Punt de vista

Sí, però deixem de banda la nostra llengua

per Redacció, 22 de setembre de 2019 a les 07:38 |
 

     És molt plausible l’esforç que fem per a obtenir la nostra plena Sobirania, com a nació que formem, però cal que marginem un esforça similar per mantenir viva, normalitzar i netejar la nostra llengua catalana. ¿Què en faríem d’una Pàtria Lliure i Reina si li parlàvem amb desferres de la seva preciosa llengua, lletges sense apel·lació, mers servilismes d’una llengua més forta, i germana, que s’ha aprofitat de les seva germanor i de la seva similitud per a corrompre-la i pràcticament convertir en un “dialecte” de si mateixa? Oieu-los als castellans, amb quin gust es treuen de la boca allò de el dialecto catalán, volent dir que la nostra llengua no és res més que un subproducte, nascut barroerament de la seva llengua. I diuen rellepant-ho, i creient-s’ho. I, per a dissort nostra, avui tenint-hi un tros de raó, sense que sàpiguen on és aquesta raó. Factor d’ignorància, que d’això en tenen un tros llarg.


    Ràpidament, diguem, per a aquells que no estan al cas, que una llengua amb una gramàtica pròpia, amb un diccionari propi, i una literatura viva, històrica i d’alta actualitat, no pot ser mai dialecte de cap altra llengua. Ni els nombrosos llenguatges de les tribus, de les ètnies d’altres continents, d’Àfrica, d’Amèrica, d’Àsia, són dialectes, ni que els en diguin, són llengües que enriqueixen la humanitat, molt dignes de respecte i de conreu de part dels seus, pels continguts i la saviesa diversa i rica que porten. Cada llenguatge del món és una enciclopèdia, és un univers diferent. Els nord-americans diuen que una altra llengua que hom parla, és una altra carrera que té.

   Bé, cal remarcar que potser n’hi haurà més d’un que no estarà d’acord amb l’afirmació que faig que tenim una llengua bruta i deteriorada. L’altre dia parlava amb un noi català i m’argumentava que el que jo en deia deteriorament, era simplement “evolució de la llengua”. Toquem altre cop aquell àmbit de la ignorància, que dèiem. Sí, els qui afirmen aquestes coses, ho fan per ignorància i no rarament per impotència, perquè no es volen avergonyir amb el català brut i servil que enraonen. Per a un organisme vivent, emplenar-se de paràsits no és mai evolució, ans decadència i camí de mort. 

  Sé que no puc citar casos concrets de manlleus del castellà, però suplico que el lector presti atenció al fet com els nostres adverbis pronominals, EN i Hi, per exemple, han desaparegut pràcticament del català col·loquial, i fins del català “oficial”, el parlat per molts dels intel·lectuals catalans, i fins el parlat a Catalunya Ràdio i a TV3, el parlat en general als nostres mitjans. Molt del jovent català desconeix aquests pronoms. I són elementals, són crits, la seva absència en el lloc on cal que vagin és en la nostra llengua com una nafra lletja en la cara d’una noia bonica. I, pel pas amb què anem, els perdrem irremissiblement. I no els utilitzen perquè  el castellà no els té, fruit de pensar “en castellà” el català que parlen, traduint el castellà que només tenen clavat al cap.

  I fa estrany que, mentre la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, perd el temps corregint Fabra, suprimint-li el seus tan convenients i oportuníssims accents diacrítics, no diu ni piu respecte a aquesta pèrdua dels pronoms que són el nervi i la sang pura del català ben parlat. On anem? Aquest silenci decep i desorienta. Amb tot el respecte, voldríem fer un clam a la Generalitat i a l’Institut d’Estudis Catalans que siguin amatents a observar l’ús públic que fan de la llengua catalana i la vetlli com a un dels dons més preats que tenim, sinó el més preat. I sense el qual Catalunya porta el camí de perdre’s.


   

 

Participació