Punt de vista

Benedicció episcopal sobre l’article 155

per Redacció, 5 de desembre de 2017 a les 11:21 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de desembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
 

 Una benedicció que a uns els ha fet gran goig, que no hi veuen de contents, i a uns altres els ha causat una sorpresa amarga i desconcertant. Però, ¿no és que un do espiritual, religiós, ha de causar goig i bé a tots els fidels de Déu? No pot causar satisfacció solament a uns pocs i a uns altres maledicció. Perquè beneint el garrot que tomba uns fills de Déu, és maleir-los a ells. D’entrada, segons deia la Vanguardia, “els bisbes castellans, rere les instàncies del govern espanyol, han beneït l’aplicació de l’article 155 contra Catalunya”, i així els bisbes castellans han deposat el seu poder espiritual als peus d’uns homes que han posat en efecte l’odi tradicionalment covat contra nosaltres i han claudicat de la seva vocació paternal que ha de vessar-se sobre tothom, sobre tot fill de Déu, sense excepció ni discriminació de cap mena, com feia Jesucrist. Certament que els bisbes espanyols han oblidat allò tan repetit, i amb ressò evangèlic, dels pares de Església clàssica: Afflictus non est affligendus, “l’afligit no ha de ser més afligit”. Una norma elemental de prudència i d’universalitat pastorals.


     De fet, l’antic règim, plasmat avui en dictadors, primers ministres, porten l’hàbit secular, clavat al subconscient, de voler que els seus despotismes i abusos sobre el poble de Déu, siguin referendats per l’església oficial, mitjançant una benedicció que faci forrolla. Així, sacralitzant la marranada, els governants se senten segurs i ja no els fa mal a la consciència. I els beneïts per aquesta benedicció que maleeix un poble víctima, fan costat al govern, amb les mans juntes davant el pit, i participen de les seves “croades”.

    Al capdavall aquesta nova benedicció és allò tan lleig de fer costat als qui guanyen i anar contra els vençuts i desarmats. Com em recordo aquí d’aquelles paraules de Josep Pla, referint-se a la victòria de Franco sobre Catalunya: ”L’Església, com sempre ha fet, es posà al costat del vencedors”. L’església castellana es distingí per fer la gara-gara al vencedor, per afalagar-lo i posar-lo sota pal·li i fer-nos pregar per ell al cànon, com ho fem per papa i bisbes —pro duce nostro Francisco. Què trist i quin pèssim record! L’església castellana, i molta també de la catalana, desorientada —i cal dir la veritat: decebuda per la grolleria, la impietat, els crims, la iconoclàstia de molts catalans durant la revolta— es posà també totalment al costat de Franco i tots plegats, i amb l’empenta i potser sense voler-ho, però de fet, arraconaren Jesucrist i el substituïren pel caudillo, el qual perorava al Concili Eucarístic de Barcelona, tancat dintre una garita de vidre a prova de bala, perquè no tenia la consciència tranquil·la, no, i es moria de por d’algun cacau... Aquestes atzagaiades dels bisbes d’ara, són rebrots d’aquell contuberni església-estat, estat-església. Són nacionalistes espanyols radicals, abans que bisbes.   Bé molts pensen que aquella barrija-barreja de Jesucrist i Franco, d’aquell garsa per perdiu —que també devastà l’esperit cristià de moltes congregacions religioses—, ha  estat la causa de la davallada del cristianisme d’ara, a casa nostra, i de l’absència d’adults, de jovent i nens a les misses de diumenge. Si no n’és l’única, sí que n’és una. Els dons de Déu cal tractar-los amb molt de tacte i mai supeditar-los a dons merament temporals. I ara només calia aquesta andanada episcopal, per acabar d’adobar la trista situació.

   Afalagant un govern secular, els bisbes espanyols claven galtada als catalans. Estan fets a aquesta mena de confusions i bunyols en matèria religiosa,  amb el cor de pares fet malbé. Això típic de voler que sacralitzar un despotisme, i més que despotisme, té un paral·lel amb allò de la cruz y la espada. Un fórmula en què dos termes  es refusen l’un a l’altre, pel seu caràcter blasfem: on hi ha la creu, no hi pot haver l’espasa, on hi ha l’espasa, no hi pot haver la creu. Però no importa, calia beneir, i daurar de sacre, la massiva liquidació d’indígenes i l’arrasament de les seves cultures i civilitzacions.

  Els bons pastors volen creure, i es creuen, que la unidad espanyola és de derecho divino. Quan sota les  mitres germinen aquests deliris de divinitat aplicada a entitats humanes, contingents, temporals, malament rai, que aleshores estem al caire de formular l’excomunió. Arma falsa i injusta en mans d’humans que ha estat utilitzada com a eina espiritual moltes vegades per raons personals, i en altres per raons merament polítiques. Com aquesta “benedicció” donada a un  instrument de repressió i de càstig sobre un poble que cerca la seva dignitat i la seva llibertat, dons de Déu, negats i contradits, excomunicats per un tros d’església tendenciosa i falsa, només església d’uns quants. Hi ha més coses a dir-hi, però deixem-les per a una altra estona.


Pere Ortís.

 

Participació