Punt de vista

Un record ben alliçonador

per Redacció, 26 de juliol de 2019 a les 07:13 |

 Durant els àpats de comunitat, un estudiant llegia, dalt la mena de trona empotrada  a la paret del refectori, algun llibre edificant per tal que, mentre el germà ase s’afartava, també l’esperit es nodrís de qualque pensament bo. Em refereixo a finals dels quarantes i al primer lustre dels cinquantes –plena postguerra i ambient de victòria, que dirà encabat l’abat Escarrer. Em tocava a mi de fer de lector allí dalt en aquell niu de raons i llegia Ecclesia, la revista castellana, religiosa, que prou que semblava tenir seny i ser equilibrada. Quan, de sobte faig aquesta accentuació absurda i aquest anunci punyent: ... el obispo Torres y Bagés, que tanto veneno sembró en el alma de los catalanes.  

   −Pero, hombre! –clamà el superior, i corrector, des de la taula de la presidència, referint-se únicament a l’accent que jo clavava sobre el cognom del nostre patriarca; no pas referint-se a la segona part. Cops de cap de gros escàndol.  

      La veritat era que jo no havia sentit mai aquell nom en el que portava de carrera... Prova fefaent de quina formació ens donaven, tota forastera, tota importada, la dels veïns i res en absolut de la terra, nostre, català. Però, senyor meu, tu ets el responsable de què jo ignori aquest nom sagrat perquè m’has ensenyat garsa per perdiu i m’has atipat, com si es tractés del hermano asno, de gasòfia manllevada i que a la vida em desorientarà! 

    El superior era mallorquí, que concebé odi a Catalunya i als catalans a ran de la fallida invasió de Mallorca de part d’aquella tropa que se n’hi anà, sense gaire ordre ni concert, i la portava contra nosaltres. Amb l’altre factor que abans de la guerra ell havia estat d’estudiant al mateix casal en un ambient de franca catalanitat, i això era massa, i feia pes revulsiu. No vull dir que ell fos conscient i responsable del que feia, era l’ambient, era el gros engany irreflexiu. El bon, o maligne paio, tan sols feia llegir en aquella trona títols castellans com és ara Felipe II, Isabel de Castilla, Concepción triomfal del mundo i, sobre tot, tots els discursos del Jefe del Estado, en especial aquells que anaven contra Catalunya i els catalans, els quals extreia del Correo catalán.

   No tothom hi estava d’acord, però, bé que calia callar. Un matí que transitava pel corredor del soler, davant la sala dels professors, n’obre la porta un professor jove, recte i sincer, valencià per més senyes, i m’ensenya la portada de l’exemplar de El Correo catalán d’aquell dia. Hi apareix Pius XII beneint un grup de catalans aplegats a la plaça de Sant Pere, beneint-los. I la capçalera: “Un numeroso grupo de catalanes se reunen en la Plaza de Sant Pedro y gritan: Visca el papa! Visca el Papa!”, mientras él les bendice”.  “Mireu si us estima el vostre superior, que això no ho fa llegir al refectori, no!”, em comenta el bon professor, i bon amic.


    Cal afegir-hi que, dintre aquell casal, el Messies no era Jesucrist, no, era Franco. Poc després, vaig trobar el poeta mossèn Ramon Muntanyola, que era un català de dalt a baix, i estava enfutismat assenyalant-me a la pàgina d’Ecclesia, l’escrit sobre el veneno de Torres i Bages. Segur que ell hi devia fer alguna cosa, la qual a mi em passà per alt. I, quan acabada la carrera m’enviaren cap a Tegucigalpa, Hondures, ell m’ho aclarí bé: “Si t’arriben a veure addicte al movimiento, no t’envien lluny de Catalunya, no”. 

Pere Ortís.

     

   

 

Participació