Punt de vista

A l’estil local

per Redacció, 9 de setembre de 2019 a les 21:42 |
 
     Durant el dotze anys que vaig viure a la missió d’Hondures, les vaig veure de tots colors. A cada país se’n veuen de tots colors, però els d’Hondures no són, per exemple, els mateixos de la Patagònia, ni com els de Catalunya. La gràcia rau a saber copsar els de cada lloc i gaudir-se’n. Ara em refereixo al record d’una anècdota, viscuda al temple d’un poblet de muntanya, però que no té res d’eclesiàstic.

    Aquest poblet es diu El Venado, per raó de l’abundància d’aquesta espècie, el cérvol, que temps era temps bagaven per aquells verals. Pertany a la parròquia de Villanueva de Cortés, i a la seva rodalia, i cal pujar-hi a empentes i rodolons del cavall per aquella carretera de cabres, amb més roques que terreny pla. Més endavant l’arreglaren un mínim i hi podia pujar en un jeep esbalandrat desferra de la guerra de Corea que els americans venien als llatins per quatre rals. Aquest jeep el vaig pispar al bisbe Antoni Capdevila, fill de Bellpuig, i per tant afable i bon xicot, quan anà a casa seva, Ca la Rosària, a posar-se bo i, quan tornà a presidir el bisbat de San Pedro Sula, jo vaig mirar cap a una altra banda i ell es comprà un turisme, que li feia més goig; ja dic, bon xicot.


   Doncs bé, havíem celebrat la missa major de la Fiesta Patronal del Venado, i jo seia en una cadira de cara al poble, dintres l’església i al presbiteri; la plaça resta ensota del nivell de l’església i jo els veia com qui diu a vista d’ocell com feien festa, evolucionant entre les guinguetes i escoltant els altaveus a tot drap per fer-se sentir enmig del batibull, fer-se sentir els locutors que amanien molt el seu discurs amb flors a les noies, i algun cop amb una procacitat gens dissimulada. Era com si ballessin sardanes, però no en ballaven, no, que no ho saben. A l’església no hi restava ningú, fora de mi

   De cop entrà un homenet minso, que venia pitof, jovenot, trenta-cinc, quaranta anys, trampolejant, si caic no caic pel passadís central i s’encaminà cap a l’estàtua de la Verge Maria, que era el 8 de setembre, Nativitat de Maria, que ells l’ anomenen La Virgen de la Esparança, per allò que, naixent, Maria és l’albada que ens anuncia Jesús. És la mateixa festa que fa la segona Festa Major dels veïns de Vilanova de Bellpuig i que bé la celebren.

   Doncs bé, l’homenet es planta davant la imatge i se la mirà per un lapse, sense deixar preveure quina en porta de cap. Es mirà la imatge, es mirà la bacina que tenia als peus, buida, perquè la sagristana n’havia retirat les almoines dels fidels. Ell recercà un moment per la butxaca del pantaló i en tragué una moneda de vint cèntims de lempira, deu de dòlar en aquell temps. Es mirà la moneda, es mirà la imatge, llançà la moneda a la bacina. 

   Entretant feia esforços per aguantar-se dret. L’aiguardent que veuen és fort i actiu. És clandestí, s’escapa de pagar impostos i el govern el persegueix. És fet  de sucre de canyamel, fermentat amb pela d’ananàs, de pinya, i podria ser que també amb grans de panís triturats. En diuen cususa i també guaro, que no sé si són sinònims o no són exactament iguals. Sol fer els embriagats de “mal vi”, que en aquest estat fan disbarats grossos, com el de trossejar-se amb matxet, en espacial quam hi ha gelosia pel mig.


   Bé, l’homenet mirà la imatge, mirà la moneda que havia tirat a la bacina. Ai, ai, ai! Rapissà altre cop la moneda i l’ensenyà a la Verge Maria i li digué:

    ─Para otro trago, Virgencita!    I jo vaig pensar: Aquest homenet, amb la seva espontaneïtat, amb la seva confiança en la Verge, com un producte graciós del seu vici, ¿no l’ha agradada més que jo celebrant ritus vells, prefabricats, sense espontaneïtat ni frescor...? Va debò que ho pensava i em confonia una mica. Sense que la cosa, però, aquella nit em tragués un minut de son.

 

Participació