Ús de cookies
Nació Solsona utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies. Accepto
Notícia en PDF
Notícia en PDF

A tocar-tocar del referèndum

| Actualitzat el 29/09/2017 a les 21:30h

 Quan m’assec a escriure aquesta reflexió, som a la vesprada del divendres 29 de setembre, del 2017 i, naturalment, el tema no pot ser sinó el que mastega l’univers català a l’aire, el referèndum de demà passat, l’u gloriós d’octubre d’aquest mateix any. És un miracle que els catalans ens trobem on ens trobem, i el taumaturg n’ha estat la voluntat del poble català.

   És interessant de fer un repàs a la gènesi d’aquest miracle. (Que si he de dir la veritat, els qui de petits somiàvem amb la independència de Catalunya, sentíem al fons del cor que es presentaria una avinentesa o altra que desvetllaria els catalans del seu ensopiment ─sense que me’n vulgui donar el mèrit tot sol). És clar, el germen que els darrers anys, aquest darrer segle, ha fet germinar la flama patriòtica en els catalans, ha estat l’existència de la Generalitat, bé que concedida contracor de part del Govern Central i tan descafeïnada que poc podia fer-hi. I molt vigilada, vigilada amb despit, entrebancada per sistema.

   Bé, vingué un dia que hi hagué al Passeig de Gràcia una manifestació de catalans per a protestar per les retallades al Nou Estatut, operades dràsticament per Madrid, i n’hi feren cap tants i tants que la gernació s’embussà i la cosa no passava, no hi havia el pam quadrat perquè tothom hi pogués fer la passada endavant. I la multitud, estovada per la calor del ple juliol i enardida per la fe patriòtica que dinamitzava l’acte, prorrompé en crits d’Independència, Independència! I ja hi fórem.

  Presidia la trobada l’Honorable Senyor Artur Mas, amb els seus membres de govern. I tots restaren admirats i convençuts que aquell poble que els envoltava volia ser lliure, desfer-se de governs estranys, adversos, i ser Sobirà, governar-se per si mateix, que és l’autèntica democràcia. El Senyor Artur Mas no havia donat fins a la data mostres paleses que tingués intenció d’alliberar Catalunya, com potser tampoc no les havien donades els acompanyants, i a partir d’aquell convenciment ell i comparsa es manifestaren obertament a favor de la Sobirania de Catalunya. I es posaren a treballar-hi.

  El poble ho rebé amb cert deliri i organitzà les famoses manifestacions milionàries que foren un triomf i un model de civisme, de germanor i d’harmonia entre els catalans que hi assistírem. Que els convenceren més a si mateixos i convenceren més les autoritats. La cadena del litoral, quin triomf, quin eixorivir-se, quin sentir que la flama patriòtica era una realitat al cor i que l’afany de llibertat era un do patent en cada català ─si més no, dels presents. I l’aspecte negre i irracional del cas, la interpretació del senyor Rajoy, dient que ell només havia vist en aquella cadena Gigantes (no podria jurar que hi afegís: y cabezudos). Però bé, senyor Rajoy, aquesta ceguesa, aquesta barra a interpretar falsament la realitat tan viva, ha estat el llevat que us ha dut a humitejar fora de test tantes vegades, i tan miserables vegades, desbarrant com un home perdut, desesmat per l’aclaparadora evidència i que no sap què diu, ni sap on dar-la.

  Per tant, el factor que ha fet el miracle de mentalitzar els nostres capdavanters i d’encendre els catalans ─vull dir els autèntics catalans─ en l’anhel de Sobirania ha estat LA VOLUNTAT DEL POBLE CATALÀ. I mentre duri aquesta voluntat i el poble català es mantingui unit, sortirem amb la nostra i ens farem sobirans. És clar que ens turmentaran amb entrebancs tant com puguin, però els superarem, que amb temps i palla maduren les serves, i amb seny i constància.

  I segur que no amb tant de temps, que diu Cantinfles que no “hi ha mal que duri cent anys, ni organisme que l’aguanti”. Però és que, senyor Cantinfles, ja són pel cap baix tres-cents anys, bé que la vostra filosofia sempre és vàlida.

   Catalans, amunt i crits! Ja ho tenim nostre. Siguem-hi, redimim-nos i obrim-nos al món, a la humanitat, amb germanor universal, amb un sagrat respecte als drets humans dels altres i treballant per la pau al món.

Pere Ortis.
Notícia en PDF
Notícia en PDF

FEU EL VOSTRE COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Predicció Solsona
divendres
-3°C  10°C
dissabte
-3°C  8°C
diumenge
-4°C  8°C
Entrevista a Nicola Roca, autora del cartell del Carnaval 2018

Entrevista a Nicola Roca, autora del cartell del Carnaval 2018

Nicola Roca és una jove solsonina estudiant de disseny de 21 anys que signa el cartell del carnaval de Solsona 2018

Grup Nació Digital
Des de maig de 1996
Editorial: SCG Aquitània SL
Tecnologia: Sobrevia.net
Llicència: CC BY-NC-ND
Amb la col·laboració de: