Punt de vista

​No vulguem perdre el temps

per Pere Ortis, Solsona | 13 de juliol de 2021 a les 07:26 |
Per ser realistes i tocar de peus a terra cal que no girem l’esquena a la nostra situació i, enmig del desig que abriguem d’aconseguir la nostra independència, configurem-nos amb tota cruesa l’atzucac en què es troba Catalunya arran del seu primer pas per fer-se una República Sobirana i Lliure.

Primer pas que havíem de fer feia anys, feia segles, i això, malgrat que porti el secular retard, cal celebrar-ho, estudiar quina és l’única línia d’acció que en és viable per no perdre el temps i no recolzar-nos en falsos suports i no dependre de falses perspectives i de falses promeses. Hem de ser nosaltres qui ens ho havem de treballar, seguint l’exemple dels petits estats europeus que foren nacions sotmeses a un altre com nosaltres i saberen trobar el camí del seu alliberament. Els estats extensos, civilitzats i plenipotenciaris no hi ajuden mica, ans tot al contrari ho veuen amb odi i ho sabotejaran a exemple i semblança de com ha fet l’Estat Espanyol amb nosaltres.


Fa temps, no és ara de poc, que escoltava en un parc la conversa de dos emigrats a Catalunya des del sud espanyol que parlaven de l’1 d’Oct i posterior i l’un deia a l’altre: Pero es que estos catalanes quieren su independència sin esperar a que el Gobierno se la dé... No és això, senyor meu, ja que el Govern de Madrid no ens ha de donar res, que la nostra Sobirania no és seva, sinó que és nostra, i l’únic que ha de fer el Govern de Madrid és no interferir en el dret d’un poble a auto determinar-se, respectar la seva decisió i portar-se com ho fa un govern civilitzat i que respecta els drets humans dels altres. Tot el que no sigui això portarà malestar, inestabilitat, allargarà una agonia innecessària, crearà atzucacs i ressentiments durables que segur que faran malbé les bones relacions de
veïnatge que vindrien després, si tot hagués estat fet amb seny i respectant els drets naturals dels altres.


Hi ha una tropa de molt eixerits que profetitzen i que dictaminen què ha de fer l’un i què ha de fer l’altre dels nostres capdavanters en aquesta situació d’immobilitat i cadascun d’aquests facultatius hi diu la seva i vindica la seva opinió com l’única vàlida i viable. I tants caps, tants barrets.

I no es tracta pas d’això, per ara; molt de compte a no fer el joc als que ens juguen brut. Ara per ara el més bo de tot és fer treball encobert, si voleu digueu-li clandestí, per conservar la flama entre nosaltres i, més encara, per abrandar-la-hi. La feina de guanyar adeptes al nostre dret a auto determinar-nos.


Encara són incomptables els catalans de bona pasta que viuen de les escorrialles de la rentada de cervell a què ens han sotmès els diferents governs de Madrid d’ençà que per la violència ens imposaren la seva llei i també que encara viuen de les escorrialles de l’auto odi, i aquest és el camp immens d’acció d’aquells neguitosos que volen fer per Catalunya en
l’actual conjuntura. Cal treballar en aquest camp amb fe i constància, esperant el moment històric que sigui favorable a la ostra acció externa i a l’ample demanant a l’ambient que ens faci justícia. O això o exposar-nos a altres greus impediments, a altres empresonaments, a altres exilis i a altres multes, ja si no és a la invasió d’exèrcits i d’esbarts de guàrdies civils que ja sabem prou com les gasten.

És a dir, hem caigut en una situació d’asfíxia que no pot durar. I no pot durar no únicament per la nostra resistència, sinó que també perquè de part dels veïns és fer una contínua violència i és bo tornar a recordar-nos d’allò de la Saviesa: “Res de violent serà durable”.

I és que n’hi ha molts a Europa que estan en la mateixa situació nostra i encara potser pitjor. I aquests tenen l’atenció posada en nosaltres, a veure què fem, a veure si ens en sortim, a veure si neutralitzem l’ofec que ells també pateixen. I vindrà un dia que els signes del temps es marcaran amb força a l’horitzó europeu, sigui per la mateixa Europa evolucionada que hagi fet camí vers la seva única perspectiva que és l’Europa de les seves
Nacions, i no dels seus Estats, o per l’ONU, o pel clam de les nacions del món, i Catalunya i els seus iguals trobin el seu moment propici.

 

Participació