Punt de vista

La llei del més fort

per Redacció, 1 d'octubre de 2019 a les 08:09 |

 
     

Que també és la llei de la selva. L’estat espanyol és ”molt fort”, puix que té un exèrcit organitzat, un munt de tancs, un altre munt de canons, i en especial milers de guàrdies civils nodrits amb l’odi a Catalunya, amb llarga experiència d’ataconar els catalans i privar-los de practicar llurs drets humans, més que no pas tota la resta de forces materials de què disposa l’estat. En el sentit de la repressió i de perseguir tot allò que fes olor de català, foren la mà dreta del dictador Franco, els guàrdies civils. 

     I ara, en aquesta conjuntura que Catalunya s’ha declarat República Lliure i Sobirana, estat i polítics castellans  recolzen en la seva força, és a dir, en els seus tancs, en els seus milers de guàrdies civils articulats per l’odi, per abatre’s sobre Catalunya per a impedir-la en tot sentit i mantenir-la als seus peus. I ho fan sota la consigna, sota el lema, que cal complir la llei, la constitució  ─que són la llei del més fort, imposada si us plau per força. Que lleis, constitucions i estats de dret tots són castellans, a la península, però no són ni bascos ni catalans, i en aquells i a nosaltres tan sols  ens reporten condemnes, ni que els refusem com a ossos concebuts contra nosaltres.   A otro perro con estos huesos.

    Bé, però l’estat espanyol és dèbil, i s’ha degradat, pel que fa a enteniment, a clarividència, a seny i saviesa. Nedar en l’abundància de poder sobre les altres nacions ibèriques, de fa segles, li ha esgavellat l’enteniment, ha perdut totalment la sensibilitat humana respecte a aquests súbdits i servidors seus, se n’ha cregut mestressa i senyora per una llei del cosmos que l’atansa a creure’s que és predilecta de Déu i única en drets divins i en sobirania al planeta: I no és capaç de concebre que aquestes altres nacions tinguin una personalitat que cal respectar, no pot concebre que aquestes altres nacions tinguin drets humans, que en la seva ideologia egocèntrica només els té ella, i sentencia que és crim i terrorisme fer ús del dret de les altres nacions a auto determinar-se. Fixeu-vos, com amb tot aquest repertori exposat ens trobem al ple del primitivisme més pur i groller, per la manera de pensar i de fer més a l’estil dels pobles salvatges del món. Al capdavall de l’ominós garbuix ens trobem que la turbamulta de dolents i ignorants ha derivat a l’aquelarre de calumniar a una nación entera y a sus autoridades del abyecto crimen moderno del terrorismo. Cerquen aquell efecte anunciat per Voltaire: “Calumnia, que alguna cosa en resta”. Volen causar arreu, al món, la impressió que els catalans som uns terroristes a l’estil d’ETA. I de tant vocalitzar-ho, s’ho creuen.

   Doncs bé, davant de tota aquesta misèria, el senyor Pedro Sánchez clama que ¡el independentismo ha fracasado! i dóna per fet que els catalans endavant restarem muts i a la gàbia. Que és el que volen i han volgut sempre. Han creat el statu quo amb la seva violència i són a anys lluny de reconèixer-la, fins a imaginar-se, alguns és clar, perquè tots seria l’apocalipsi final, que els anys que ells exerciren violència contra els pobres indis del continent americà i de llurs civilitzacions, foren els anys més encantadors de la humanitat. Ai, si escoltessin els llatins quan al volt no hi ha roba estesa d’espanyols! Però segur que tampoc caurien de l’ase. Fan, amb la seva ceguesa i obstinació, que em recordi d’aquella mare hondurenya del fillet  morè, trigueño, que deia a l’espòs que acabava de lavarle la cara y es impossible que blenquee. 


    Catalans ens cal bregar contra aquesta situació tan nícia i impròpia de gent civilitzada. Mantinguem-nos en el nostre sacrosant ideal, la nostra Sobirania per damunt de tot i sense por perquè aquest fenomenal castells de violència, de calúmnies i de mentides que han bastit contra nostre ha d’ensorrar-se per força, per allò que res de violent és durable, com diu la Saviesa. Això sí, procedim amb  prudència i tractem de donar passes segures i fermes. Una de les quals és cercar aliats fora de la península ibèrica, els quals cal intruir sobre la misèria que ha estat la unidad i com ha consistit a aixafar catalans, bascos i tot altre brot de legítim desig de llibertat. Insisteixo que hi ha símptomes que el món es desperti; la pena és que no saben la veritable història de la unidad.

 

 

Participació