Records

Pinzellades en el temps a Monges

Al llarg de tants anys els records i les vivències de tant alumnat i tants docents són el millor testimoni de la tasca educativa a la ciutat de Solsona

per Redacció , Solsona, 18 de juny de 2020 a les 07:51 |
Un grup d'alumnes l'any 1945

Maria Coromines Balletbò (exalumna) 

A inicis de 1939, tot just acabada la Guerra Civil, les religioses de la Companyia de Maria van tornar a Solsona; es van trobar el convent tot desballestat: a l’hort hi havien fet una piscina, a l’església una sala de teatre... en definitiva, que no tenien lloc digne per viure ni espais adequats per a la docència.


Provisionalment, es van instal·lar a la casa de Sant Isidre, just on hi ha la font gòtica del Castell. No vestien hàbit religiós i les primeres classes les van començar a fer habilitant l’antiga sala d’actes –actualment el gimnàs-, amb unes cadires i poca cosa més. A tots els treballs ens hi feien posar l’encapçalament “1939, año de la Victoria”.

A poc a poc, van anar redreçant tot el que estava malmès; vam poder pujar al primer pis, on ja hi havia aules i espais compartimentats.


Però els espais no eren pas l’únic problema que havien d’afrontar: un dels principals esculls era la manca de titulació i preparació de les religioses per a poder impartir amb garanties les classes als diversos estudis que acollien, sobretot per a preparar les estudiants de batxillerat. Per resoldre-ho, va venir la Madre Méndez, de Valladolid, llicenciada, per a organitzar els cursos. Mentrestant, altres religioses del convent estudiaven per a obtenir els títols necessaris.

Els primers cursos eren molt poc nombrosos: una o dues noies màxim. Durant molt temps, els exàmens de batxillerat es feien a Tarragona, perquè el col·legi que hi tenien era un centre reconegut. Amb el pas dels anys, i gràcies a l’esforç i la constància, els grups van créixer i l’escola va anar millorant.

 

En una festa de la Presentació l'any 1964


Júlia Arza Rovira (exalumna i exprofessora)

Els dinàmics anys 60

Estic escoltant «Estando contigo» de la Marisol.

Un mes d’octubre de 1960, jo entrava a l’escola. Tenia 5 anys i la mare m’havia ensenyat algunes lletres. En entrar a classe tot era novetat. Una dona duia un vestit estrany. Un hàbit llarg i negre fins als peus, un vel i una toca que tapava el front i el coll. Li vaig demanar a la Trini Estany què feien allà.  Per primera vegada vaig veure una pissarra. Allà una «madre» petitona i molt dolceta que es deia Maria Albets ens va ensenyar a llegir «El reloj hace tic tac. Tic tac hace el reloj...» Passaven els cursos i em sabia greu canviar de classe, potser tenia por.  

Estic escoltant «Bailando twist» del Dúo Dinàmico

Les alumnes es posaven de puntetes per tocar la campana en acabar l’esbarjo. Entràvem a les classes amb marxes alegres que sonaven des dels altaveus de les finestres del menjador. Des de la fila, dos graons més avall, observàvem que sota la toca, les monges tenien coll. Una gran descoberta!

Més tard la «madre» Mercè Simón ens motivava amb viatges geogràfics per mitjà d’un mapa i  recitàvem individualment així: «bordeando la costa nos encontramos con el estrecho de Gibraltar...» També teníem un periquito anomenat Lili al qual ensenyàvem a parlar a les estones d’esbarjo. Això era el que crèiem. Per la festa de la Presentació anàvem vestides de gala amb guants blancs, vel i mitjons i  menjàvem la clavellineta amb  la mandarina i a la sala ens projectaven pel·lícules del «Gordo y el flaco». Llavors no hi havia televisions a casa!

Estic escoltant «Yo soy aquel» de Raphael

La «madre» Margarita Colomés ens va fer classe a ingrès. Èrem quaranta-quatre alumnes. Ens feien una prova  a veure si sabíem dividir per diverses xifres i va venir mossèn Ferran.

Estic escoltant «La, la la» de Massiel

Durant el batxillerat de 1r a 4t vam tenir les «madres» Palmira, Ibáñez, Càceres, Avellana, Viladrich, Roser, Ribera, Fernàndez, Clemente i una senyoreta de francès. Vam entrar en el món de les equacions, les arrels quadrades, la música, els idiomes i l'àlgebra. L’esquelet del laboratori  és deia Pasqual i el cos muscular era l’Onassis (en aquell temps es va casar l’Onassis amb la Jackeline).  A 3r vam estrenar les classes del 3r pis i des de dalt podíem observar com es dissenyava i es feia la plaça del Camp. Va ser l’any de l’assassinat de Robert Kennedy. Pel que veig estàvem molt informats de la vida dels americans. 

Estic escoltant «Gwendoline» de Julio Iglesias

Vam estrenar un xandall blau marí, després de molt temps d’anar amb samarreta blanca, faldilletes verdes i bombatxos verds. Anàvem a la moda amb mitjons d’esport amb dues borles que arribaven fins a sota genoll, després de molt temps de passar fred, ja que mai no portàvem pantalons.

Recordo el vaivé de la «madre» Carme pel pati i el seu transitar per l’hort i la cura dels animals, les «madres» de la cuina i la velleta que vigilava la porteria el primer dia, la «madre» Rosalia amb el seu caminar garbós i les classes de labor que feia...

Estic escoltant «Los chicos con las chicas» dels Bravos

Seguidament vam continuar 5è i 6è de batxillerat a les “Profes”. Allà teníem capellans, monges i professors. Primera vegada que coincidíem amb els nens. Gràcies a aquesta associació (Monges i FP) vam poder continuar dos anys més a casa.

Estic escoltant «Sólo pienso en ti» de Cánovas,Adolfo, Rodrigo y Guzmán

Després vaig continuar a Tarragona i estava a la residència de les monges. La primera feina i única durant 43 anys i 10 dies ha estat fer de mestra a la mateixa escola a Solsona. Es pot dir que he passat la majoria de la meva vida entre elles.

Estic escoltant «Canvi d’aires» de Conrad Rafart

M’adono de la tasca que elles han fet des de fa tant temps i reconec el valor de la dedicació i constància en el seu treball. Se’n van fent servir la mascareta i les acomiadem amb la mascareta, però evocarem els dies passats i desarem les vivències en la nostra memòria i en els arxius de la ciutat. Gràcies pels vostres granets de sorra que amb els anys s’han convertit en grans dunes que després amb una ràfega d’aire s’escampen viatjant!

Montse Codina (professora)

Un dels meus records de quan anava a monges és la mort de Franco, el novembre de 1975, jo feia sisè d’EGB. Nosaltres estàvem molt alegres i felices perquè teníem una setmana de vacances, en canvi, les monges molt preocupades per la incertesa que viuria el país.

De seguida es van adaptar i l’any sobre ja fèiem Català i Història de Catalunya en cançons, recordo que les escenificàvem i ens ho passàvem d’allò més bé aprenent els fets del nostre estimat país.

També, cada any quan tornàvem hi havia una petita reforma feta, això m’ha servit molt per la vida, no deixar fer les coses velles sinó anar millorant a poc a poc et dóna la possibilitat que no es malmetin totes de cop.

Recordo que eren dones serioses, fortes, de bon tracte, humanes i molt bones persones.

Solsona les trobarà a faltar! 


 

 

Participació