Punt de vista

Sobre el racisme

per Pere Ortis , 27 de juny de 2020 a les 10:04 |

     Vaig escriure sobre La pandèmia del racisme, però es veu que l’escrit no mereixia veure la llum pública. Posava de relleu el racisme, la discriminació, que vaig viure dotze anys a Hondures i el que vaig viure trenta anys a l’àrea de New York, absolutament diversos, certament que antagònics, tots dos viscuts en la meva carn. I vaig deixar al tinter unes altres consideracions sobre el racisme a Hondures, perquè hauria estat massa llarg. Vull exposar-les aquí perquè les considero interessants i il·lustratives, i fan veure quin és el poble realment civilitza, malgrat que els “civilitzats” no l’admetin.

    A Hondures el racisme, a l’estil del dels Estats Units i d’alguns països europeus, no existeix. Un bon quart de la població hondurenya pot ser de color negre i tots, negres i blancs, hi viuen en una harmonia fàcil i exemplar. Fan una separació espontània i natural i cap de les dues races ─mestissos i negres─ ataca l’altra o la rebaixa. Com dic, simplement els individus de cada raça s’apleguen a viure junts i separats de l’altra raça, i mai els mestissos rebaixen o insulten els negres, ni aquests els mestissos ─digueu-los els blancs. El negres els diuen els ladinos, “latinos”, especialment als d’una família o dues que poden viure al seu morenal.


    Els negres d’Hondures són els descendents dels negres portats de l’Àfrica pels indians europeus per vendre´ls com a esclaus als latifundistes per fer-los treballar en els conreus d’aquella terra tan fèrtil d’Amèrica. A l’Àfrica els compraven als caps de les tribus per bagatel·les, com és ara un mirall, per quincalleria que ni la gent local, ni els caps de tribu havien vist mai i es pensaven que venent un element de la seva tribu compraven qui sap què. Després els indians els embarcaven en  barcasses, com si fossin caps de ramat, i molts sucumbien durant la travessia, víctimes de les condicions infrahumanes sofertes a bord. Segons Josep Pla, aquest crim també fou comés per alguns indians catalans que es dedicaren a aquests bruts negocis per a enriquir-se. 

   Els negres hondurenys pertanyen a una sola tribu, dita Garifuna, i parlen el seu llenguatge africà, també conegut per garífuna. Dubto que n’hi hagi d’altres tribus. Jo he conegut vellets i velletes garífunes que no parlaven gota d’espanyol i ens enteníem com podíem i mitjançant la canalleta i els jovenots. Els negres s’apleguen al litoral del Carib, el mar que banya la Costa Nord de la República, i hi formen nuclis de la seva raça, els quals pigalegen tot el litoral des de Guatemala fins a Nicaragua. Bé que en el mateix litoral hi ha, distanciats, tres nuclis de mestissos grandets, al voltant d’uns quinze mil habitants, Puerto Cortés, Tela i La Ceiba, aquest més extens que els altres dos. En cadascun també hi ha la seva barriada de negres, que poden ser de dues races, els garífunes i els “anglesos”, aquests descendents dels pirates britànics que actuaven fent marranades pel mar Carib. Aquesta gent ocupen principalment les Islas de la Bahía, The Bay Islands, on parlen un anglès obscur, més semblant al que parlen els negres als Estats Units i diferent del dels negres de Belize, que te més accent britànic; Belize també és conegut com  La Honduras Británica. Aquest és un territori pertanyent a Guatemala, al nord-est d’Hondures, que el govern d’aquell país cedí, pagant, als anglesos perquè hi explotessin la fusta bona de les selves, caobes, cedres tropicals, palos blancos. L’esclavitud hi havia de ser forta, puig que avui Belize està poblat per negres i em creuria que poquíssims blancs. A mitjan segle passat Govern i poble guatemalencs volgueren annexionar Belize al seu territori nacional, com pertoca, i Anglaterra  envià un cuirassat que es passejava pel mar belizenc, com qui no hi toca, i s‘acabà el bròquil... Els anglesos, quan posen el peu en un lloc, no se’n van ni que els escupis a la cara. 


   Així, doncs, tenim que a Hondures conviuen tres idiomes enmig d’una pau i d’una fluïda relació: l’espanyol, el garífuna i l’anglès. Potser que l’única llengua indígena, nativa, sigui la de la tribu dels tulipans, que viuen aïllats en la Montaña de la Flor. I les quatre llengües no són mai atacades o perseguides per ningú i poden expandir-se tant com els plagui. Digueu-ho a la “civilitzada” Espanya i als  altres països ”civilitzats” d’Europa. 

   Als negres, a Hondures, els diuen morenos, morens, per no dir-los negres ─nither dogs or negroes. I als poblets on s’apleguen a viure vora el mar els diuen morenales. Viuen de la pesca, el mar és el seu rebost, i viuen també dels cocoters que són infinits a les platges, se’n beuen l’aigua, que és saníssima, se’n mengen la polpa, en fan oli i és l’únic oli que consumeixen. Els homes es fan esculturals i rabassuts i les dones es fan fortes i són tant treballadores, com ells. Cal veure-les amb les palanganes dimensionals plenes de cocos d’aigua que van a vendre pel nuclis urbans, posades sobre una rodona de roba plantada sobre el cap i aguantades amb una mà.


   Gent senzilla, afable, fàcil de conviure-hi, que ens poden donar bones lliçons d’humanitat i de saviesa no sofisticada.

 

Participació