Punt de vista

Com Fidel Castro a Sierra Maestra?

per Redacció, 5 d'octubre de 2019 a les 16:37 |
    Aquella senyora turista cubana que ens deia, a un grup de catalans, que per a obtenir la nostra llibertat féssim com Fidel Castro a Sierra Maestra, que formem grups de guerrillers i anéssim als Pirineus per a tirar-nos un dia sobre Catalunya i escombrar-la d’enemics i d’espanyols contraris a la nostra independència, feia gràcia per la seva bona voluntat i la seva candidesa. Forasters, no peninsulars, que encaixen el problema català amb justícia i sentiment, com no saben fer-ho aquells qui només hi esmercen odi. Però no, de cap manera! Que el terrorisme és precisament allò que volen que fem els catalans l’estat, els jutges i els ciutadans castellans enemics nostres, per caure un dia sobre nosaltres amb tancs i canons i policies i guàrdies civils a desdir i triturar-nos.

    De cap manera! Res de violència! Que violència i terrorisme, perquè no els en fem, és el que els emplena tant de furor que els encega i els fa creure que sí, que som terroristes i que fabriquem explosius per fer atemptats públics i matar gent. S’hi fregarien les mans de satisfacció! I entre nosaltres, dimanada dels nostres capdavanters, hi ha la consigna de no fer cap mena de violència, ni causar cap mena de terror, ans de no desanimar-nos mai i de cercar amb fermesa el seguiment del procés per facilitar que el temps elabori la nostra plena Sobirania, alhora amb la nostra fe i la nostra activitat democràtica. 


   A més, cal considerar que el context social, humà, polític en què Fidel Castro lluitava era més propici que el nostre d’ara, se les havia amb gent més naturalment civilitzada i amb més sensibilitat humana, que sabien que eren dictadors i no hi feien hipocresia ni queien en la puerilitat de dir que Cuba era la millor democràcia del món. Mentre que el sistema dels nostres adversaris no té cap ni peus, es creuen que lluiten a favor de la democràcia i determinen, sense avergonyir-se’n, que l’estat espanyol és la democràcia número u del món. Digueu-me què cal esperar-ne d’aquesta fatuïtat i d’aquesta incultura. Quina diferència, senyores i senyors del món civilitzat, entre Catalunya i Castilla i entre Txèquia i Eslovàquia! Esperar que Castilla tingués un granet de Txèquia fóra esperar la lluna en un cove.

   I això que dic d’esperar que el mateix temps actuï a favor nostre no és cap il·lusió, que el nostre cas prou que s’ha internacionalitzat, i va fermentant. És un procés lent, però diria que va endavant. Europa sembla més ensopida perquè la neutralitzen els estats. L’ONU, en canvi, ja ha actuat, verbalment, ordenant la llibertat dels capdavanters presos polítics, i jutges i Madrid hi han fet com si sentissin ploure... però l’ONU no deixarà estar les coses així com així, pugeu-hi de peus. I confiem-hi, bo i treballant.

   Al capdavall tot plegat vol dir que els catalans encara l’haurem de ballar magra per qui sap-lo. La unidad és el contra permanent als drets dels catalans, ara, i sempre ho ha estat als dels peninsulars que no siguin castellans, majorment en el sentit de l’auto determinació i de la llibertat de les nacions. És a dir, els drets humans dels pobles, en especial dels pobles ibèrics, que causen un furor indescriptible a autoritats i ciutadans castellans. 

 

Participació