Punt de vista

Tant com dormir amb l’enemic?

per Redacció, 10 de juny de 2018 a les 19:06 |
 
    
La Simoneta ens sorprèn amb aquesta afirmació: “Les dones dormim amb l’enemic”. Quina por! És una afirmació desolada i desoladora, capaç d’encendre la tercera guerra mundial entre els dos sexes que té la humanitat. Bé que la fa rere un títol de l’escriptora nord-americana, Vivian Gornick, que fou capdavantera del moviment feminista als Estats Units.

No conec la gringa, però, si he de ser franc, em sona una mica derrotista.
No en fan un gran massa les amables mestresses amb aquesta afirmacions tan furients i ressentides? De fet, no negarem que hi puguin tenir tota la raó. De tota manera, la glossa que en fa la nostra Simoneta sembla equilibrada i justa.
I és que els homes són infatuats, són lletjos i creguts de la seva primacia sobre les dones. Que Déu els empari! I cal que això ho corregeixin. I de pressa, puix que les dones es desperten a marxes dobles del maltractament que els fan els “cavallers” i s’agrupen, ben disposades a oposar-s’hi. Oïu com arreu ressonen les clarinades delatant l’abús sobre les pobres dones i com n’hi ha que reaccionen amb insospitada energia.
L’anunci aquest de dormir amb l’enemic sona com una estratègia macabra. I si no és estratègia, és una condemna injusta. Què pot fer l’enemic dintre aquell escalf del llit, a tocar-tocar del cos de la bella dorment, mentre ella somia en altres esferes? És horrorós de pensar-ho.
Precisament diu que entre els llençols tota tibantor conjugal es dissol i és solucionada amb escreix, amb carícies i sospirs inspirats pel més pur amor, tot plegat amanit amb una inenarrable tendresa... Ves on som. Ves si no és sorprenent l’afirmació de la Simoneta. Quin greu!

I per cert que, tornant als estats Units, quan jo hi vaig arribar en 1969 em cridà l’atenció el paper, si no preponderant, si que notori que tenia la dona en societat, fins en política, veient-les fer de taxistes, de municipals de trànsit, de doctores i dirigents als hospitals, al davant d’empreses i d’oficines. Com a cosa ben normal i de cada dia. La dona nord-americana sempre ha estat més alliberada i independent que aquí. Però no pas a l’Amèrica Llatina, on la dona era, és, més submisa al baró, més callada i soferta. Fenomen que, naturalment, redundava a favor de l’altre, totxo, cap quadrat i abusiu. Així anava la cosa, per segles, i així va molt encara avui. Allà sí que cal portar-hi onades del moviment feminista. Però vull remarcar que la dona alliberada nord-americana mai no igualava amb
tendresa i amor als fills a la dona llatina, o l’europea, en general.
Totes i tots hem vist a la vida escenes i detalls de patent abús dels mascles sobre la dona soferta i tova. Avui dia són més habituals que mai els crims de gènere contra les dones els quals tenen per arrel la rebel·lió de la dona contra tractaments despòtics, o perquè paguen al marit amb la mateixa moneda que ell les paga: la infidelitat. És que n’estan fartes i han
dit prou! Si anéssim a espigolar en les dites típiques de cada país respecte a la dona en veuríem d’horroroses, fins de macabres, que va debò fan posar pell de gallina. Els mugics, ”camperols” russos, deien, no crec que avui els diguin, aquests adagis i similars, que reflecteixen el despotisme sota què han viscut per segles i que segur que n’és la causa: “Pega a la teva dona amb una estaca, i acosta-t’hi a veure si respira; si es belluga, és que en vol més”. “Per la dona i l’animal, no existeix cap tribunal”. “Com més es pega a la dona, més bona és la sopa”. Homes, ¿que us en sembla?
Bé, potser que sigui bo de recordar-nos que l’home i la dona són diferents... i complementaris. Així ho ha fet el Creador. Són iguals en dignitat, iguals en drets, l’un no sobresurt sobre l’altre, insistim: són diferents. Allò que aporta l’home a la unió té tan valor i mèrit com el que hi aporta l’esposa, la dona. L’home és físicament més fort i complementa la debilesa física de la dona; és més fort per a suportar-la en tot sentit, però la dona és més forta moralment en benefici de l’home, pare, espòs i fills. L’home pensa amb el cap i desbarra; la dona pensa amb el cor i intueix, no la falla, que la dona, en la vida, és molt més elemental que l’home i hi és més present.
Com dic, doncs, harmonia, comprensió i marxar junts, sabent la grandesa que porten a cos i ànima i que junts acompleixen. I és tan cert això de complimentar-se i de necessitar-se mútuament a la vida que, ara no em recordo de quin autor que, havent llegit La Divina Comèdia del Dante, diu: “Ai d’aquell que als seus catorze anys no tingui la seva Beatriu!”. Homes, penseu-ho bé això.
I si us plau no considereu la dona i l’home enemics, que això fóra establir un buit terminal entre les dues meitats de la humanitat que portaria a la seva extinció final sobre el planeta.
Pere Ortís

 

Participació