Punt de vista

El veí de seient

per Redacció, 11 de febrer de 2019 a les 07:47 |

 


    En el vol de Miami fins a Atlanta, tinc per veí de seient un senyor tocat i posat, que em saluda polidament, arribant quan jo, com a vell, ja fa una estona que m’he assegut a la fila 11 de l’aparell; sóc a la D, ell és a la E. Em fa estrany que clavi un primer cop d’ull al llaç grog que duc al pit de la jaqueta, però ho fa tanta gent que hom arribaria a creure’s que tothom sap de què va. I no és pas així. Bé, un veí de tants, tothom és polit i ha apresos els requisits de relació humana dintre aquest monstre que vola per l’altitud del cel i on es pot iniciar una relació d’amistat que sol durar el temps de vol. A l’avió t’hi trobes de tot i hi pots passar estones de cosmopolitisme viu i entretingut. Fins que sona l’esperada timbrada −i bon vent i barca nova!

  Del salut inicial, ens anem animant en la conversa. Hi ha una osmosi, de l’un a l’altre, que encara no es defineix. L’accent de l’anglès que parlem... Fins que la sospita cou ja massa i sí, ell és el senyor Eudald Serra, de Sabadell, fill d’un indià escapat de la destral de Franco, que es féu ric a Cuba amb un restaurant on servia pa amb tomata, fesols amb botifarra, paella, escudella i altres invents de les benaurades padrinetes nostres, Déu les tingui coronades amb llorer per les seves venturoses victòries sobre l’enemic. La conversa no podia no versar sobre el cobriment de cor que aguantem tots els catalans de trinca –no els importats que mantenen dintre Catalunya la ferma esperança de no perdre els privilegis atorgats per dictadures sobre la soferta Catalunya, i per aquesta raó fan el que fan i són tan i tan catalans.

  −No s’entén que no tinguin vergonya i repèl a presentar aquest idiòtic judici davant el món lliure! –fa el bon senyor, indignat.

  −Home, precisament d’això es tracta: aquest judici l’han generat la falta de vergonya, d’un costat, i de l’altre la ignorància, per no dir el primitivisme –jo que l’hi aprovo.


  −Teniu raó! La ignorància! –també aprova ell−. Ignoren el món que els envolta, als catalans mai no ens han compresos, tan sols ens consideren enganxats al seu carro històric i que els romanem subjectes, que els catalans no poden tenir altra vida que aquesta. Ignorant, desbarren i menyspreen allò que els hauria de merèixer un summe respecte. Els ho diu ben clarament Antonio Machado, bé que ells també ho ignorin. I m’engalta, mirant el respatller de davant amb certa fúria declamatòria:

                                                                        Castilla miserable,

                                                                    ayer emperadora,

                                                                    envuelta en sus andrajos,

                                                                    desprecia cuanto ignora.

    El paio em sorprén, recitant la meva quarteta. La vaig aprendre a la NYU, a la primeria dels setanta, i l’he presentada algun cop a El Pregoner d’Urgell. N’experimento una tangible gelosia.

   −Per descomptat que ells la ignoren  −jo que em salvo−, perquè no els convé gens difondre-la per Espanya, com també ignoren Ortega y Gasset, el gran pensador madrileny, el Dr. Gregorio Marañón, eminència mèdica i talent equilibrat i universal, i Unamuno, el basc sincer i contradictori, quan parlen de la obvietat que un dia Catalunya decideixi ser lliure. Homes grans i plens de visió i de veracitat, no gens a la castellana. Ortega y Gasset té el seu interessantíssim tractat España invertebrada, on diu categòricament que Castilla ha hecho y ha desecho a España.

   −L’he de llegir aquest tractat!

   −No el trobareu pas a España! El trobareu en una universitat americana on hi hagi veritable llibertat d’expressió. A Espanya no els interessa gens que hi circuli.

   −Pobre Machado si no s’escapa cap a Prada del Conflent, com féu el meu pare cap a Cuba! Franco els la tenia jurada!

   −I això ens cal aguntar als catalans. Que esperar que un dia ho entenguin el nostre dret natural és una miserable pèrdua de temps. Si els de dalt, els responsables, dits també Los grandes de España, pensessins recte i amb seny, potser que el poble els seguiria...

   −Sí, un grande de españa, el bisbe, o cardenal, no ho sé, Cañizares, que surt amb la pixarrada fora de test més sacra dels últims anys de part de l’església oficial espanyola, encara més sacra que les que vomita a diari la Cope, dient el pastor de pobles que “no es pot ser catòlic i sobiranista català”... Fixa’t com pensa i judica un element que s’hauria de distingir pel seu sentit de la justícia, noble i equilibrat. Què en podem esperar de la jerarquia castellana i dels de més amunt en aquella societat?

   El senyor tocat i posat, Eudald Serra de Sabadell, dixit, i jo no puc no transcriure les seves paraules ad pedem litteræ. Les ha dites perquè les ha volgudes dir. I la seva raó tenia per dir-les.

  Pere Ortís.
 

 

Participació