Punt de vista

Federació? No, gràcies!

per Pere Ortis, 7 de novembre de 2019 a les 08:18 |


     La branca catalana del Partit Obrer Espanyol insisteix, majorment  en la persona del seu president Iceta, que la solució per al problema Espanya-Catalunya és una Espanya federada. I ca! Castilla és Castilla, i genio y figura hasta la sepultura. Els catalans li coneixem bé les traces, les havem apreses durant segles, des que ja al segle XIII el rei Alfonso X, el Sabio, o el seu delegat, assisteix al Concili de Lió per demanar que l’Església oficial declari, diríem que el dogma, que Castilla és qui ha d’ostentar la primacia sobre les altres nacions ibèriques. Heus ací on aflorà el problema. Bé que era covat des que Castilla es Castilla. Per tant, set segles per fer experiència de quin és el tarannà de Castilla!

    Resultat, el panorama galdós que ara travessem. El senyor Iceta sap, amb tots els socialistes que li fan cor, que en qualsevol arranjament polític amb Castilla, Catalunya porta les de perdre. No hi ha altra solució per a nosaltres, que la llibertat absoluta i arranjar casa nostra com més ens plagui, sense admetre la mínima penetració d’un estrany, i mal intencionat, en tot allò que sigui nostre. Amb una federació Castilla ho tindria igual de fàcil per ficar-se dintre casa nostra a manar, a prohibir, a perseguir la llengua, a enviar-nos allaus de forasters, és a dir, que estaríem a mercè seva i no canviaria res de com estem ara. Cal dir, i fer, en rodó: “Adéu, Espanya!”, com deia el gran Joan Maragall, “bon vent i barca nova”, que ja et coneixem, herbeta! 


  De va debò que la proposta socialista porta amagada la hipocresia que subratllem en Ciutadans, amb l’acudit híbrid de les dues banderes en un sol llenç. Així com ells saben que, a la llarga, l’espanyola acabarà per eliminar l’altra, així els socialistes saben que una federació amb Castella, és perquè les coses continuïn igual o pitjor, i Catalunya amb el temps desaparegui. També els socialistes catalans estan integrats en la seva majoria per vinguts de les altres nacions de la península i que no volen perdre els seu estat preferencial, suportat pel govern central i jutges i jutjats castellans, enemics radicals de Catalunya, pel que fa a la llengua catalana, sobretot a l’escola, i per clavar dintre Catalunya usos i costums d’altres indrets peninsulars, com és ara la Feria de Abril. “Aquí la teniu de grat o per força, que el govern central ens empara i tenim més força a casa vostra que vosaltres, catalans!” 

    Heus ací on apunten poble, polítics, jutges i govern espanyol. I ara només caldria que féssim cas del senyor Iceta, i dels altres catalans encimbellats que li fan costat, traïdors a Catalunya. No dormim els catalans. Ni que el senyor Iceta citi països avançats que viuen en pau amb les seves nacions confederades, Alemanya, Suïssa, Austràlia... Però és això, països avançats, és a dir, civilitzats i cultes, veritablement demòcrates i, així i tot, encara cal veure com pensen en realitat les nacions que s’hi integren... mentre que als catalans ens tocaria un país inculte, encegat, i dictatorial, de fa temps, de fa anys i panys i que ha demostrat una fam insòlita per absorbir altres pobles i suprimir-los la identitat, la llengua, tot subjectant-los a la seva fèrula. No, gràcies, no ens fa peça als catalans la proposició, a otro perro con este hueso, señor Iceta.

   A més, ens amenaceu que si som lliures, restarem fora d’Europa i de l’OTAN. ¿I qui ho ha dit això? De tota manera ara que hi som no ens han ajudat mica ─i tant com ho necessitàvem i ho necessitem!─ni ens ajuden mica. Fins al punt que sembla que és igual ser-hi dintre, que ser-ne fora. Ningú no pot fer profecies i visions anticipades sobre què hi haurà quan siguem lliures.  Els catalans finalment hem vist que no ens convé gens viure de poesies i de falsos miratges. Tenim prou clara la fotografia externa, la radiografia interna de qui és Castilla, de qui és Europa, de qui és l’OTAN. No n’esperéssim mai res bo de cap d’aquesta llista. Ens ho hem de fer nosaltres , catalans... en tot cas esperant d’alguna aliança entre nacions lliures i solidàries, que han  viscut els nostres mateixos misteris de dolor i que ens donaran la mà per ajudar-nos a ser on ells són. Que així caminaríem devers l’Europa unida de va debò, l’únic camí viable.

 

Participació