Ús de cookies
Nació Solsona utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies. Accepto
Notícia en PDF
Notícia en PDF

Benedicció episcopal sobre l’article 155

| Actualitzat el 05/12/2017 a les 11:21h
 

 Una benedicció que a uns els ha fet gran goig, que no hi veuen de contents, i a uns altres els ha causat una sorpresa amarga i desconcertant. Però, ¿no és que un do espiritual, religiós, ha de causar goig i bé a tots els fidels de Déu? No pot causar satisfacció solament a uns pocs i a uns altres maledicció. Perquè beneint el garrot que tomba uns fills de Déu, és maleir-los a ells. D’entrada, segons deia la Vanguardia, “els bisbes castellans, rere les instàncies del govern espanyol, han beneït l’aplicació de l’article 155 contra Catalunya”, i així els bisbes castellans han deposat el seu poder espiritual als peus d’uns homes que han posat en efecte l’odi tradicionalment covat contra nosaltres i han claudicat de la seva vocació paternal que ha de vessar-se sobre tothom, sobre tot fill de Déu, sense excepció ni discriminació de cap mena, com feia Jesucrist. Certament que els bisbes espanyols han oblidat allò tan repetit, i amb ressò evangèlic, dels pares de Església clàssica: Afflictus non est affligendus, “l’afligit no ha de ser més afligit”. Una norma elemental de prudència i d’universalitat pastorals.

     De fet, l’antic règim, plasmat avui en dictadors, primers ministres, porten l’hàbit secular, clavat al subconscient, de voler que els seus despotismes i abusos sobre el poble de Déu, siguin referendats per l’església oficial, mitjançant una benedicció que faci forrolla. Així, sacralitzant la marranada, els governants se senten segurs i ja no els fa mal a la consciència. I els beneïts per aquesta benedicció que maleeix un poble víctima, fan costat al govern, amb les mans juntes davant el pit, i participen de les seves “croades”.

    Al capdavall aquesta nova benedicció és allò tan lleig de fer costat als qui guanyen i anar contra els vençuts i desarmats. Com em recordo aquí d’aquelles paraules de Josep Pla, referint-se a la victòria de Franco sobre Catalunya: ”L’Església, com sempre ha fet, es posà al costat del vencedors”. L’església castellana es distingí per fer la gara-gara al vencedor, per afalagar-lo i posar-lo sota pal·li i fer-nos pregar per ell al cànon, com ho fem per papa i bisbes —pro duce nostro Francisco. Què trist i quin pèssim record! L’església castellana, i molta també de la catalana, desorientada —i cal dir la veritat: decebuda per la grolleria, la impietat, els crims, la iconoclàstia de molts catalans durant la revolta— es posà també totalment al costat de Franco i tots plegats, i amb l’empenta i potser sense voler-ho, però de fet, arraconaren Jesucrist i el substituïren pel caudillo, el qual perorava al Concili Eucarístic de Barcelona, tancat dintre una garita de vidre a prova de bala, perquè no tenia la consciència tranquil·la, no, i es moria de por d’algun cacau... Aquestes atzagaiades dels bisbes d’ara, són rebrots d’aquell contuberni església-estat, estat-església. Són nacionalistes espanyols radicals, abans que bisbes.   Bé molts pensen que aquella barrija-barreja de Jesucrist i Franco, d’aquell garsa per perdiu —que també devastà l’esperit cristià de moltes congregacions religioses—, ha  estat la causa de la davallada del cristianisme d’ara, a casa nostra, i de l’absència d’adults, de jovent i nens a les misses de diumenge. Si no n’és l’única, sí que n’és una. Els dons de Déu cal tractar-los amb molt de tacte i mai supeditar-los a dons merament temporals. I ara només calia aquesta andanada episcopal, per acabar d’adobar la trista situació.

   Afalagant un govern secular, els bisbes espanyols claven galtada als catalans. Estan fets a aquesta mena de confusions i bunyols en matèria religiosa,  amb el cor de pares fet malbé. Això típic de voler que sacralitzar un despotisme, i més que despotisme, té un paral·lel amb allò de la cruz y la espada. Un fórmula en què dos termes  es refusen l’un a l’altre, pel seu caràcter blasfem: on hi ha la creu, no hi pot haver l’espasa, on hi ha l’espasa, no hi pot haver la creu. Però no importa, calia beneir, i daurar de sacre, la massiva liquidació d’indígenes i l’arrasament de les seves cultures i civilitzacions.

  Els bons pastors volen creure, i es creuen, que la unidad espanyola és de derecho divino. Quan sota les  mitres germinen aquests deliris de divinitat aplicada a entitats humanes, contingents, temporals, malament rai, que aleshores estem al caire de formular l’excomunió. Arma falsa i injusta en mans d’humans que ha estat utilitzada com a eina espiritual moltes vegades per raons personals, i en altres per raons merament polítiques. Com aquesta “benedicció” donada a un  instrument de repressió i de càstig sobre un poble que cerca la seva dignitat i la seva llibertat, dons de Déu, negats i contradits, excomunicats per un tros d’església tendenciosa i falsa, només església d’uns quants. Hi ha més coses a dir-hi, però deixem-les per a una altra estona.

Pere Ortís.
Notícia en PDF
Notícia en PDF

FEU EL VOSTRE COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Predicció Solsona
dimecres
0°C  0°C
dijous
-1°C  9°C
divendres
0°C  0°C
Entrevista a Nicola Roca, autora del cartell del Carnaval 2018

Entrevista a Nicola Roca, autora del cartell del Carnaval 2018

Nicola Roca és una jove solsonina estudiant de disseny de 21 anys que signa el cartell del carnaval de Solsona 2018

Grup Nació Digital
Des de maig de 1996
Editorial: SCG Aquitània SL
Tecnologia: Sobrevia.net
Llicència: CC BY-NC-ND
Amb la col·laboració de: