Punt de vista

La convivència

per Redacció, 12 d'agost de 2019 a les 07:19 |

 
     Durant la celebració eucarística havíem fet una pregària ”pels nostres presos polítics i perquè Nostre Senyor ajudi Catalunya a complir el seu dret a ser Lliure i Sobirana”. Hi hagué resposta de l’audiència normal, amb el mateix to de totes les altres respostes. Acabada la celebració, ve a trobar-me una noia catalana i em diu que amb aquella pregària puc ferir la sensibilitat d’algun fidel que no pensa igual i que la pregària va contra la convivència. D’entrada li remarco que no pot ser prohibit a cap poble que, dintre casa seva, faci un súplica al Senyor a favor seu i, per un o dos o tres que se’n fereixin no és just que el grup dels altres fidels que són de la terra siguin privats d’adreçar-se a Déu a favor de casa seva; si algú s’ho sent en contra, que és problema seu. 


   Després que la paraula convivència és molt bonica, però que cal veure en quins termes de fet és practicada a casa nostra i quins ingredients inclou. Això cal mesurar-ho sense il·lusions ni poesies. La convivència és justa entre dos iguals que mútuament es respecten els drets i la dignitat. I els catalans no som iguals que els altres vinguts de fora, som inferiors perquè no tenim el suport de l’estat i dels jutges castellans, i tot sovint dels mateixos jutges catalans. A un català, o a una catalana, un jutge li clava una multa per parlar en català a un guàrdia civil, sota el pretext que el guàrdia civil és una autoritat, afigureu-vos si n’hi ha de diferència de dignitat entre el guàrdia civil que practica una convivència amb nosaltres.

   Ens toca conviure amb els ciutadans de Ciutadans, que és un partit polític que ha estat creat entre els enviats de fora per Franco i creat, dic, arran de la decisió de Catalunya de cercar la seva Llibertat, per fer-li la guitza i “frenar-la altra vegada”, si Catalunya ho torna a fer. Són ciutadans i polítics, els de Ciutadans, tan ben intencionats que no volen perdre la mena de convivència amb els autèntics catalans que tants de privilegis i de protecció estatal, judicial, els reporta.

   Els catalans hem de conviure amb la guàrdia civil que, si és per Catalunya, hi és per reprimir les nostres llibertats i els nostres drets quan van contra els de Castilla i hem de conviure-hi amb la seva porra alçada sobre els nostres caps. Perquè aquesta porra actuï sobre nosaltres, com en l’1 d’Octubre, en bona convivència i sense que ens hagin fet res, llevat de nosaltres haver-ne ferit tants.

  Ens toca conviure amb aquells que celebren que germans nostres estiguin tancats a la presó i ho aprovin, i afirmin que intercedir per ells i voler-los lliures va contra la convivència. I jo volia fer entendre tot això a aquella noia, que m’insistia que era catalana, però vaig notar que el noi que era al seu costat, allí en el banc, quan sentí la mena de pregària va fer un petit sotrac i una rialla sardònica...


   Tingueu-m’ho ben clar: La convivència veritable consisteix a viure en pau i harmonia dos d’iguals, que es respectin mútuament i cadascun respecti els drets de l’altre, al mateix nivell i sense esperar que el més feble i desprotegit s’arronsi. Els catalans tenim set i fam de conviure amb els nostres veïns de ponent, però sense viure’ls sotmesos, en igualtat, en llibertat, sense interferir l’un sobre l’altre en allò que és més digne i sagrat: la plena Llibertat, la plena Sobirania. 

 

Participació