aquestes virtuts individuals de les persones també escauen als governants, als governs, a les nacions i als estats. Perquè al món hi hagi justícia, hi hagi pau i fins hi hagi amor. La pràctica d’aquestes virtuts per part dels grans de la terra és el camí més recte perquè no hi hagi guerres. I és l’únic camí. I si eixamplem la mirada al volt, veurem que aquestes dues virtuts difícilment existeixen enlloc.

    De quin estat o govern de la terra podríem dir que les posseeix? Segur que de cap. Per això anem com anem. Elles foren la pedra filosofal que transformaria la relació humana en or de llei. Si els ciutadans i les institucions de govern del món les practiquessin no hi hauria classes i castes socials, burgesos i pàries, perseguidors i perseguits, opressors i oprimits, rics i pobres, privilegiats i destituïts. No hi hauria tribunals que es deixin encegar pel seu odi a aquells que no respecten els seus dogmes, ni hi hauria tribunals  que tinguin necessitat de calumniar per poder condemnar a aquells que tenen intenció de condemnar ja abans d’aplegar-se per a jutjar-los. Qualitats que no són impediments per als jutges, ans són virtuts indispensables per a administrar justícia no sectorial, sinó universal.


     La tan cantada democràcia, que és govern del poble per al poble, ha de fonamentar-se per necessitat en aquestes dues virtuts. Molts governs hi ha a la terra que clamen que són un model de democràcia i la seva actuació desmenteix la seva fanfàrria, fins a tal punt que els qui més ho proclamen són els  més poc demòcrates de tots. I si ens hi fixem, veurem que els qui més ho criden de si mateixos és per a enganyar-se a si mateixos i després als altres. Aleshores cal aplicar-hi aquella norma de discerniment tan bona que ens donà Jesucrist: “Pels seus fruits els coneixereu”. L’aval que un mateix proclama de si no val res. Són els fets els que canten. I ai!, si posàvem atenció als fets que són patents a la vista de tothom. Siguem exigents i manifestem-la la nostra exigència, que qui està fet a manar i a imposar la seva llei no s’adona del despotisme que practica negant-se a reconèixer la dignitat i el dret dels altres, i acaba per caure en el miratge de considerar-lo de llei divina. 

 

Participació