Òmnium Solsonès

Rafel Nadal porta «La maledicció dels Palmisano» a Solsona

La presentació, organitzada per Òmnium Cultural del Solsonès, ha tingut lloc aquest divendres 27 de novembre, a les 9 del vespre, la Sala Cultural de l’Ajuntament de Solsona amb una nombrosa assistència de públic./ Us n'oferim una entrevista a l'escriptor a càrrec del periodista de Nació Digital Esteve Plantada

per Esteve Plantada/ Redacció, 28 de novembre de 2015 a les 09:37 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de novembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Òmnium Solsonès va organitzar la presentació del llibre Foto: Ramon Estany


Rafel Nadal (Girona, 1954) és un periodista de llarg recorregut. Potser és per això que les seves obres sempre contenen una exhaustiva documentació i intenten capbussar el lector en un escenari, fer-lo el més real possible, palpable, conegut i fonedís enmig d'una trama que remogui i expliqui coses. Gairebé com un fresc costumista de la Itàlia que va patir la guerra, a La maledicció dels Palmisano (Columna, 2015) s’atura en els fets tràgics que marquen tota una família, una nissaga maleïda des de la Primera fins a la Segona Guerra Mundial, tota una crònica vital marcada per la història convulsa del segle XX. Però, més enllà dels esdeveniments i de la fatalitat, el nou llibre de Nadal és una història d’amor, real i incorruptible, una història feta de persones que han de decidir entre allò que els ve dictat i allò que els diu la seva consciència.

 
- L’origen del llibre és en un viatge que va fer a Itàlia amb la seva dona. Aquella experiència real va desencadenar les ganes i la motivació de fer el llibre o vostè ja tenia embastada una idea prèvia?
 
- L’excusa argumental neix realment en el viatge. És cert que hi ha un viatge a Locorotondo, un poble medieval que, com diu el seu nom en italià, és situat dalt d’un turó i és circular, amb les cases que fan d’emmurallament i tanquen el poble a dins. És un indret preciós, molt espectacular de veure. Recordo que era un dia espantós, de calor, de xafogor, i que vam aparcar a baix tot pensant que podríem passejar. I ens vam trobar un poble que semblava abandonat, on no hi havia ningú. Només vam trobar gossos espaterrats, fent temps a l’ombra. I cada vegada teníem una sensació de més angoixa i més calor, amb una temperatura que arribava als quaranta graus. La meva dona i jo ens anàvem maleint l’un a l’altre, preguntat-nos què coi fèiem allà si teníem l’Adriàtic a només vint quilometres. Només volíem trobar un lloc per descansar.


 

Palmisano i Convertini, una prova de la fidelitat i la lleialtat, per damunt de les consignes col·lectives Foto: Adrià Costa

- I així és com arriben a una plaça.
 
- De fet, en realitat arribem a una balconada. Però m’interessava més que l’espai tingués una estructura de plaça. Sí és cert que hi havia dos bancs, i que allà ens vam refer, i que després ens vam aixecar i vam tirar fotos a la Vall d’Itria, la vall on hi ha els “trulli”. És un espai protegit per la UNESCO, patrimoni de la Humanitat, amb vinyes i oliveres. Després va ser quan em vaig adonar que hi havia el típic monument que hi ha a tot Europa –excepte a casa nostra, perquè no vam patir les dues guerres–, amb les víctimes de la Primera i de la Segona Guerra Mundial. I jo m’acosto al monument de la Primera, veig la relació de noms i els ulls se me’n van cap a la successió de “Palmisano”. N’hi havia vint-i-un! De seguida, tinc una intuïció, vaig al monument de la Segona Guerra Mundial, penso que no hi haurà Palmisano, i el que em trobo és el mateix fenomen, però ara amb el cognom “Convertini”. Allò em va donar la imatge de dues famílies que van ser víctimes dramàtiques de les dues guerres. I ja s’havia despertat la sensació del drama familiar i del destí.
  
- A Quan en dèiem xampany ja va parlar sobre la Primera Guerra Mundial. Què té aquest període històric que l’interessa especialment?
 
- A Quan en dèiem xampany ja recullo una preocupació que he tingut tota la vida, la de la proximitat de la Primera i la Segona Guerra Mundial, i com van patir tota una generació que, amb només divuit anys va anar a la Gran Guerra –duríssima, de quatre anys de trinxeres un dia rere l’altre, amb unes condicions impossibles– i que van sobreviure, per miracle. I com tots ells es troben que al cap de vint-i-cinc anys hi han de tornar o bé hi van els seus fills, a la guerra. Aquest drama sempre m’ha inquietat i em porta a reflexionar com la gent que està en contra de la guerra pot lluitar contra el fet de fer-la, d’anar-hi.
 
- Aquesta lluita, entre voluntat individual i col·lectiva, és un dels grans eixos de La maledicció dels Palmisano, sobretot centrat en la reflexió que esdevé sobre la pertinença a un bàndol o a un altre. I com aquesta tria és aleatòria i massa sovint molt difusa.
 

- És que tu no tries el bàndol quan hi ha un conflicte. Ets en un cantó o en un altre perquè l’atzar o les circumstàncies t’hi porten. Però, en canvi, sempre m’he preguntat fins a quin punt pots exercir la teva llibertat individual i la pròpia responsabilitat a l’hora d’actuar, encara que sigui dins d’aquest bàndol al qual pertanys. És com la reflexió que Javier Cercas fa a Soldados de Salamina, quan el milicià descobreix el Sànchez Mazas, i en comptes de denunciar-lo el deixa fugir, en una decisió absolutament personal.
 
- Creu, doncs, que la suma d’aquestes llibertats individuals poden condicionar l’actuació del col·lectiu?
 
- No en tinc cap dubte. A mi no em val com a excusa que la gent digui “és que jo em vaig veure a l’Alemanya nazi, o a la Itàlia feixista, o a l’Espanya franquista”. Tu, efectivament, podies haver estat en aquest context, però pots tenir actuacions en funció els teus propis criteris morals. Això és el que m’interessa, i l’excusa d’aquestes dues famílies italianes (Palmisano i Convertini) em va portar a posar els personatges a lluitar contra el destí. I és gràcies a les seves actuacions individuals que acaben obrint una porta al futur, a la victòria real.

Nadal reflexiona sobre la voluntat individual en un conflicte extrem. Foto: Adrià Costa


- En aquest sentit, un dels encerts de la novel·la és que la història no hagi estat situada en el context de la guerra civil espanyola, tot i que també hi és present. Això ajuda a crear una distància afectiva, i un descobriment, perquè per al lector català la història del què va passar a Itàlia és encara molt desconeguda.
 
- És una tria absolutament voluntària. I decideixo que passi a Itàlia per dues raons: la primera, perquè la història la descobreixo a Locorotondo. La segona, perquè tenia la sensació que si l’hagués situat aquí, el lector hagués tingut tendència a prendre partir per un personatge o per un altre en funció, fins i tot, de l’actualitat política. A mi m’interessava fer aquesta reflexió sobre la llibertat individual de manera objectiva, sense un prejudici a favor dels uns o dels altres.
 
- Tot i que és una novel·la de ficció, el llibre conté molta investigació, amb una ànima molt periodística. Hi ha molt de treball, i molta minuciositat, sobretot en les descripcions, en els detalls i en l’ambientació. És, potser, un pòsit de la seva trajectòria professional?
 
- Sí, però el llibre està fet amb voluntat literària. Comença amb una acció molt potent i molt ràpida, i acaba altra vegada amb molta acció. És cert que al mig hi ha un moment de més tranquil·litat i descripció, de més paisatge físic i humà, de caràcter dels personatges. I això és molt voluntari, des d’un punt de vista literari, perquè vull que la gent s’enganxi i vull que descobreixi els personatges de mica en mica, amb temps. De fet, quan aconsegueixo una certa placidesa en el lector, arriba el drama pur i dur, que, d’aquesta manera es fa present amb molta més força. El llibre, malgrat tota la investigació que he hagut de fer, no intenta ser una novel·la històrica, i he intentat que no hi hagués informació per la informació. He procurat que les coses succeeixin amb naturalitat i crec que, al final, tot el que passa és possible, tota la ficció queda travada amb la realitat. Volia que prevalgués l’acció, les passions, els personatges, els seus drames, les dues històries d’amor.

- Un bon exemple n’és la primera part. Només començar, tenim una descripció de les morts de la saga dels Palmisano, una rere l’altra. Allà hi ha una documentació extraordinària, perquè cada mort té un context diferent, unes especificitats, i és escrit d’una manera molt àgil, sense embuts.
 
- Vaig posar molta cura en fer que tots els morts fossin possibles. A tots els llocs que descric van passar les accions de guerra que explico i podia haver passat que algú morís així.
 

Públic assistent a la presentació Foto: Ramon Estany

 
- També és una part molt emocionant, malgrat que és explicada amb rapidesa. La història dels bessons, per exemple, posa la pell de gallina. És una pàgina i mitja d’emoció concentrada.
 
- És el capítol més difícil i és el primer que vaig escriure. Em preocupava molt, perquè hi havia d’haver molts morts i molt ràpidament, un fet necessari per donar la sensació del fatalisme de la maledicció. Però, a la vegada, pensava que no podia fer una relació de vint morts, perquè la gent s’avorriria. Quan vaig decidir la història dels bessons i la història del Domenico, que acaben afusellant, em va semblar que això funcionava. Vaig tenir clar que volia que el lector se sentís molt a prop del personatge, posant al costat històries que pràcticament no els explico, justament per donar la sensació grotesca del fatalisme d’aquestes morts.

- Ara, parlant d’aquesta minuciositat en els detalls, s’agraeix que no sigui una exhibició de dades, sinó tot el contrari. Hi ha un costumisme, sobretot a la part central, que ens remet a pel·lícules i a imatges que tenim sobre l’època i el país.
 
- Aquí surt la meva passió per la literatura i el cinema italià. La història la vaig teixint d’una manera molt natural, perquè quan vaig arribar de Locorotondo venia de Bari. Allà vaig descobrir la història del bombardeig, molt desconeguda i espectacular. Fins i tot, encara avui en dia hi ha historiadors italians que es sorprenen, perquè es van desclassificar els papers en l’època de Bill Clinton, just quan havien passat cinquanta anys dels fets, i a Itàlia ara s’estan publicant molts llibres sobre el tema. Jo venia de Bari, i venia amb l’emoció de pensar que això podia ser novel·lat. En descobrir la història dels Palmisano i dels Convertini, de seguida se’m va ocórrer que les havia de relacionar a través de dues dones. I després de Locorotondo vaig anar a parar a Matera, una ciutat que encara impressiona més, on als anys trenta hi havia unes 30.000 persones que vivien en coves –les mateixes que han estat ocupades ininterrompudament des del Neolític–. El fil hi era, jo només l’havia d’anar estirant.

Palmisano i Convertini, una prova de la fidelitat i la lleialtat, per damunt de les consignes col·lectives Foto: Adrià Costa

 
- M’ha semblat que La maledicció dels Palmisano és una novel·la que parla de la fidelitat, una manera d’amor extrem. En primer lloc, la història dels dos amics, Antonio i Vito, i després la Donata i la Francesca, i també en Vitantonio i la Giovanna. Creu que a la gran política li calen, per escriure una Història en majúscules, persones com elles, amb aquesta integritat?
 
- Sí, jo crec que aquests són les persones que fan que les coses canviïn. Són les persones que calen per tombar les dictadures, per superar les injustícies i per portar el món cap a un progrés. Són gent que expressa les lleialtats en el terreny personal. És l’amor, és la solidaritat amb el grup. Per què hi ha la guerra de fons? Perquè de les convulsions del segle XX, això és el que ha marcat la meva generació. Però, també, perquè sempre he cregut que les grans passions humanes s’expressen d’una manera molt més radical davant del conflicte més extrem, que és evidentment una guerra. I, per tant, els personatges, que en una altra novel·la s’haguessin expressat més lentament i haguessin trigat més a veure el bo i dolent de cadascú, aquí, en ple bombardeig de Bari, fa que els bons acabin sent més bons i els dolents, més dolents, d’una manera més ràpida, perquè crec que la guerra ens obliga a tots a portar al límit els nostres sentiments.
 
- El 2 de desembre de 1943 Bari viu un bombardeig d’una cruesa esfereïdora. Quan va saber que aquest seria l’escenari del final de la novel·la? I per què aquest destí fatal?
 
- Ho vaig saber el dia que vaig descobrir les làpides. El fet històric és exactament així: els aliats es divideixen, amb els americans cap a la banda de Nàpols, i amb els britànics i la Commonwealth cap a l’altra banda, i pugen a Brindisi i a Bari. Allà, una rebel·lió de les dones havia evitat que els alemanys volessin el port. Per tant, van trobar el port intacte i és on hi construeixen la gran base d’aprovisionament per intentar construir aeroports al sud d’Itàlia. El pla dels aliats era bombardejar des d’allà l’Alemanya nazi i creuen que, en el moment que puguin fer-ho retallaran la guerra. Amb tot això, desprotegeixen el port, perquè es creuen que Alemanya ja no té aviació. Però el bombardeig es produeix i en una nit enfonsen disset vaixells i en toquen d’altres. Un d’aquests vaixells està carregat de gas mostassa, en secret, perquè les armes químiques estan prohibides. Els americans justifiquen el fet per raons defensives, afirmant que tenien por que Hitler els ataqués, i no avisen la població civil, amb l’objectiu de no advertir l’enemic. I passa l’efecte contrari: com que el bombardeig és en ple desembre, com que molts cauen a les aigües del port, com que molts tenen convulsions i tremolors, a tots els tracten amb calor, mantes, abrics, etc., cosa que provoca que s’evapori més ràpidament el gas mostassa i, per tant, els ferits i al població el respirin.

 

Rafel Nadal vol que els ciutadans de Catalunya tinguin el 100% de la sobirania Foto: Adrià Costa Foto: Adrià Costa

- Està documentat que el fet deixa seqüeles fins a l’any 1983.
 
- Sí, només que s’hagués sabut que hi havia gas mostassa, només despullant els ferits, dutxant-los i canviant-los la roba, s’haguessin salvat pràcticament tots. Com que ho van voler seguir amagant, va ser un despropòsit. I els dies posteriors van llençar al mar moltes bombes, cosa que ha provocat que molts pescadors de Bari hagin seguit tenint afectacions. Tot just ara han pogut començar a ordenar la investigació.
 

 

- La novel·la parla d’un moment molt tràgic de la història europea. Resulta curiós que, d’un temps cap aquí, sempre s'amenaci els catalans amb el retorn als anys 30. Fa molt pocs dies, Felipe González comparava el procés català amb el feixisme i el nazisme. Sembla un axioma generalitzat, el de la por, el de l’amenaça, el de tornar a períodes tenebrosos. Realment vostè creu que la situació actual pugui tenir un paral·lelisme amb aquella època?
 
- Fa molts mesos que procuro llegir més la gent que no opina el mateix que jo, perquè a mi m’incentiva més a reflexionar i m’interessa molt més. Felipe González és un personatge que jo he admirat i que durant molt de temps vaig respectar molt, amb una acció de govern important, fins i tot en els moments més difícils de la "guerra bruta". Vaig intentar donar-li credibilitat, sempre. És per això que no puc entendre que hagi caigut en la buidor d’anàlisi de l’altre dia. He fet un gran esforç per entendre-ho. Però no hi trobo cap element de comparació, perquè nosaltres no volem segregar ningú, no volem menystenir ningú, volem simplement que es respectin les nostres decisions, volem ser sobirans. Però volem la sobirania pel 100% de Catalunya, no només per una sola part de la ciutadania, i ho dic amb tots els matisos que això comporta. No veig com això pot lligar de cap manera amb l’Alemanya nazi, ni amb la Itàlia feixista. És just a l’inrevés! L’únic que veig possible, i en aquest sentit per això m’interessava portar l’acció a Itàlia, és afirmar que el que serà molt important seran les actituds individuals.
 
- Tal com passa a la novel·la.
 
- Exacte. Cadascun de nosaltres ha de ser responsable dels seus actes, del respecte vers els altres, de la protecció de l’opinió del contrari i, sobretot, de les minories. I això no vol dir ser condescendents. El nostre futur no es pot retratar com fan d’aquest amanera tremendista, sinó que dependrà molt de les actituds que tinguem tots i cadascun de nosaltres. Els qui tenen opinió i una trajectòria que pot influir sobre els altres, com és el cas de Felipe González, tenen l’obligació, precisament, de fer una crida al respecte. Al respecte de tots, tant els que pensen com ells, com els que pensen radicalment el contrari.
 

Rafel Nadal s'ha documentat minuciosament per esciure la novel·la Foto: Adrià Costa

 

Participació