Punt de vista

Inevitable recurs - Tancar espais naturals

per Joan Roma, 29 de juliol de 2019 a les 08:01 |
Per molts esforços que es destinin a la protecció d’espais, protegits o no, al final, sembla haver-hi una única via per resoldre la qüestió: la prohibició. No  hi ha terme mig, en el nostre país. Sap greu dir-ho, però , les campanyes de conscienciació arriben a uns pocs, ja conscienciats, i la resta, en passa olímpicament. 

Dic això, a la vista de la decisió presa, per l’Ajuntament de Camarasa, per evitar l’invasió d’una zona , coneguda per la Platgeta, on s’hi acumulen centenars de persones cada cap de setmana, amb la conseqüent acumulació de deixalles, destrosses i males pràctiques. No conec el lloc concret, però per les imatges i les explicacions donades, es troba a tocar d’una carretera, la qual cosa permet, fins i tot , organitzar autocars per anar-hi...


Cada any, cada estiu, comprovem l’aparició de nous indrets que la gent descobreix i mitjançant les xarxes socials, les donen a conèixer a amics, parents i gent en general, de manera que el que fins aleshores era un lloc acollidor, conegut per uns quants privilegiats, esdevé un focus d’ús i ocupació, col·lapsat i maltractat , a diari. Toca, fer-hi front, amb els recursos a la mà, i de la manera més contundent possible. Si la reducció no és possible, s’ha d’arribar a la prohibició. 

D’aquesta manera, poc a poc, però sense interrupció, anem ampliant el nombre d’espais prohibits. Fins quan ? Ningú ho sap, ni ningú pot assumir una política com aquesta. Un any, és complicat, però assumible. Una decisió permanent, no la pot aguantar ningú. De moment, i pel que estic veient, a nivell de país, son sempre els ajuntaments afectats, els que han passat al davant, amb algun ajut d’algun consell comarcal, o de la Diputació provincial, de torn. En ben pocs llocs, hem vist la implicació de la Generalitat.

I aquí és on volia arribar. La protecció dels espais naturals, és competència del govern de la Generalitat i per tant, a ell li toca posar els mitjans legals, tècnics i humans per fer-ho possible. Fins ara, ha estat habitual, la declaració d’espais naturals protegits, en un munt de llocs, sense posar-hi els mitjans econòmics, per fer-ho viable. Això, no pot continuar.

Tot espai natural protegit per llei, ha de ser assumit, per la Generalitat, en tots els seus apartats, lligats a la preservació i la protecció. Els ajuntaments ni tenen competències ni recursos, per fer-hi front. I si la Generalitat no ho vol fer directament, que delegui en els ajuntaments afectats, les competències, acompanyades dels recursos necessaris, per complir i fer complir la llei.


A part d’aquesta via, elemental i urgent, ha d’haver-hi una llarga, intensa i ben estudiada campanya de conscienciació de la fragilitat de la natura, del país. L’immens territori rural de Catalunya conté multitud d’indrets fràgils, per raons diverses. Uns per perill d’incendi, altres per contenir flora i fauna, en perill, altres per desequilibris entre l’ús i l’ocupació, altres per la massificació, altres per una sobre explotació ( bolets, herbes, flors...)

Aquesta conscienciació ha de tenir diversos graus, terminis i vies. Des de l’escola, fins als grans mitjans de comunicació, passant per campanyes mensuals, trimestrals o de temporada, com per anar influint sobre el comportament de la gent, en el medi natural. Per a molts, ara sembla, que tot el que està a l’aire lliure és de tots, i se’n pot fer el que es vulgui. 

Si l’equilibri d’ús s’aconseguís, es podrien treure prohibicions d’accés a molts llocs, però sinó ens en sortim, la única via de protecció real, és la del tancament d’espais, sense excepcions. No és la via ideal, però , a falta d’una millor , és la més efectiva.

 

 

Participació