Entrevista

Francesc Pascual: «Només hi ha calbes i cabells blancs a les misses de diumenge»

Francesc Pascual, activitat literària constant i sense moure fressa

per Pere Ortis, 16 d'abril de 2019 a les 08:49 |
Francesc Pascual | Arxiu particular


En alguna altra ocasió he comentat que és interessant trobar catalans anònims que són actius en alguna especialitat a favor de Catalunya o que duen a terme una producció literària potenciant-ne la llengua i la cultura. També els he trobats a Amèrica, dispersos, causant-te sempre una sorpresa, com és ara Jacme Alberdi i Cornet, ja traspassat, que vaig trobar a Hondures, al seu bon temps. Són flames ignorades que cremen en amor sincer a la Pàtria, i que treballen a favor seu, amb fidelitat i constància, qui sap si en el desert del desconeixement dels seus més obvis exponents culturals. Desconeixement que tant de bo que no sigui un prejudici inconscientment pactat, respecte a allò que són, quina ocupació tenen.

Francesc Palau, amb l'autor de l'entrevista, Mn. Pere Ortis


Em cal afegir a aquesta llista ─tres, quatre ja els he entrevistats a Serra d’Or─, l’amic i compatrici Francesc Pascual, natural de Castell Nou de Seana. Dic compatrici perquè també viu a Bellpuig, i podem dir que la major part de l’activitat cultural del Francesc es descabdella en aquesta població de l’Urgell.


Us el trobareu pel carrer, amb el seu gaiato, ara un peu ara l’altre, disposat a l’encontre amb l’amic o al salut de circumstàncies. Gaiato que em creuria que té més al cap que a la necessitat de la seva constitució física. El subconscient l’hi fa portar per tocar triplement de peus a terra, puix que és element d’anar al gra, de dir les coses pel seu nom i de no dissimular marranades i hipocresies dels ben instal·lats o dels simplement fútils. Bé diria que en la seva edat madura ha desenvolupat una iconoclàstia, una aversió als tòpics, als tabús, iconoclàstia constructiva. Va ser deixeble de mossèn Ballarín, al Seminari de Solsona. Les espurnes literàries del mestre, els seus acudits de garneu i d’home que, quan tu hi vas, ell ja en torna, es reprodueixen en el seu epígon.
Perquè us en convenceu, llegiu la seva novel·la La raó trobada. És tot un arc iris de la seva mentalitat i el més patent reflex de l’herència del mestre.

En Francesc Pascual i Greoles és un dels casos de catalans anònims que treballen per la cultura catalana sense moure soroll. Bé que una associació cultural de l’Urgell el situà
entre els set millors escriptors en català d’aquesta comarca, el seu nom a nivell del de

Valeri Serra i Boldú, del d’en Josep Vallverdú, del de l’Isidor Cònsul, del de Jaume Viladot, en reconeixement de la seva tasca. Aprofitem l’avinentesa per a esbandir-lo d’ombres.
Bellpuig és nucli d’aquesta rodalia i ell la coneix com el palmell de la seva mà. Fa l’escenari de la Plana Verda, on ell es planta per descriure-la i analitzar personatges que encarnin el seu tarannà i el seu esperit. Ho fa amb passió, amb entusiasme.
Vaig a trobar-lo al seu apartament que dóna al parc Ramon de Cardona, de Bellpuig.
Res de luxes o de fantasies que no treuen cap a res; amples finestres perquè entri la llum
sincera del sol. Parla pausat, és sorneguer, taujanot, no te n’adones i ja t’ha aixecat la camisa. Fustiga tot allò que no troba correcte al volt. Però parla reposat, afofolat en el tou d’alfals de la Plana Verda i Des de la plana verda.

─ Vas ser uns quants anys al seminari de Solsona. La influència de l’estil Ballarín
en els teus escrits és palesa. També vas compartir aquell temps amb figures com el poeta Climent Forner, el doctor Pont i Gol, fill de Bellpuig i després Arquebisbe de Tarragona, amb el qui després seria bisbe Antoni Deig, puntals de la cosa catalana de primer reng. Pots dir, tu, que aquests talents també deixaren la seva empremta en el teu tarannà literari?

─Vaig entrar amb dinou anys al seminari, i anava una mica a les palpentes. Els homes insignes d’aquella casa no em van influir directament en no coincidir amb ells entre-parets..., llevat del Ballarín amb qui hi vaig conviure quatre intensos anys i, certament, em va empènyer força, Fou un home mediàtic, tot i que jo prefereixo el d’abans que només era un mestre saberut que em va voler ajudar. De tant en tant ens vèiem. Solsona ha donat homes de forta personalitat i encara són pilars de la seua estructura espiritual. Tant a l’arquebisbe Pont, al Bisbe Deig, com al Climent Forner ─un poeta immens!─, tot i conèixer-los personalment, no vaig tenir la sort de tractar-los amb la proximitat que m’hauria agradat.

─Ja fora de l’estament eclesiàstic, quins altres autors han influït en la teva formació literària, entre els catalans i els no catalans?
─El meu pare literari és Pla, a traç general, que encara em fa companyia. Ara bé, essent jo una mica autodidacta i tastaolletes, m’he hagut d’emmirallar en molts altres autors, i llegir molt. Vaig començar amb George Bernanos, també amb Graham Green, Thomas Merton.... Actualment llegeixo amb fruïció els Zafón, Sánchez Piñol.., i els de casa: la Maria Barbal, el Francesc Pané, el Jesus Moncada...

─Jo et vaig descobrir, parlo de mitjan setantes, a El Pregoner d’Urgell, el qual escrivies assegut entre amics de Castellnou en un cafè, i donaves cap a tot, a xafarderies, a comentaris mordaços sobre escaiences locals, o públiques, a presentar tipus fora de sèrie o exemplars interessants, a acudits, a sàtires. Eren les teves primeres tentines, en el camp literari, o ja portaves més hores de vol?
─Sempre havia escrit..., per a mi mateix. El Pregoner em va donar l’oportunitat de mostrar-me a la gent. Mai li pagaré la confiança, a en Francesc Saladrigues que m’obrí la porta. Amb El cafè del Capità, amb De Castellnou a Bellpuig.... Vaig escriure-hi molts anys! Després trobaria els amics Virgili i Pagès i començaria a publicar. Un record entranyable també per l’Isidor Cònsul, el qual, com tu mateix, m’era un estímul.

─Tant si ho vol com si no ho vol l’interessat, el seu pas pel seminari fa una arrel de les seves ─i tu no te n’escapes. D’acord amb el bagatge que te n’endugueres, trobes que l’Església, arran del Vaticà II, va amollar prou arrossegaments de caire medieval, no aptes per als nous signes del temps, o no es va decidir a ser prou fidel al canvi de rumb que Joan XXIII va marcar a base de capgirar magistralment el lema tomista frangar, non flectar, a flectar non frangar?
─Mira..., de Joan XX III no en tindrem cap altre. Clar, net, visionari..., massa vell, el pobre! La comoditat i la mandra de l’Església després d’ell, passen factura.
L’Església viu de rica. On para el Concili Vaticà II? Tinc la sensació que anem culs- enrere, i que només hi ha interès per salvar els mobles. El clergat nou no arriba a la gent, per molt savi i carca que sigui; sembla que ja en té prou amb quatre acòlits turiferaris. Penso que l’evangeli diu les eternes Veritats de Déu, amorosides i fetes possibles per l’única via que ens mostra Jesucrist: estimar. Déu ens va fer essencialment lliures, després ve el pecat original, i amb ell com a mala arrel, fem disbarats. O l’Església torna als principis, a la pura revelació de Jesucrist, codificada en les Benaurances, o malbaratarà l’assistència divina, i llavors..., a les conseqüències!

─Quina diries que fóra, ara, a vista d’ocell, la necessitat més imperiosa de l’Església oficial per trobar el seu lloc al costat de la marxa del món? Al costat de la vida dels homes i de les dones del planeta terra, on és tan cert que vivim?
─La necessitat més imperiosa és tornar a l’Evangeli com Déu mana. Per fer neteja s’hauria de tenir les coses clares, i l’església oficial, ja ho te bé. I sense fer neteja a fons ─tornar a l’Amor de l’Evangeli─ no hi ha res a fer. Normes, reglaments, ordres..., quina pèrdua de temps! Que cadascú s’ho mengi com pugui. Esperàvem que el Concili Vaticà II obriria més les finestres? Només hi ha calbes i cabells blancs a les misses de diumenge, en molts sectors; potser que nens i jovent hi sentin olor de resclosit.

─Tornem al teu jo, en la teva circumstància literària. Escrius preferentment novel·la. Digues-nos si és el teu gènere preferit i per quines raons ho és. A part dels teus escrits de l’esmentat tema El cafè del capità, jo d’altres assaigs no te’n conec.
─Jo sóc molt lliure i no vaig de requisits i estatuts. La novel·la és un gènere que no et constreny, és una autopista oberta: avia-t’hi, i fora. Pots expansionar-t’hi, parlar,bfingir, dir la veritat d’una manera crua i directa. La novel·la és el gènere literari més humà, la poesia és cosa d’àngels i per això hi ha tan pocs poetes. Només en tenim tres: Verdaguer, Joan Alcover i el Climent Forner. Sí que tinc altres assaigs, llegeix-los.

─T’he llegit alguns títols de novella, Les bigues mestres, Des de la plana verda, La raó trobada, Camp de concentració. Bolero, poca cosa, puix que sé que la teva obra se’n va cap a la vintena de títols. En el que jo he llegit, veig que el teu escenari és sempre la plana d’Urgell. N’ets un enamorat?
─No me n’adono; no ho faig intencionadament. Totes les meues històries son Pla d’Urgell en essència: personatges, paisatge i vivències. Amb històries conegudes, o que s’assemblen enormement amb la realitat del meu entorn. Tenen el to de novel·la? Doncs bona sort!

─Però a fe que la tragines i saps espiar-li el perfum i les essències que amaga, a la Plana Verda. Les teves novel·les són penetrants, anàlisi de personatges, de fets, d’escaiences que són exponent del tarannà del lloc, de la gent, del pagès de la plana. És aplicable a la teva obra, tot això que dic, i et sembla que per allí per allí li va de definir la teva talla literària?
─Soc un enamorat de la Plana Verda..., on es dóna la mateixa riquesa humana que a la Patagònia. O no? L’entorn és diferent, però les persones amb els seus amors i desamors, els odis i generositats...La persona humana, planta-la on vulguis. Et diré que he hagut d’espavilar-me mirant, escoltant, reflexionant..., amb el que he tingut a mà, i massa sol! La realitat sempre supera la ficció, sempre! I estic convençut que no podré escriure les històries increïbles que conec, per manca de temps, millors de les que he escrit. L’entorn és d’una riquesa enorme!

─Quan confegia el meu La parla de l’Urgell, vaig extreure de la teva lectura un munt de paraules i frases fetes que vaig incorporar al llibre, el qual ja ha sortit en tercera edició. Creus que entre tu i jo hem consignat allò més peculiar de la parla urgellenca i n’hem assegurat la pervivència?
─Tu ets un monstre! Mai t’arribaré al genoll. Saps i escrius de meravella. Respectes,
poleixes, insisteixes... I el nostre lèxic el tens segat, batut, porgat... Tant de bo tu i jo, i els qui ho facin com nosaltres, aportin una mica de reforç per consolidar la parla de casa, que no tot és de la vora de l’aigua, caram! (Rexiquets!)

─Et sembla que els nostres amables veïns han encaixat com cal el sentit de la democràcia negant-nos el dret a decidir nosaltres mateixos el nostre esdevenidor?
─I ca! No ho entenen, ni ho voldran entendre mai. Al fons del fons, allò que els diu Antonio Machado: “Menyspreen allò que ignoren”. És una qüestió d’ignorància, fruit del secular orgull que segrega l’imperialisme a ultrança. Però, endavant, ¿eh? Jo ja m’he fet massa vell. Vull una Catalunya independent i perdonaria moltes bufetades rebudes per una mica de respecte, però és impossible. Van guanyar i nosaltres vam perdre: no sé com ho arranjarem si ells s’entesten a considerar-nos ningú. Tal com anem, ens volen fer viure en una ofensa continuada intolerable, primitiva, avara...; les nacions ho han de saber i entendre. Si els de fora no ens volen donar la mà, no ens en sortirem així com així. Estic una mica decebut, tot i saber el que vull. Ells saben que sense nosaltres són pobres, i ens necessiten esclaus. Els costa i costarà de cedir, si bé ho han de fer! També és una qüestió d’estómac...

─No et fa patir, a tu que la coneixes tan bé i la domines tant, la postració a què ha davallat l’ús col·loquial de la llengua?L’ ús col·loquial i l’ús oficial, hi han davallat, l’ús pobríssim de molts intel·lectuals, tertulians i locutors als nostres mitjans. Et sembla que la podrem refer mai? 
─Mira, jo soc optimista. Vaig començar en castellà, com tots els meus companys.
Solsona em va fer rebel, i desprès sempre he escrit amb la llengua pròpia. No em conformo, i sé que actualment, som més colla que mai que la defensem i la usem, tot i que no n’hi ha prou. Amb ella, la nostra manera concreta ─la nostra arrel─, no és perdrà.

─Diries que tots els catalans tenen el mateix dret a accedir al nostres mitjans de
comunicació, sense que importin la seva ideologia, la feina que fan, l’ofici que professen, a ser admesos i notats dintre la cultura catalana per participar-ne d’obligacions i beneficis, a què els prestin atenció els crítics, com fan amb uns quants de catalans i de no catalans, pocs, i hauria de ser fet amb tot quisque català i no català?

─Penso que qui val, val! És imprescindible una educació exigent. Algun dia la gent ─homes i dones sense discriminacions─ estaran situats on els correspon. S’han acabat els amiguismes i les recomanacions que això no és pràctic ni fa progressar ningú! Sí que hi ha discriminació, n’hi ha massa, se’ls veu prou l’orella.

─Per acabar: quan vivies a Barcelona vas cantar amb els primers Setze Jutges,i després a Lleida amb Can 64, oi? ─The last, but not the least, que diuen els ianquis.
─Soc un tastaolletes impenitent, ja t’ho he dit. Si, és cert. Fins i tot una vegada vam pujar a cantar a Seana per la Festa Major de setembre, el Joan Manel Serrat, la Guillermina Mota, el Xavier Elies, i jo. Una festassa! Molts amics de Bellpuig se’n recorden, ja que van venir a escoltar-nos. I un parell d’anys desprès vaig repetir amb la Maria del Mar Bonet. Jo era de casa com qui diu, i els sortia baratet. Els meus amics Jutges..., doncs també! Era el començament de la nova cançó, i tot s’hi valia. Jo no era dels millors cantant, és cert, si be em defensava. Tenia molta veu, això si! Vaig cantar amb els Jutges en una vintena de concerts per tot Catalunya. Amb Can 64, de retorn a casa, vaig resseguir tots els pobles de la província, com qui diu, i part de l’estranger!
Vam acabar fent un llibre més o menys biogràfic dels cinc components, i gravar un CD
testimonial que ja te’l deixaré escoltar quan vulguis. Un dia et parlaré d’aquesta faceta, que va ser molt interessant. Per exemple: sempre vaig cantar ─jo, i tota la gent que ho fèiem llavors─ amb la Guàrdia Civil a la vora, prèvia presentació per quadruplicat de les lletres de les cançons que cantaríem, al departament d’Información y Turismo, d’aquella època. Els pobres Guàrdies Civils que no hi plegaven gota..., quin paperet!


Cal apamar-lo bé, el Pascual. Té molt a dir, sobre la vida i sobre els despropòsits públics i privats. Encara té molt de vent a la flauta. Cal escoltar-lo i valorar-lo. I seguir-lo, que amb el sorneguer gaiato no es pot distanciar gaire i s’espera i dissimula perquè l’encalcis i poder enraonar, opinar, discutir i engegar al botavant qui sigui i què sigui. Ivtan amics com sempre.
Pere Ortís

 

Participació