Punt de vista

Tant debò que fos més que un club!

per Pere Ortis, 19 d'agost de 2019 a les 15:36 |
 

     Pel que fa a catalanitat, el Barça és simplement més que un club per raó dels seus seguidors, com a immensa majoria, i no pas per si mateix o per les successives directives, no pas per una dinàmica interna. A ull nu, jo diria que el President que sí que fou català conscient, i actiu, fou el senyor Josep Sunyol, assassinat pels franquistes per ser terrorista catalán del Barza. Fixeu-vos que d’ençà de la revolta del 36, no hi ha hagut un sol President del club que s’hagi distingit per imprimir un catalanisme militant als membres de la nostra entitat esportiva número u. Si vaig errat, corregiu-me.


    I la cosa és òbvia. En especial des que el futbol mundial ─des que l’esport mundial─ s’ha comercialitzat d’una manera tan escandalosa i indigna, milions i milions de fitxatges que ningú no sap com acabaran i que fan escruixir el públic, en especial els no “fanatitzats” pel futbol. Tenim que l’element foraster i no de parla catalana, són els qui més porten la veu cantant de l’equip de cara al públic. I la llengua habitual i immancable és l’espanyola. El català se sent en més pocs casos i exclusivament en boca de quatre figures estables, que són catalans, que si no ho són i són estables, infal·liblement parlen castellà. I tan sols el parlen dos o tres jugadors.

   Creuríem que els responsables hi podrien fer més, des dels alts dirigents fins als mateixos jugadors catalans. Bé, això vist des de fora estant. Fa la impressió que els castellans arribats a l’equip mai no reben un suggeriment, un encoratjament a aprendre el català per tal de plaure i satisfer la generació de seguidors catalans. Sí que aquests ho agrairien força. Podria ser que hi jugui aquell aplanament negatiu que els catalans arrosseguem respecte a la nostra llengua, súbdita i criada de la castellana. Això, d’una banda.

   De l’altra no veiem en cap dels vinguts de fora de parla castellana, o no peninsular, aquell concepte de generositat amb els seguidors catalans de fer un esforç per parlar llur mateixa llengua. No els tenen aquesta delicada atenció. El cas típic, clàssic, és el del gran jugador Cruiff i gran entrenador del Barça. Amb tants anys de servir l’equip, mai, en un momento dado li germinà al cap aquest obvi detall de respecte i atenció als qui tant l’aclamaven de fer un esforç per parlar-los la seva mateixa llengua. I així ho veiem repetit en tutti quanti, el Zubizarreta, el Luís Enrique, el Valverde... L’única excepció notable i meritòria fou Beguiristain, el jugador basc que aprengué el català, ja de simple jugador, i el parlava, com continuà parlant-lo en el càrrec, no sé quin, després que acabà de jugador. I tot d’un plegat es fongué en l’espai... ¿I no valia la pena de conservar-lo, encara que només hagués estat per la seva meritòria excepcionalitat? (Potser que li faltava el ”requisit”, per a ser membre del Barça, de parlar sempre l’espanyol...).  I tant d’afecte i fanatisme com els seguidors col·loquen en els seus herois del futbol. I no tenim un sol cas, entre els herois més notables enlairats pel públic, que tingui el bell acudit d’aprendre el català en atenció als qui l’aclamen, des de Messi en avall.

   En fi, que no s’entén. I tampoc no s’entén aquesta supervivència de la llengua catalana després de cinc segles de rebre cops dels seus enemics i menyspreu i indiferència dels mateixos catalans... Potser fou la força vital que li infongué el Segle d’Or de la literatura catalana, anticipat en cent anys al Siglo de Oro. Els Llull, Ausiàs March, Eiximenis, Sant Vicens Ferrer, Joanot Martorell, Muntaner, Bernat Metge... i la plèiade dels de la Renaixença. La llengua catalana és una heroïna, és vital, és rica, és apta per a tot ús, és soferta, és la Mare, és la Reina, és nostra. Li hem de fer una barretada ampla, generosa i demanar-li perdó. Vindicant-la endavant i fent l’esforç de netejar-la i dar-li vida contra els qui la volen suprimir.


 

 

Participació