Punt de vista

​L’Església i el feminisme

per Pere Ortis, Solsona | 29 de juny de 2021 a les 21:45 |
Una repassada del text bíblic no donaria gaire a favor de la dona. Hi podría tenir a veure aquell ingredient humà, que en diem masculinisme, que es veu que s’endinsa enrere en les albors de la humanitat, qui sap si fins a trobar el paradís terrenal. També es perd en les terboleses de la prehistòria allò que la dona era marginada de l’alfabetització i, per tant, no era subjecte d’agiografia. Ella, inspirada per l’Esperit, hauria escrit d’altra manera que els homes, de tot i sobre si mateixa. Però, cap dels escriptors bíblics és “una escriptora sagrada”.

El Creador, al paradís, és mostra una mica decebut amb Eva, però tot seguit enalteix el seu llinatge. I a més, el Creador diu que vol donar al primer home, Adam, un adjutorium simile sibi, “una ajuda igual a si mateix”. A ran de la qual expressió divina, ja aplicada al Fill de l’Home i a sa mare, Maria, l’Església basteix la seva mariologia tan enaltidora de la Verge Maria i de la dona. Amb Maria aquella retorna a l’ideal de la primera Eva al paradís, incontaminada, pura i bella.


Malgrat això, Sara, esposa d’Abraham, és presentada com a tafanera, escoltant el que diuen sobre la seva futura maternitat, i aquesta qualitat tan bella després l’atribueixen a la dona gairebé en exclusiva; vull dir la tafaneria, font de desencerts i de saviesa. Els sants patrriarques, ho sabem d’alguns de contundent manera, eren polígams, estat gens decorós per a la dona. David furta la muller d’altri com qui furta una ovella, sí, o un altre objecte de plaer, i també furta la bonica Abigaïl, davant el seu marit, que segueix plorant la inesperada nova parella, que li trenca el cor. (Horrorós que en el primer cas hi hagués un assassinat pel mig!).

Jesucrist mostra una apreciació fonamental per la dona, ni que a vegades s’hi mostri un mica groller, com ho fa tot fill de casa. Era home i, per tant exposat a la força d’aquell context social. Però cal prestar summa atenció a com obeeix sa mare, a Canà, com tracta la Magdalena, com acull les mares dels nens que li apropen perquè els abraci, com escolta al capdavall la cananea, i l’enalteix, com alça la dona adúltera, com defensa la dona que li renta els peus, com valora l’amistat amb Marta i Maria, com defensa la unió matrimonial de la dona amb l’home.


Ja en els primers batecs de l’Església, Sant Pau sí que en dóna una de freda. Per això alguns el volen qualificar de misogin. Diu amb totes les paraules “les dones a l’església que callin”, on va implícit un avís respecte a cosa més ampla que el simple silenci. Com fóra, per exemple, no tenir “veu” en les qüestions d’església; lleva la veu a la dona i li lleves la seva millor eina d’expressió i d’auto defensa.

També diu que portin mantellina, al temple, “en senyal de submissió a llurs marits”. Les feministes d’avui això sí que no l’hi poden escoltar, a Sant Pau.

És un fet que la dona ha estat deixada a segon terme, podem dir que a la penombra, en la vida i en la litúrgia de l’Església. A partir del màxim concepte negatiu que aquesta manté que la dona no és subjecte d’ordenació sagrada. I això a desgrat que la dona ha estat la creient més fidel, la més assídua a les celebracions religioses, la que ha assumides les feines més humils, com és ara la de la neteja d’edificis i d’implements de culte, la més participativa en activitats parroquials, en el cant i en altres aspectes cultuals sense protagonisme individual o col·lectiu. I pel que fa al pricipi canònic suara esmentat, cal considerar que la dóna entra de ple en la denominació filosòfica, tomista, de homo, que vol dir “animal racional, compost d’ànima i de cos”, i això sense que importi que sigui masculí o femení, I després, en la història del progrés biològic de la humanitat, també entra de ple en la denominació de homo sapiens. Per què, doncs, si la dona és plenament homo i “sàvia” ha de ser bandejada de la dignitat que és conferida a tot home savi? O és que no és adjutorium simile sibi? Cal pensar que Jesucrist no prengué amb ell les dones d’apòstols, perquè no es pertanyia de portar-les a dormir al ras, que el Fill de l’Home no tenia on reposar el cap, d’endinsar-les a través dels sembrats per satisfer la fam amb grans de blat o de pujar-les a l’hort de les oliveres perquè s’hi dormissin. Però bé professava la idea que, en qüestions de fe i de pràctica de la fe, la dona és igual a l’home, com en tota la resta de coses de la vida.

Al tombant del segle XX Joan Pau II, després d’una conferència dictada davant seu per la norda-americana M. Cathleen Kaveny, sota el títol Women’s heatlh and human rights, professora de teologia a la univsersitat de Notre Dame, a Indiniapolis, comentà: Io sono il Papa feminista. I ho demostrà quan, en 1988, publicà l’encíclica Mulieris dignitatem. Després continuà insistint que calia desenvolupar un “feminisme nou” en l’Esgésia, atraçat a enaltir i a celebrar el geni femení en tots els camins de la vida, en el món del treball i en l’ordre domèstic.

Però el juliol del 2010, el Vaticà en donà una de ben freda anunciant que darrerament havien estat comesos dos crims “anticanònics”, l’abús sexual a càrrec d’alguns clergues i l’intent d’ordenar una dona de sacerdotessa. Anunci que causà molta polseguera arreu, i molt amarga. Fins les dones favorables a la restricció de l’Esglèsia de la dona com a capellana, declarararen l’anunci desafortunat i i de molt mal gust per ficar ambdós casos al mateix sac.

Tot plegat demostra que la batalla per reconèixer la dignitat de la dona i la seva igualtat de drets amb l’home no és pas vençuda, ni acabada –dintre l’Església i al món. Encara diríem que l’Església fa força millor amb la dona que altres religions.

Però és un privilegi, no pot ser una excusa, no n’hi ha prou, cal accedir a una llisa normalitat respecte a les nostres germanes, com si res hagués estat. Cal un diàleg sincer, càlid i participtiu dels alts i baixos estament eclesiàstics amb les nostres germanes per tal de solucionar un problema que de bon de veres ens afecta tots, que afecta bàsicament la vida i l’esdevenidor de l’esgésia de Déu i el seu poble.

 

Participació