Punt de vista

Profetes en acabat dels fets

per Redacció, 8 d'octubre de 2019 a les 08:12 |

 
    


   En llatí em dèiem pophetae a parte post. És tan bonic, i és tan costa avall, fer remarques respecte a fets històrics que s’esdevingueren en moments foscos i enrevessats per falta de llum del dia. En moments de summa tensió i en conjuntures on el panorama era tèrbol i difícil de definir. I més quan ja s’han escolat dos anys sencers després de l’ocasió objecte de profecies tan generoses que ofereixen el panorama tan a la vista, ara tan lluminós per a profetitzar-hi. Oh, que calia fer això, oh que no s´havia de fer allò altre! Em refereixo al fet concret de l’Honorable Puigdemont havent de decidir després del referèndum de l’u d’octubre del 2017. Compartint la terbolesa d’aquella conjuntura tan crítica, em recordo que hi hagué un moment, una concentració, un grup de catalans fervorosos que esperaven amb candeletes que el susdit senyor declarés la República Catalana Lliure... i no ho va fer! S’esbarriaren, decebuts i murris. Confesso que jo mateix ho esperava i també en vaig resultar decebut i anhelós.

   Segur que el bon senyor hi galivava més que cap. Mireu què en vingué, després que ho féu! I es fongué, no per ell sol, sinó que també hauria volgut fondre a temps els altres i la mateixa Catalunya, feta després objecte d’escarni, d’atacs verbals violents, d’humiliacions inaudites. Qui podia actuar encertadament en aquells moments? Qui és l’eixerit que hi hauria fet els “pronòstics” profètics que ara hi fa? Quis est iste et laudabimus eum? “Qui és el paio i l’enaltirem?” ¿S’adonen aquests profetes tan visionaris que els altres capdavanters amb Puigdemont anaren a petar tot esguit a la presó i que Catalunya ha esdevingut un centre de terrorisme pitjor que el iahidista, disposat a segar vides d’espanyols a desdir i a fer-se mal veure i fer malveure el seu camí cap a la Llibertat de tot el món? 

    Bé, doncs, no siguem derrotistes i tractem de ser constructius. Allò que ara Catalunya necessita vitalment no són endevins del passat, sinó lluitadors valents per a un esdevenidor de Llibertat i de Sobirania que es presenta tan o  més tèrbol que abans. Amb molt de seny i de tacte, això sí. La qual cosa no vol dir covardia i arronsament de pusil·lànimes. Cal empitrar el mal temps, enfrontar les garrotades, sabent bé que, al fons del fons dels nostres sofriments, ens suporta i assisteix el dret natural, allò sacrosant del dret de les nacions a auto determinar-se, que causa l’horror, fa posar els cabells de punta a jutges, govern i súbdits castellans, que fugen de la seva consideració com d’un espantall mortal. La vice presidenta del govern espanyol negava que aquest dret a decidir de les nacions existeixi, puix que no hi ha cap “constitució” europea que el reconegui. Quina raó, senyora! ¿Com voleu que els estats el reconeguin, quan va contra la sobirana raó de la seva “unitat” infrangible, quan equivaldria a reconèixer i esperar que un dia les nacions que dominen podrien dir-los adéu, bon vent i barca nova? No és un dret escrit en cap constitució, del moment que les constitucions estan escrites per mans d’homes, però està escrit al cor de les pedres, a l’aigua del mar i als cims de les muntanyes. 

   Cosa que de tota manera està marcada pels signes del temps i ha de venir a llarg o a curt termini. Perquè aquest anhel recòndit dels europeus ─no dic dels polítics dels estats europeus─ de fer una Europa Unida, ha de ser a base d’esberlar-se, els estats entercs i artificials, en les seves respectives nacions i aquestes federar-se sota un sol Parlament i en absoluta llibertat, governant-se per si mateixes i sense ser manipulades i ofegades per un superior que elles no admeten i els sigui imposat per la violència. Això farà els Estats Units d’Europa o l’Europa Federada de les seves Nacions, amb la qual s’acabaran els despotismes estatals, cultures, llengües, minories i costums seran respectats i regnarà l’harmonia entre els països diferents dels cinc continents.

 

Participació