Punt de vista

Diada altament significativa

per Redacció, 12 de setembre de 2018 a les 07:30 |

    Tampoc no és que als catalans tot ens hagi de sortir tort o esguerrat. Hem estat víctimes del nostre pessimisme, un defecte imposat per la persistent dissort, pessimisme que s’atansa molt a l’auto odi, o fins el genera, i que si no hem corregit ha estat per la nostra vexació i, anava a dir, per la nostra ruqueria. Tot i que després de tantes i tantes patacades, bé ens havíem de despertar i desensopir. Però vegeu de què som capaços. Un excel·lent graó més amunt en aquest escala difícil, riscosa i quasi impossible que volem que ens pugi a la nostra plena Sobirania.

   L’aplec tan nombrós i vibrant del dia 11 val molt. Primer perquè ens fa veure on som i que anem endavant malgrat les esgarrinxades rebudes de part dels inefables, que en aquest espectacle s’hi roseguen els punys de ràbia, pugeu-hi de peus. La ràbia és una pèssima consellera; l’espectacle remena els pòsits de l’odi i el despit especialment als del PP i Ciutadans. Com en tantes altres ocasions, hi manca civilització, humanitat, sinceritat i hi sobra ambició, ignorància i primitivisme. Ni que els ho empastifessis per la cara ho admetrien. I és que hi perden massa, amb la llibertat de Catalunya, i hi perden massa en l’ordre del domini, per no dir el despotisme, en l’ordre de la representació mundial, en l’ordre econòmic, i en aquell ordre recòndit de tenir els catalans sota control, sota seu, i de manipular-los i de fer-los la guitza tant com puguin. I això és massa, perdre tots aquests dons i privilegis, de què s’han gaudit durant segles, bé mereix fer injustícies, utilitzar calúmnies, presons i tots els mals que puguin acumular sobre els catalans. ¡Pan duro a los catalanes!, vocalitzava en una reunió cultural una mestressa de fora, acompanyada d’altres elements que no hi eren a gust perquè la llengua de l’acte era la catalana i no férem cas a l’avís que estamos en España y hay que usar su lengua.

  En la magna concentració en la Diagonal, miràvem de localitzar aquells cinc-cents efectius més de forces d’ocupació enviades a Catalunya per al cas, però no els veiérem, no feien planta en cap racó, tot i que segur que eren apostats en un o altre de l’itinerari. Ni veiérem mossos d’esquadra. Segur que aquells primers es migraven que hi hagués algun cacau, algun aldarull de part dels catalans terroristes, però l’enorme massa no els donà aquest gust, ans tot al contrari, ordre, entusiasme, pau i fervor. Ha estat la tònica i el comú denominador de totes aquestes massives manifestacions que hem fet els catalans darrerament amb el lema ben formulat i categòric de la llibertat. Aquests cinc-cents esmaperduts formen part de les impressionants pixarrades fora de test fetes pels chulos del govern central i dels jutges espanyols darrerament, articulats per la ràbia. Cauran de l’ase amb aquesta esplendent demostració de força, de vida i de voluntat de ser del poble català? I ca! No en sabran mai. Heus ací el forat negre del cel de damunt l’actual Catalunya. Per tant, encara la ballarem magra, però no n’hi ha d’altra, al capdavall sortirem amb la nostra.

  Després de fer aquest munt de combustible tan oportú, els catalans tirem endavant. Ni que l’enemic el negui i vulgui obscurir més i més el panorama sobre nostre. Hem fet passes endavant magnífiques, i ara no poden restar infructuoses. Que no ens espanti allò amb què ara surten que “diàleg sí, pero dentro de la ley.  I quan entendran que al diàleg no se li poden posar perons? Al diàleg s’hi va net i sense requisits ni exclusions o afegits impropis. Quan entendran que la Constitución i la ley són les castellanes, però no les catalanes? Mai. Conclusió final: el diàleg amb l’Estat espanyol és impossible, no cal perdre-hi temps.

   Però la nota dominant de la jornada foren els capdavanters tancats a la presó i els exiliats. Diríem que foren el leitmotif de tota la música. Sempre en boca de locutores i de locutors, en boca de tothom, amb sentiment a part, més sincer i insistent de part de les dones, planant sobre la massa el greu per la grossa injustícia de part de l’estat i dels jutges espanyols, que encara se’n vanaglorien. I, davant d’aquestes marranades de dolents i ignorants ¿encara esperen que els catalans puguem viure un any més sota la seva grapa ignominiosa?

Pere Ortís

 

Participació