Punt de vista

Waterloo, capital de la Catalunya imaginària

per Redacció, Solsona, 13 de març de 2018 a les 16:11 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de març de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.


No voldria estar en el lloc dels diputats de Junts x Catalunya, i molt menys en els d’ERC, perquè viure cada dia, episodis d’èpica, astúcia, inventiva extrema, i imaginació desbordant, ha de ser esgotador. I si a tot plegat, has d’escoltar o llegir, novetats del procés independentista , de la mà de filtracions interessades, a determinats mitjans de comunicació, l’estrès ha de ser extrem.


Poc a poc, en dosis molt ben distribuïdes, ens anem assabentant de qui dirigia, o més ben dit, de qui improvisava les actuacions dels partits, cap a la consecució de la independència. La relació d’actes i esdeveniments, és més propi d’una novel·la còmica, sinó fos pels danys causats. Absolutament res, estava preparat ni previst, i tanmateix els protagonistes es varen llençar a un desafiament contra l’Estat, imaginant no sabem què, ni cap on.

Però, el que causa més estupor, és la constitució d’una mena de seu oficial, d’una Catalunya imaginària, la capital de la qual, s’ha establert a Waterloo. Si algú hagués buscat un lloc més indicat, no l’hagués trobat. L’indret, on Napoleó va patir la més gran derrota.

No sabem qui, ni com es paga la festa, però la seu de la república catalana a l’exterior, va elaborant un organigrama ,per constituir una mena de “cort republicana” per tal d’orientar les accions , des de l’exterior, cap a l’interior de Catalunya. Se suposa, subsidiari de Waterloo, el govern que es pugui formar a l’interior, cas de que finalment es pugui constituir, i tota decisió haurà de passar pel vist i plau de la “cort belga” no en va , aquesta s’ha atorgat el títol, de representat suprem ,del poble català.

Arribats a aquestes alçades de l’article, estimats lectors, no podreu dir que falta imaginació al poble català, o almenys a un reduït grup de personalitats que busquen la manera de viure, a costa de no sabem quins contribuents. Algú paga, i per alguna cosa, ho fa.


De fet, puc entendre la fidelitat dels elegits per Puigdemont per anar a la llista dels elegits, la de Junts x Catalunya, perquè han aconseguit un objectiu molt difícil d’assolir, com és la de cobrar per a no fer res. Qui no hauria somiat, tenir un sou d’uns 4.000 euros al mes, pagats pel Parlament de Catalunya, a diputats i diputades que no tenen cap reunió, cap comissió, cap plenari, cap responsabilitat concreta, ni cap obligació determinada, a l’espera de si algun dia, es posa en marxa la maquinària parlamentària.

Mentrestant, alguna excursió a Bèlgica, a retre pleitesia a qui els va atorgar la gràcia d’anar a la llista. Alguna caminadeta en alguna de les manifestacions, o anar a alguna emissora de radio o televisió per explicar contes per a no dormir. Poca cosa més, poca cosa menys. Tot un model de servei al país, posant com excusa que el 155 , no els dona cap altra sortida que aquesta.

Bé, doncs, res més extravagant que escoltar algunes de les excuses, pronòstics, recomanacions o plantejaments dels dirigents dels partits independentistes, per justificar l’immens ridícul que estant protagonitzant. Després d’aquests fets, caldrà exigir a totes les facultats de ciències polítiques, la inclusió d’una nova assignatura: la de Política imaginària, dita també, de la Dimensió desconeguda. Podrem oferir càtedres, a cobrir, per part dels protagonistes del procés. Se les mereixen.

 

Participació