Punt de vista

Obediència i fidelitat

per Redacció, 20 de juny de 2019 a les 07:28 |
 
    Dues virtuts exquisides que són practicades, respecte a un superior, quan en aquest hi ha prestigi, quan hi ha mèrit, quan aquesta “autoritat” se les ha guanyades per la seva categoria humana, pel respecte als seus súbdits i per la saviesa en l’estima i l’acció sobre els qui vol subordinats al propi poder. I no hi ha hagut res d’això. ¿I quines il·lusions es fan jutges i govern castellans que els catalans els devem obediència i fidelitat? Ves també quins acudits! I el Tribunal Supremo, i el mateix Govern de Madrid que desbarren i surten amb aquest nyap del judici amb jutges en la pròpia causa i influenciats per l’odi a una nació que no s’ha volgut blegar a les seves exigències d’autoritat i domini sobre nostre. Realment, allò de ...enrere aquesta gent tan ufana i tan superba del nostre Himne Nacional ho canta amb raó i coneixement de causa, veieu si n’és d’antic.

    No hi ha cap pacte escrit i firmat per catalans, d’abans del nostre Himne, i de després tampoc, que testifiqui que Catalunya hagi d’estar unida i sotmesa a Castella.  


   Per totes aquestes raons es veu clar que allò que el presos polítics feren proclamant la República Catalana, no fou rebel·lió contra ningú, ans l’exercici d’un dret, atorgat per la llei natural i de conformitat amb la voluntat del poble nascut en aquesta terra. Que això que acabo de dir és natural, és bàsic, després hi podríem fer consideracions, és a dir, dialogar amb els qui no hi estan d’acord i tractar de veure quins són els drets fonamentals d’un poble, destorbats amb malícia per dictadors, polítics e tutti quanti, que tothom hi vol dir i fer la seva, però ningú no té el tacte i la prudència de seure i parlar-ne, amb educació i control de fantasies i de persuasions que vénen de molt antic i que s’han clavat als cervells dels veïns, paràsits que ofusquen i tergiversen veritats i drets fonamentals de pobles  i nacions.

  De desobediència i de rebel·lió, per tant, cap ni una. Que bonic atorgar-se l’autoritat sobre una nació que no et vol per la manera històrica com l’has tractada, perseguint la seva llengua i la seva identitat, perquè no facin nosa a les teves i, si ella no reconeix la teva autoritat, tancar-la a la presó i condemnar-la. D’on treus aquesta ridícula puerilitat de creure’t autoritat de qui no n’ets?

 I l’altra greu acusació: Consum de diners públics, que són els dos pols utilitzats pel Tribunal Supremo per a enganyar-se i enganyar els qui tenen fam perquè trepitgin els catalans. Sembla estrany que entre gent gran, que són producte d’una carrera seriosa i exigent, hi pugui haver tanta irresponsabilitat i miopia. Els diners del poble mai no són més ben utilitzats que quan són despesos per a obtenir la llibertat d’aquest poble, no diguem si és un poble maltractat. Hi ha molta tela a tallar en aquest aspecte de diners Catalunya-Govern Central, eh?  Que els milions que se’n van de Catalunya cap allà han fet l’AVE, on diu que poc favor hi fan, i mantenen el cordó del mediterrani enlaire pel simple fet que no passa per Castella, estagnant el creixement econòmic de tot aquest cordó. Que tot l’enrenou és aquest: temen que si Catalunya va sola es pot disparar en prosperitat i que el seu estómac perilli d’anar més buit.

  Ai, si anéssim analitzant la trista i vergonyosa història de relació Catalunya-Castella!


  Catalunya desperta’t! És ben hora d’estar alerta!  


   Pere Ortís.

 

 

Participació