Punt de vista

Experiència avícola

per Redacció, 8 de novembre de 2018 a les 15:11 |

     A Hondures, un amic fill de palestí, casat amb la filla d’un espanyol ─en aquells països un mica de barregim barrejam ètnic─, em dugué a la seva granja, en plena muntanya, i m’ensenyà la secció on tenia les gallines. Milers de caps que brandaven de curiositat, d’estranyesa o d’alarma fàcil de l’exponent animal de la por: “Ets un gallina mullada!”. Aquells animalets en tenien molt poca de distracció, i no podien pas ser criticats, puix que estaven condemnats a l’immobilisme perpetu i a la privació radical d’espectacle. Tot seguit els caps romanien quiets i estirats, amb els ulls fixos en el nou vingut. N’hi havia per mirar-s’ho.

 Perquè vivien dintre l’immens corral poc il·luminat, en unes rastelleres de ponedors superposats i considerablement retirades l’una de l’altra, a fi que els excrements caiguessin a terra, sota. Cada gallina ocupava la seva gàbia, estreta com ella mateixa i sense que pogués fer-hi girada rodona, puix que estava físicament constreta a menjar, pondre i daixonces. I no podia fer res més, totalment impossibilitada de deixar atansar-se l’hipotètic gall, el qual tampoc no feia planta aumon.  Aquesta era tota la possibilitat vital de la pobra vivent, de la que únicament s’esperava que pongués ous a raig fet.

  Passava un tractoret per l’eixida que restava entre les rastelleres de ponedors, allargava per sota una pala i recollia els excrements per fer-ne pila fora del local.

  ─Les gallines només paeixen un trenta per cent de l’aliment que ingereixen i han trobat la manera de separar el setanta per cent bo dels seus excrements, per tornar a servir-los-el ─em comentava l’amic contemplant la feina de l’aparell mecànic .

   Jo  m’ho escoltava amb espant. Pobres animalons i pobres humans!, em deia sense mostrar cap emoció.

   Con rasón, que diuen ells, després pel poble sentia el comentari de la mestressa que deia que li feia mal d’estómac menjar un ou d’aquells i el de la seva confident que li ho confirmava dient que ella no en pot donar al seu fillet perquè al cap de poc el fa córrer, empès per corrípies.  Però cal posar en la consideració l’estómac privilegiat que tenen aquesta gent i la gimnàstica saludable que els fa fer l’escassetat de recapte, per un general, amb la qual el fortifiquen per a encaixar com Déu mana el producte quan poden treure el ventre de mal any. Sense que en vulgui dir mal o fúmer-me’n, que els tinc en bon concepte i hi tinc un fotimer d’amics.

  No fou estrany, doncs, que un dia que vaig ser convidat a esmorzar en la visita a un camp de la United Fruit Company, on hi havia de Time Keeper,  de “Supervisor”, un altre palestí, jo em servís dos ous ferrats d’una plàtera que la criada ens portà a taula i que en contenia una dotzena ─donant-me-la primer a mi com a hoste─ em recordés d’aquella granja i  em meravellés que l’amfitrió es rigués de mi, mentre d’una altra plàtera  que li portava la noia, i que en contenia una altra dotzena, se la tirava tota al plat, dient-me:

  ─No, no, a dotzena per barba!

  Mentre agafava una ampolla de mel i en remullava  les dotze peces. Ves, cada terra fa sa guerra. Jo pensava: I el colesterol? I la glucosa?

L’home endrapava que era un gust, totalment exempt de prejudicis mentals i de restriccions golafres. I  no era pas que fos un jovenot, que bé que rondava la seixantena... Són fets de la vida real que et fan rodar el cap. Com aquell vell que es moria al cent dos anys i havia fumat tota la vida com una xemeneia.

  Quan després vaig arribar aquí i sentí que la Unió Europea havia prescrit que els animalons de les granges no visquessin en captivitat en gàbies, ans poguessin sortir fora, a l’aire lliure, a picotejar per l’herba, sota el sol o sota la pluja, ho vaig aprovar i me’n vaig sentir confortat.

  Recordeu-vos de l’episodi de les “vaques boges”, del Regne Unit. Que Déu n’hi do, força més nociu que el Brexit. També deien que, em sembla que per Europa, alguns ramaders donaven un producte a les vaques perquè orinessin poc i fessin unes llonzes més grasses i substancioses...

   Allò que mengem té molt a veure a com ens sentim després en la quotidianitat. Mal de cap? El ventre ho sap!

Pere Ortís

 

Participació