Punt de vista

Respecte a una llatinada

per Redacció, 10 d'agost de 2019 a les 16:42 |

 
     Durant els estudis de teologia, a la primeria dels cinquantes, vaig topar amb una llatinada que ve a ser un peix que es porta l’oli, pel seu significat, per la finalitat on apunta, per la seva oportunitat a moderar criteris i impulsos intel·lectuals de mena radical i encarcarada, de mena carca. Aquest llatinada és Frangar, non flectar. Són les formes passives de la primera persona del futur d’indicatiu dels verbs frangere i flectere, de la tercera conjugació. No crec que l’hagis sentida mai, amable lector, aquesta frase, perquè avui el llatí ja no es porta, no fa peça als savis d’avui, i més encara als esperits forts que tenen el món i la saviesa dintre el puny, i el consideren un mirar enrere infructuós i obsolet ─fa la impressió que tot plegat és més aviat per la seva connotació eclesiàstica. Però jo bé crec que és de savis de tostemps no menysprear res d’allò que ignorem i, al contrari, eixamplar els nostres coneixements tant com puguem, lluny de considerar que tota cosa de l’antigor és obsoleta i revellida, sense cap interès per al món actual. Ei, que vivim del que hem heretat dels nostres avantpassats, que cal mirar i considerar fins on és vàlid allò que cregueren i visqueren per als nostres temps i pel demà.


   La  llatinada de dalt és un dels lemes dels tomistes, que són aquells teòlegs que segueixen les doctrines de sant Tomàs d’Aquino, un gran savi. Vol dir: “Em trencaré, abans de cedir”. Es refereixen a la fe cristiana i als costums, respecte als quals no em trencaré mai ni cediré. Que sospesat a sang freda, es veu com és la rel de la intransigència i del fanatisme religiosos ─actituds tan sols pròpies de l’obscurantisme medieval i que no afavoreixen l’aspecte humà i obert que tota creença, tota religió han de tenir.

   I a  mitjan segle XX vingué el providencial i gran visionari Joan XXIII que capgirà magistralment la llatinada i la formulà així: Flectar, non frangar. És a dir, “Cediré, però no em trencaré”. Seré obert i comprensiu i no em trencaré en res que sigui fonamental. Sentència que obre una preciosa via d’enteniment entre antípodes i que alhora és una eina per tal de llimar secs i espines que puguin ferir entre criteris diferents i creences no iguals. I aquest principi elemental volgué que presidís el Concili Vaticà II. La pena fou que ell morí abans que el pogués influir, observant-lo i ficant-t’hi cullerada. I el Concili, sí, va fer, va deixar enrere certs arrossegament de caire obscurantista i medieval, però potser que no aprofundí en els problemes reals de l’Església, de la classe de cristianisme que era practicada per ella i fidels... Un sacerdot mallorquí que vivia a San Pedro Sula, un tal Tià Coll, que ja era gran, i que sabia més per vell que per diable, em comentà: “Es Concili Vaticà domés ha gratada sa periferi de s’Esglesi i no ha penetrat en sa seua substanci”.  

   Cadascú que ho analitzi bé i miri de treure’n les millors conseqüències que pugui per a formar-se un criteri recte i acceptable. 

   I un mot més sobre el llatí. No s’hi val a menystenir-lo i desvalorar-lo per la raó que sigui. Perquè el desconeixem i ens fa ràbia que algú l’utilitzi. Que mireu bé com al fons del fons d’aquestes actituds hi ha una frustració, una impotència.  La llengua que parles ara té com a mare el llatí. L’hi tenen totes les llengües romàniques, dites així no perquè siguin de Roma, sinó perquè són filles del llatí, són populars. El portuguès, el castellà, el gallec, el català, el francès, l’italià, el romanès, i altres llengües minoritàries, però nacionals, dels  estats francès, italià, com el sard, l’occità, el gascó, el cors. 


   A més, el llatí és el fonament de la cultura occidental, també dita cristiana. Com ajuda per a entendre la semàntica dels mots de cada llengua! Jo he comptat que l’idioma anglès té, pel cap baix, un terç del seu lèxic pres del llatí, sobre tot en verbs, bé que pronunciats radicalment a l’anglesa i per això no sempre fàcils de detectar. Juli César estigué a Anglaterra i hi féu algunes conquestes, però sense fer-hi parada i fonda, i aquest fet podria ser l’origen del que dic i també que el llatí hagués arribat al llenguatge anglès a través del francès.

   A la vida calma i seny, no donar res per inútil o absolet, mentre mantingui un bri d’història i no el coneixem com cal. Eixamplem coneixements i ens humanitzarem i serem constructius i profitosos entre els nostres iguals.

Pere Ortís

    

 

Participació