Punt de vista

Homenatge a l’Isidor Íntim

per Pere Ortis, 15 de setembre de 2019 a les 08:34 |

     El poble que escalfa el neguit latent d’un malaguanyat veí segat en la flor de la plena maduresa, que alimenta el bon record i l’estima d’un talent local que enyora, és un poble que va pel bon camí de la civilització i la cultura. Aquest ha estat Bellpuig amb el seu compatrici Isidor Cònsul, com poguérem comprovar els qui assistírem a l’acte en honor seu el vespre del 6 de setembre del 2019, al teatre Armengol. La nombrosa assistència que hi féu cap donava fe de la presència de l’Isidor en la ment i en el cor dels bellpugencs.


    I és que els nostres veïns han sabut imposar-se a aquell adagi de Jesucrist que diu que “de Natzaret no en pot sortir cosa bona”. La ignorància prèvia, l’analfabetisme d’altres èpoques, portava la ruqueria humana a menysvalorar els talents locals i fins a envoltar-los d’una desconfiança i fins d’una velada irrisió, cosa que els del meu temps encara recordem de no fa pas tant. Sort que els nyeu-nyeus, la bestiesa humana, han estat superats i ara causen oprobi i vergonya pràcticament a tot fill de mare.

   I per justificar tot el que dic teníem presents al teatre Armengol altres brots locals que també com l’Isidor ens il·lustren amb les seves recerques sobre la història local i altres fets ambientals dels quals relleven aspectes interessants, que segur que passaríem per ull, i que tenen una segura importància per saber respirar bé l’oxigen especial del lloc on vivim i que ens afaiçona i ens en fa autèntics, preparats per causar la bona i sàvia impressió a visitants i gent de la rodalia. Així, del mercat del dimarts, no únicament se n’alcen sentors de llimonera, de préssec i de coliflor, sinó que també se n’alcen de cultura, del conreu dels valors intel·lectuals, espirituals, i de l’interès pel seny i la saviesa. Que això abans, quan plovia en dimarts, sota els perxis no se sentien aquestes sentors. Ni qual el mercat el feien a l’aire lliure.

   L’elenc dels participants en l’homenatge fou ben seleccionat i de gent competent, rapsodes, cantors, músics, perquè hi hagué de tot, poemes dels nostres clàssics, de Verdaguer, de Josep Carner, de la nostra veïna Maria Mercè Marçal, de Joan Maragall, fins d’Antoino Machado, que és molt bo i obert i hagué de fugir de la fulminació de Franco. Naturalment qui més hi tingué a dir, i més hi digué, fou l’amic d’infància i íntim de l’Isidor, senyor Francesc Teixidor, que en féu una extensa etopeia enaltidora i d’amic de va debò. Mentre li sentia esgranar els conceptes i records de l’amic, jo mentalment me’n tornava a l’any 1965, quan feia aquella classe de català a un grup de nois i noies de la Vila, força més noies que nois, quan cap a les acaballes de cada classe, l’Isidor Cònsul feia cap a la sala del soler de Ca la Vila, s’asseia en l’últim seient de darrere sense moure soroll i es retia a escoltar-me i a escoltar les noies. Mai hi ficà cullerada, jo encara no el coneixia i em demanava si aquell noi silenciós i discret sabia català o no en sabia. Segur que es demanava, com s’han demanat molts intel·lectuals i lingüistes catalans, si aquell paio després de deu anys de ser a Amèrica, sabia català, per a ensenyar-lo, o no en sabia... Entre el grup de noies hi havia la seva germana Maria. La qual també saludàrem ara, en aquest homenatge al seu germà.

    Tant debò que, en la trista, desolada i ofegada Catalunya, refloreixin talents com el de l’Isidor Cònsul, perquè els bàrbars moderns i irresponsables que ens trepitgen i ens tracten de terroristes i de traïdors, es convencin d’una vegada que no som així i que pixen fora de test d’una manera que, si fossin una mica savis, els faria girar la cara de vergonya. 

 

 

Participació