Mn. Manel Guiu i Roca

Aquest dijous 1 de desembre ha tingut lloc el funeral per Mn. Manel Guiu. Al final de la cerimònia, Xavier Solé Pla ha llegit en nom del poble de Clarà unes paraules de recordança pel capellà, un text que ha fet esclatar un càlid aplaudiment entre tots els assistents

per Redacció, Solsona | 1 de desembre de 2016 a les 15:29 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Moment que Xavier Solé Pla llegeix unes paraules dedicades a Mn. Manel Guiu Foto: Ramon Estany


El mossèn Manel Guiu va ser una persona molt prolífica. Va destacar en diversos àmbits, com en la docència. Avui però, la gent de Clarà en destacarem un de sol. El del rector del poble.


Era, si mal no recordo, per allà a l’any 1996 quan Mossèn Manel Guiu va aterrar a Clarà.

Home culte, de tracte afable i dialogant, amant de la conversa planera darrera un verb refinat i deliciosament cultivat. Destacava per la seva humilia actual, ben argumentada digna d’un bon lector.


Mossèn Josep M. Montiu em comentava ahir, en la vetlla del seu fèretre, tal i com s’ha referit avui el Senyor Bisbe, que tot i la seva dilatada trajectòria, Mossèn Manel destacava la seva vivència al poble de Clarà. El citava a tot arreu. Mossèn Manel Guiu, senzill, gens ostentós, fill de músic, com un dia em delatava Mossèn Lluís Grifell, qui reconeixia haver-lo vist tocar el piano amb gran elegància.

Fa 20 anys que es va convertir en rector de Clarà. Vivia en el seu pis de sostres alts i grans finestrals, amb la seva germana de caràcter ferm i salut longeva (va arribar a complir la centúria), cuidats sempre de la mà de la sempre atent Lurdes.


Tot i això, Mossèn Manel confessava, sovint, que de ser més jove hauria vingut a viure a la parròquia del poble. Ara però, l’edat li convertia aquest anhel en utopia.

En la seva funció de sacerdot sempre va complir. Va ser un rector modèlic, amable, amant de les tradicions de Clarà, però sobre tot dels seus veïns de qui, i això ho dic amb especial orgull, sempre deia “són molt bona gent”. No va ser fins passada la jubilació, quan empès per la seva tossuderia i obstinació, es va negar a renunciar a una de les coses que més l’omplia: oferir el sagrament de la missa a Clarà. Finalment, però, el temps és implacable, i, a contracor, va haver de renunciar, primer a conduir el cotxe, més endavant pujar a la parròquia.

Fa dos o tres estius. Jo estava a Vilanova i la Geltrú quan em va telefonar una veïna. Mossèn Guiu volia tornar a Clarà i se li volia fer un detall. Sonava a comiat, però mai ningú li’n va fer esment, mai ningú ho va admetre, ni tan sols ell, emocionat en l’altar. Era un homenatge.

Mossèn Manel Guiu, això d’avui tampoc és un comiat. Avui tornes, tornes a Clarà perquè des que ens vam conèixer mai n’has marxat. A partir d’avui les teves despulles descansaran per sempre sota el que fa temps que són, per mi, dels arbres més vells del poble, descansaràs en el jardí del silenci a tocar a la parròquia, al peu dels xiprers, en aquell indret que, expressament, vas sol·licitar fer la darrera estació.

Les teves despulles seran allà, al teu jardí de l’Edèn. El teu esperit serà allà i a tot arreu. La teva ànima, tal i com cita el Llibre dels Reis en la mort de Salomó “Després (...) va morir i es va reunir amb els seus pares”.

Mossèn Manel, i aquí acabo, entre tu i el poble de Clarà ha estat una comunió, com una història d’amor mutu; l’amor, l’estima, l’efecte, etc., és una qüestió espiritual, una relació afectiva que mai pot morir. Descansa en pau.

                            Xavier Solé i Pla

 

Participació