Punt de vista

​Un postulat dels comunistes

per Pere Ortis , 22 de maig de 2020 a les 21:46 |

    La humanitat des de l’inici de la seva història ha tingut ben entès que tots els homes hem estat creats iguals, com tant repetia el president Kennedy, i que tots tenim dret a viure honestament del nostre treball. Al llarg del temps ha assajat diversos sistemes de bona relació social on cabessin tots i compartissin els béns de la terra d’acord amb l’esforç i el treball de cadascun. El cristianisme naixent és un bon exemple de companyonia entre els homes i diu el text sagrat “que tots els béns eren en comú”. Amb tot, atesa la humana dropada, hi ha un perill que els més espavilats la vulguin passar ben regalada i viure més aviat a l’esquena dels de bona voluntat. És allò dels paràsits socials.

  El comunisme ha estat un altre intent, sinó de tota la humanitat, sí que d’una gran part, d’establir un sistema social on tots siguin iguals, amb els mateixos drets i comparteixin els béns creats pel treball de l’home en la mateixa mesura. Una intenció excel·lent, però alhora el comunisme es regirà contra “els opressors del poble”, contra la religió cristiana perquè “era l’opi del poble” i contra tot ordre social que no fos el seu. Insistim que bona intenció, però el camí adoptat de destruir l’autoritat i altres sistemes bons de conviure els homes el menà a la seva pràctica desaparició. Bé que tenien tota la raó amb això d’anar contra els abusos dels poderosos sobre el poble senzill que és revestien de paternalisme i de representants de Déu, perquè, per exemple, Déu n’hi do de les atrocitats contra els seus subordinats amb què sortia fins sa majestat catòlica.


    I és que així com Jesucrist diu que “de pobres sempre en tindreu entre vosaltres” , així també de diferències socials també sempre en tindrem entre nosaltres. I és lògic, perquè no tots els homes naixem amb el mateix talent i, ni que la terra a tots ens brindi bones oportunitats, no tots tenim la mateix capacitat per a aprofitar-les i arribar a ser tots plegats més avançats i rics.

   Fenòmens, tots aquests que veiem reflectits en un cas que presenta la novel·la “Incerta glòria” de Joan Sales, que era un gran amic del nostre poeta lleidatà Màrius Torres, la qual cosa ens l’atansa més i el fa més fidedigne de la nostra credibilitat. Parla de la revolució que portà a la guerra del 36 i diu que a Barcelona hi havia un cabaret on entrà la teoria comunista entre els seus treballadors. Un encarregat de la tramoia de l’escenari comunicava a una xicota que hi exhibia els atributs femenins més baixos de la seva anatomia, i que per això cobrava més que els altres, que l’acomodador deia que “Tots hem de cobrar igual, fem la feina que fem aquí dins”, i ella, ràpida, directa li contestà: “Doncs que ensenyi el cul l’acomodador!”. 


   El mateix Joan Sales comenta que la xicota amb la seva rudesa, amb la seva contundència, donava una raó òbvia i irrebatible, ni que no tingués cap diploma ni hagués fet cap carrera i esforç per fer la feina “fàcil” que feia allí dins. No donava altres raons més il·lustres o aristocràtiques que les que portava al seu cos. Havia nascuda amb el diploma  del seu cos femení bell, ben fet, atractiu i n’exhibia els encants a l’escenari per complaure el públic ─cosa que era ben lluny de poder fer l’acomodador ─puix que ella havia nascut amb el diploma de la seva boniquesa corporal. 

   Són lliçons que cal no perdre de vista i tenir-les presents en la vida pràctica. Bé per voler que tots els homes mengin i gaudeixin d’un confort bàsic, fruit del seu treball i del seu esforç. Però compte, que n’hi haurà de més dotats i de més intel·ligents que tampoc no tindran l’obligació de no “fer-ne més que els altres”. “Seny, treball i llibertat”, que diu el títol del llibre sobre Suïssa de Gaziel, la qual ell visita i resta enamorat de l’excel·lent funcionament social i polític d’aquella gent exemplar.  


          

 

Participació