Josep Colillas Iñiguez: «La Diamant Club va ser tot un referent musical pels solsonins»

per Ramon Estany, 24 d'agost de 2011 a les 21:44 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 d'agost de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Josep Colillas, a casa seva amb el llibre que acaba de publicar Foto: Ramon Estany

Amb una memòria prodigiosa pels seus 81 anys, Josep Colillas rescata en una autobiografia que de ben segur donarà de què parlar, una etapa important de la història de la música a Solsona, els millors anys de l'orquestra Diamant Club. El llibre es titula "Josep Colillas Iñiguez. La meva vida com a músic", i ha estat publicat per l'editorial solsonina Apunts Gràfics. 
En aquesta obra, Josep Colillas narra autobiogràficament i amb moltes anècdotes la seva vinculació al món de la música i en concret amb la Diamant Club, des de l'any 1944 al 1953. El llibre acaba amb una petita semblança dels dos grans artífex que van fer possible que una petita orquestra de poble es convertís en el referent d'una comarca per tot Catalunya, sud de França, Andorra i bona part d'Espanya: Josep M Roure Figueras i Joan Roure i Jané.
 
Portada del llibre i fotografia del Josep Colillas quan era jove i actuava amb la Diamant Club Foto: Arxiu Particular


-Per què et vas decidir a fer aquest llibre?
Sempre l'havia tingut al cap, però l'empenta definitiva me la va donar parlant amb el meu metge i amic, el Josep Casserres, amb qui sempre  recordava anècdotes, i un bon dia em digué, "això ho hauries d'escriure en un llibre per que no es pugui perdre". I així va ser que vaig començar a  comentar-ho amb els companys, i ells em van acabar d'animar. M'he trobat molt bé fent aquest llibre, repassant una part de la meva vida, en la que  jo i els meus companys ens ho vam passar molt bé.
 
-Així doncs, tornaries a fer de músic?
I tant, encara que ha canviat molt tot aquest món.
 
-Per què, estava ben pagada en aquells temps la feina de músic?
Sí, nosaltres no ens podiem queixar. No com ara. Teniem la feina assegurada de manera continua cada mes.
 
-A més, el llibre també reflexa el prestigi i la bona consideració que us tenia la gent arreu on anàveu?
Nosaltres anàvem molt units, i això agradava a la gent, per què contagiavem alegria. I com  que no vam deixar de tocar mai, malgrat les baixes que  anaven sortint, ja sigui pel servei militar o el que fos, sempre hi havia un relleu que anava bé, fins que es va acabar quan va plegar el Roure. Eren  uns temps que la gent no surtia gaire i Solsona era una ciutat "molt fosca", per això la gent ens tractava molt bé.

 

Músics de la Diamant Club en un sopar Foto: Arxiu Particular


-Escolta, com es que no vau tenir mai una dona al grup, una cantant?
No la vam buscar ni la vam necessitar. Algun cop haviem acompanyat, això sí, alguna cantant en els espectacles. Però sempre vam voler ser  nosaltres sols, fins al punt de rebutjar una oferta molt interessant per tocar durant 6 mesos en dos casinos, però com que haviem de canviar-nos el  nom, no ho vam voler acceptar.
 
-I de tots els músics que estaveu a la Diamant Club, quin era el que manava més o portava la direcció?
Tots erem iguals. La jerarquia era la capacitat de cadascú. Tot i això, el Joan Roure ho portava tot, i el Josep M. Roure, es feia càrrec de tota la part  logística.
 
-Solsona és una ciutat de músics?
Ho ha estat a partir de la Diamant Club. Aquesta orquestra va ser tot un referent musical i va educar l'oïda de la gent.
 
Imatges de la Diamant Club Foto: Arxiu Particular

 

Participació