Ús de cookies
Nació Solsona utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies. Accepto
Notícia en PDF
Notícia en PDF

Bon dia

Anna Simon i Ampurdanès

| Actualitzat el 12/11/2017 a les 15:38h
Arxivat a: DIGUES LA TEVA

S’ha despertat, però avui no ha volgut deixar-se llevar fins que el tercer (l’últim) toc de la radiodespertador l’ha empès del llit. Ha deixat un petó furtiu als llavis del seu home. “Bon dia”. Mentre ell encara mig badava somnis, hipnotitzat dels records d’ahir. Uns records que des del fil de veu de la periodista sonaven a la radiodespertador i  es quedaven atrapats a l’habitació. “Ahir centenars de milers de persones es van concentrar a Barcelona en una marxa pacífica per protestar contra...”
Començaven a escolar-se dagues de llum entre les lamel·les de la persiana, que tallaven l’habitació en reflexos. Ara, a la radio, havia callat la veu de la periodista i sonava una cançó en anglès que a ella li sonava, però que no volia provar de recordar. Era el moment de “ressetejar”. Va mullar-se la cara amb un bon glop d’aigua freda, per fer net amb la son i els pensaments d’ahir.
A partir d’aquí va començar la coreografia d’accions i gestos que havia assajat cada matí per trigar, exactament, vint-i-quatre minuts i mig des de que es rentava la cara fins que obria la porta del garatge per anar a treballar. Des d’aquell dia, ara fa uns tres anys, que s’havia quedat tancada al replà, sense mòbil, amb pijama i amb les claus de casa ficades darrera el pany, havia decidit fer dels vint-i-quatre minuts i mig de matí una marxa militar sistematitzada i metòdica; amb la única concessió a la consciència i l’emoció de la recepció d’un segon petó del seu home.
Ell també s’havia llevat. “Bon dia”. Avui el petó s’havia enganxat i allargat una mica més,  com si calgués fer-lo servir de crossa daliniana per donar consistència al dia i no deixar-se desfer en el somni tou dels records d’ahir, que ara ,un altre cop, sonaven de fons a la radio. Finalment va posar-se la jaqueta, va anar al garatge i, avui mig minut més tard, va obrir la porta per anar a treballar.
Va arribar a l’escola i, abans de sortir del cotxe, es va disfressar amb la seva careta de somriure. Va passar pel pati deixant l’estela d’un “Bon diaaaaaaa...”. que es va barrejar amb la boira de pares, mares, nens i nenes amb presses, petons, mirades, entrepans, mirades, mocades, mirades, singlots, manyacs, adéus, mirades.
Mirades? No entenia ben bé perquè, però tenia la desconcertant sensació de que avui, les mirades la deixaven amb el “vestit nou de l’emperador”. Li despullaven la disfressa (mascareta d’optimisme i l’uniforme de neutralitat) que des d’unes setmanes, des del Ministerio de Educación, els havien “recomanat” que duguessin, explicant-los unes quantes desenes de contes reals sobre mestres, amb moralitats judicialment massa ben il·lustrades.
Les dels pares, no eren mirades crítiques, al contrari, eren mirades lànguides, comprensives i empàtiques, com de regust d’aquell petó enganxat d’avui. Algunes de les mirades eren fins i tot torbadament compassives, com les d’uns espectadors atrapats en un espectacle que es negaven a veure, un xou de rareses de circ, un espectacle que mai no hauria d’haver estat espectacle. Realitats, que els qui les veien, preferien no voler saber que existien.
Però ara el gran germà invisible organitzava el ball de màscares anodines. Volia assegurar-se, que més enllà de la reixa del pati no entressin expressions, emocions, opinions. Calia dur l’uniforme homologat, el vel “neutre”, adherir-se al pensament homogeneïtzat, al no pensament. Però el gran germà era invisible i inexistent. Ho havien dit: no intervindrien l’educació.
Ella va entrar a la classe. Bon dia. Ho repetia, però no ho era. Ho repetia per creure-s’ho. Era la versió oficial, la neutra, la vàlida: Avui era un bon dia.
- “Senyoreta, com és que tu també portes un llaç groc a la jaqueta? Tu també estàs trista, com els meus pares?”.
Aleshores se’n va adonar, aquell petó llarg i comprensiu del matí l’havia retingut uns segons massa en les emocions d’ahir, metre es manifestava contra tots aquells empresonats per opinar i pensar; i s’havia descuidat de buidar-se del pensament crític, de treure’s el símbol groc de suport i coratge de la solapa.
Havia arribat a l’escola com sempre abans havia fet (fins fa unes setmanes), ensenyant orgullosa els seus pensament tolerants. Però ara hi havia un gran germà que vigilava. S’havia de ser neutre. Avui era un bon dia. Era la versió oficial. Es va treure el llaç groc de la solapa i va dir:
- “Sí, avui és un dia trist”.

 
Notícia en PDF
Notícia en PDF

FEU EL VOSTRE COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Predicció Solsona
divendres
5°C  17°C
dissabte
-3°C  15°C
diumenge
3°C  13°C
Entrevista a Nicola Roca, autora del cartell del Carnaval 2018

Entrevista a Nicola Roca, autora del cartell del Carnaval 2018

Nicola Roca és una jove solsonina estudiant de disseny de 21 anys que signa el cartell del carnaval de Solsona 2018

Grup Nació Digital
Des de maig de 1996
Editorial: SCG Aquitània SL
Tecnologia: Sobrevia.net
Llicència: CC BY-NC-ND
Amb la col·laboració de: