Punt de vista

Perquè s'amaguen els dies 6 i 7?

per Redacció, 10 de juliol de 2018 a les 07:56 |



De ben segur, tots hem vist centenars de vegades, els fets de l’1-O, exposats pels partits independentistes com una mostra de la falta d’autèntica democràcia a Espanya. TV3 i alguns altres mitjans “addictes a la causa” tenen ja desgastades les imatges, de tant repetir-les. De fet aquell dia, es va demostrar l’autèntica ineficàcia del govern central, per una banda, i la immensa estupidesa de la seva reacció, donant els millors arguments als partits independentistes.  Fins i tot, alguns han fet córrer que la retirada de les forces de seguretat, fou motivada per una petició directa d’Angela Merkel, a Mariano Rajoy. Res de res, la petició i exigència, fou molt més propera i de casa, casa. Només faltaria que la presidenta d’Alemanya hagués d’intervenir en afers interns d’un altre país.


Ara bé, fixeu-vos estimats lectors, com no haureu vist, ni una sola vegada més, els fets dels dies 6 i 7 de setembre de l’any passat. Curiós, no ? Doncs, no. Quan en un país com el nostre, hi ha gran domini dels mitjans de comunicació per part del govern, s’amaguen informacions i imatges que puguin trencar el relat inventat, deformat, o clarament falsejat. M’explico.

Els dies 6 i 7 de setembre, varen suposar un autèntic cop mortal a la democràcia estatutària i constitucional. Un cop que va ser aturat pel Tribunal Constitucional, però que d’haver reeixit, la situació hagués esdevingut realment anti- democràtica. Per què ? Mireu, el Parlament de Catalunya està conformat per cent trenta- cinc membres, repartits en els diferents grups parlamentaris, en funció dels vots que han obtingut. El nostre Parlament, com tots els altres, té el seu Reglament, que és una autèntica Carta Magna, en la qual figuren les regles de joc, pel seu correcte funcionament.

Va costar molt, arribar a consensuar un Reglament, ampli, rigorós, ponderat i exhaustiu en tots els elements, perquè permeti un bon funcionament de la Cambra Catalana. Però es va aconseguir, i és així com ha funcionat raonablement bé, fins l’any passat. Què va passar els dies 6 i 7 de setembre ? doncs, que la presidenta Forcadell i quatre membres més de la Mesa ( autèntic òrgan de govern ) varen acceptar que tres grups parlamentaris trenquessin el Reglament, i vulneressin greument la nostra Carta Magna. La dels diputats i diputades.

Els diputats, havíem establert que per a qualsevol canvi en el Reglament, es necessitessin noranta diputats ( dos terços de la Cambra). Lògica decisió per evitar canvis , cada dos per tres, en funció de majories – minories , transitòries. Doncs bé, en aquells dies, amb només setanta-dos diputats, es varen canviar les regles de joc, i es va decidir , de forma conscient i premeditada, la vulneració del Reglament, i més greu encara, la subversió de l’ordre estatutari i constitucional. Perquè ens entenguem, es va decidir vulnerar de forma rellevant i profunda, els principis continguts en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya , i els de la Constitució Espanyola.


No va ser una decisió presa, en calent, amb ignorància de la llei i les seves conseqüències, sinó preparada i duta a terme, amb clara prepotència i menyspreu a la legalitat vigent. Es més, tots els protagonistes tenien informes contundents dels lletrats del Parlament, de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat ( una mena de tribunal constitucional català), i advertits per escrit pel Tribunal Constitucional , de no dur a terme aquelles votacions. Tot va ser vulnerat, i així es va perpetrar el pitjor atac a la democràcia. Molts no volen recordar ni que els hi recorden aquells dos dies d’ignomínia, perquè mai podíem imaginar es produïssin fets com aquests, en la Cambra Catalana. No us estranyi que s’amaguin les imatges, i sobretot els textos aprovats, perquè suposen un trencament radical amb les normes més elementals de la democràcia , sota el nom de Lleis de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República. I d’aquelles accions, se’n varen derivar les corresponents acusacions i actuacions judicials, posteriorment, ampliades a d’altres actuacions complementàries. Que alguns ara no les vulguin recordar, és una cosa, però que allà s’inicià la fugida endavant, no hi ha cap dubte.

 

Participació