Ús de cookies
Nació Solsona utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies. Accepto
Notícia en PDF
Notícia en PDF

DONA PAGESA. Solsonès, terra de masies

Equip de treball: Marcel·lí Corominas, Jordi Torner, Felip Vendrell, Rosa M. Vila Autora del text: Rosa M. Vila

, Solsonès | Actualitzat el 23/12/2014 a les 16:48h
 

Les dones pageses que assistiren a l'acte en el qual se les homenatjava Foto_Resol


- Ep, mestressa, que hi ha algú?
 
Només fa un moment que hem arribat a la casa i hem deixat el cotxe a l’era. Els gossos, sempre els primers a rebre’ns, ens acompanyen, desconfiats, fins a la porta de la casa. Abans no tinguem temps de tocar el timbre o trucar a la porta, ja ens saluda una veu que ens dóna la benvinguda (la jove, el fill, la filla...).
 
- Venim a veure la iaia. Vam trucar la setmana passada per si ens deixava que li féssim una entrevista sobre la seva vida.
- Oi tant, ja podeu passar. Ja fa estona que està a punt i us espera. Aquests dies no ha fet altra cosa que parlar de l’entrevista: a veure què voldran saber, a veure si no sabré contestar, a veure si no me’n recordaré...
 
Aquesta és més o menys la situació i les paraules que en la gran majoria dels casos són comunes a les entrevistes que vam dur a terme.
 
Abans d’anar a la casa, havíem trucat als ajuntaments de la comarca per que ens facilitessin les dades de les dones de més de vuitanta-cinc anys que havien viscut, la major part de la seva vida, a pagès.
 
Després ens posàvem en contacte amb la interessada o amb la família i quedàvem per anar a fer l’entrevista. Hem de dir que la rebuda sempre va ser molt bona. També hem de dir que, en moltes ocasions, la filla, o el fill o la jove, no ens treien l’ull de sobre en tota l’entrevista, pendents del que deia la mare o la iaia, que no s’equivoqués, refrescant-li la memòria puntualment, corregint alguna data o algun detall. Gairebé totes començaven amb por, nervis, amb timidesa, però el fet de parlar de les seves vivències de la infància i joventut, d’aquells records que tenen tan ben guardats en el fons del seu cor i tan plens de sentiments, ben aviat els donava confiança i, a poc a poc, s’anaven sincerant i es relaxaven, amb la qual cosa s’aconseguia un clima de confiança que ens facilitava enormement la feina.
 
Ens anaven desgranant la seva vida, amb detalls, amb anècdotes, sentiments i inquietuds que havien anat vivint al llarg de la seva llarga vida. Segurament van deixar d’explicar-nos moltes coses, és normal, la majoria no ens coneixien, era la primera vegada que hi parlàvem i ens havien d’explicar vivències molt personals i íntimes, records que eren molt seus; però, en altres ocasions, no els feia res parlar-te obertament dels problemes que havien tingut, dels disgustos, de les alegries que havien passat al llarg dels anys que feia que vivien en aquella casa. Hi ha pubilles, joves, criades, solteres, casades. Cada una amb la seva particularitat i, en general, totes amb moltes coses en comú: una infància dura, una joventut austera, i, després, una vida sacrificada, pendent de l’home, els fills i la casa. A totes els va marcar profundament la guerra i encara més la postguerra, i totes tenien molt assumit el seu paper dins la família: des d’un segon terme, sempre darrere l’home, o la sogra o el sogre, tirar endavant la casa i els fills, fer progressar aquella família. Aquesta era la seva funció i, malgrat les dificultats i els entrebancs, la majoria la van complir al peu de la lletra.
 
Les històries que ens explicaven realment eren d’una altra època, d’un altre temps. I ens les explicaven en primera persona. Ens sentíem transportats, ubicats en un espai molt diferent al nostre, al que hem viscut nosaltres, i ens feien adonar que, en no molts anys, la societat i la manera de viure havia canviat d’una forma brutal. Havia canviat tant pel que fa a l’estat del benestar com pel que fa als ideals, a les aspiracions i als objectius que s’havien marcat aquelles dones en la seva infància i joventut i els que ens havíem marcat nosaltres, per no dir ja els de les joves generacions d’ara. No tenien llum ni aigua; el menjar era just, i els seus vincles de relació eren els que podien fer a peu o amb un ruc o una mula; treballaven de sol a sol, sense horaris però sense treva; comprar joguines?, anar al cine?, fer vacances? Quines bestieses! Això per a la majoria d’elles no existia. Però tampoc ho necessitaven. Per a elles era habitual i normal quedar-se a casa un dia sí l’altre també, i procurar fer passar la feina, que diuen que no s’acabava mai. Si alguna cosa les caracteritza és la seva capacitat d’estalvi, d’aprofitar-ho tot, de no malgastar, de passar amb el més imprescindible... i, malgrat tot, de saber-s’ho passar bé quan calia, en les festes majors dels pobles, en sortir de missa, anant a les fires, i veient com la canalla, els seus fills, podien anar a l’escola i es preparaven per ser unes persones de profit el dia de demà.
 
- Em podeu dir el vostre nom?
- Carme Giralt Bajona (és inventat).
- On vau néixer?
- A cal Xirimoia, una casa que ja fa anys que es va ensorrar (per exemple).
- I què en recordeu, d’aquella casa?
- Doncs que era molt petita i molt atrotinada. A l’hivern entrava l’aire per tot arreu i hi feia molt fred. Quan plovia havies de posar cubells per tot arreu si no volies que et quedés tot ben moll.
 
A partir d’aquí, la majoria ens fan cinc cèntims de la seva infància. Recorden que no tenien joguines; se les feien amb quatre fustes, amb llaunes, amb quatre parracs. Algunes recorden haver tingut alguna nina. Jugaven amb els gossos, amb els arbres, a córrer i a enfilar-se o amagar-se. Recorden que van anar poc a l’escola (algunes no hi van anar mai), que van aprendre a llegir i escriure i poca cosa més; els van ensenyar, això sí, a cosir, i totes van anar a catequesi, amb el mossèn. A casa, ja de ben petites, ajudaven els pares, fent el menjar, cuidant els conills, regant l’hort, triant pèsols, desgranant blat de moro, portant el menjar als homes quan eren al tros, guardant el ramat. I els diumenges anaven a missa. La guerra va ser un trencament, i la postguerra va ser dura. Elles eren petites, però els queden records de por, de pèrdues familiars, de represàlies, de desconfiança entre veïns; però la majoria es van saber sobreposar i van continuar endavant.
 
- I, això de festejar, com ho fèieu?
- Doncs mira, de tant en tant el Pepito venia a casa i xerràvem una estona, no gaire. Ell solia parlar més amb el pare, de coses d’homes.
- I us deixaven estar sols?
- Mai! Sempre estàvem amb algú de casa. Fins que no ens vam casar no vam estar mai sols.
 
La joventut tampoc no va ser fàcil. Sempre amb el control, sobretot, del pare i dels germans. Eren molt estrictes i valia més fer cas. A la joventut van aprendre, per descomptat, a portar la casa: havien de cuinar, cosir, rentar, i estar preparades per al dia que es casessin. Moltes es van casar joves, abans dels vint anys. No cal dir que el casament era com una fita, un objectiu. Era molt important per a elles, però hi arribaven, la majoria, espantades, sense saber quin futur els esperava al costat d’un home que coneixien poc i, moltes vegades, els havia estat imposat o suggerit pels pares o la família. Si es coneixien era perquè eren veïns i es trobaven a missa o a les fires, però la majoria no s’havien arribat a conèixer bé quan es donaven el “sí, vull”. Tot i això, hem de dir que també hem trobat algun cas que no s’ajusta a aquest esquema i algunes ens confessen que es van casar, segons les seves mateixes paraules, perquè “ja ens agradàvem”. El festeig gairebé no existia. El casament, a les sis o les set del matí per poder marxar amb el cotxe de línia de primera hora. La festa, un esmorzar amb xocolata desfeta. El viatge de nuvis, fins a Barcelona i a visitar la família; algunes, les més afortunades, fins a Mallorca o València. Poca cosa més. I cap a casa, que hi feien falta els braços per treballar. La nova vida com a esposa els era del tot desconeguda; a casa dels pares no es parlava d’amor ni, encara menys, de sexe. Tot el que havien de saber ja ho aprendrien els primers dies de casades.
 
- Quants fills vau tenir?
- Dos xicots i una mossa. I quan van arribar, hi havia molta feina a casa. Encara hi havia els padrins, que ja eren grans, i s’havia de rentar un munt de roba. Cuidava la canalla, els conills, els porcs, la casa i l’hort.
- I l’home, us ajudava?
- Ca! Els homes anaven a la seva, al tros, a caçar i a jugar cartes. I quan hi havia feina al tros, encara l’anava a ajudar a llaurar, a segar o a fer vencills...
 
Eren poques les estones de descans que tenien. Solien llevar-se d’hora, per encendre el foc i preparar l’esmorzar per als homes. Després, arreglar les bèsties, la canalla per anar a escola i, durant el dia, fer passar tota la feina, tenir el dinar i el sopar a punt i a l’hora, rentar, cosir, cuidar l’hort. Quan els parles d’aficions, s’estranyen; no tenien temps per a les aficions, tenien feina des que es llevaven fins que se n’anaven a dormir. Algunes potser lamenten no haver tingut més temps per a elles; altres no s’ho han ni plantejat. Es preocupaven de tirar endavant amb la família i complir, això sí, amb tots els deures i preceptes religiosos. La seva vida social girava entorn de les misses, les processons, els rosaris... Les esglésies eren el lloc de trobada amb els veïns i amb la família. No és estrany, doncs, que s’aferressin a les tradicions, religioses o no, atès que eren l’única escapada a la seva rutina diària.
 
No els parlis de política, diuen que no hi entenen ni els interessa; però, en un moment o altre de l’entrevista, totes es posicionen més cap a les dretes o més cap a les esquerres, depenent, en la majoria dels casos, de la tendència de l’home o de la casa. Parlar de política els porta els records de la guerra a la qual van haver de sobreviure i totes et diuen que ja en van tenir prou amb una. De la guerra, si els preguntes, te’n parlen amb veu encongida, notes que encara els fa mal, i totes acaben sentenciant que tant de bo no se n’hagi de veure mai més cap.
 
Es palpen les diferències entre pubilles i joves, entre casades i solteres, entre mestresses i criades, però unes i altres tenen en comú que eren, gairebé sempre, el pal de paller que aguantava les sotragades de la casa i la família i, també gairebé sempre, ho feien des de l’ombra, des d’un segon terme. En algunes d’elles ens ha sobtat la fortalesa que encara transmeten amb la seva mirada, amb la seva veu i amb els seus gestos, malgrat els anys que, per descomptat, els ha fet decaure el físic.
 
La seva arribada a la nova llar és viscuda de forma molt diversa. D’un dia per l’altre canviaven de família i s’havien d’adaptar a uns nous costums i maneres de fer. També hi ha el cas contrari, el de la noia que es queda a casa i veu com entra una jove que ho vol canviar tot. Són molt pocs els casos de matrimonis nous que s’estableixin a viure sols; això comportava una relació molt directa amb els sogres i cunyats. Realment, la situació no era fàcil per a ningú. Aquí sí que podem dir que, gairebé, cada casa era un món. I, en la majoria de casos, un món molt tancat; no els quedava altre remei que saber conformar-se i esperar que arribés el seu torn, que, per a moltes, ja no va arribar mai perquè les noves generacions ja van ser molt diferents i la vida a pagès també es va transformar i evolucionar.
 
- Si es posava algú malalt, quin metge venia?
- Ui! El metge només venia per a les coses molt greus, i llavors ja no hi havia res a fer. Si no era greu ens curàvem amb herbes, pegats, remeis casolans. La canalla van néixer tots a casa i només va venir una veïna que feia de “comadrona”. T’havies d’espavilar!
 
La saviesa d’aquestes dones, malgrat no haver anat pràcticament a l’escola, ens va sorprendre. Han heretat la saviesa dels seus avantpassats. Els remeis i receptes han anat passant de generació en generació i elles, ja de ben joves, se’n van saber amarar, potser perquè ho vivien molt a prop, com a cosa quotidiana, però també perquè van saber entendre la importància que tenien per al seu futur els coneixements que els seus pares i padrins els poguessin deixar. I no ho van desaprofitar. Les generacions d’ara, malauradament, no hem sabut copsar la seva importància a temps i, segurament, bona part d’aquests costums han acabat o acabaran desapareixent.
 
Solen ser previsores i tenen una clara intuïció dels imprevistos que els poden arribar, i solien estar preparades, atès que, sense recursos o amb els justos, qualsevol novetat o maldecap els podia portar al desastre. Elles eren les que mantenien l’equilibri familiar, malgrat que, de cara a fora, de cara a l’aparador, qui manava, qui feia i desfeia, era l’home. Segurament no sempre era així, però sí que és veritat que les dones tenien una mena de sentit de la prudència que es contraposava a l’home, potser més propens a la improvisació, i això ajudava a donar l’estabilitat que la família i la casa necessitaven. Bona part d’aquestes dones van haver de viure també, en certa manera, de cara a l’aparador: a la seva època, s’havien de callar i amagar certes coses si no volies que es malparlés o que la família en sortís perjudicada; i encara ara podem endevinar, en gairebé totes, les reminiscències d’aquest caràcter tan protector vers els seus.
 
Tots sabem que aquesta comarca és una comarca bàsicament agrària, dispersa. El paper que han tingut les dones pageses en el seu manteniment ha estat molt important. Per descomptat que els homes també hi han contribuït de forma destacada i també es mereixerien tot un capítol a part, però això per a tothom és molt evident i ningú gosa posar-ho en dubte. Aquesta, justament, és la diferència: la dona sempre ha quedat en un segon terme, amagada, com si no hi fos, com si no comptés, quan en realitat tenia un pes molt important dins la família i la casa. Aquest recull vol ser, precisament, un homenatge a aquesta manera de ser, submisa, callada, conformista, però també, quan ha calgut, decidida, amb caràcter, treballadora, que ha ajudat a mantenir l’entrellat de la nostra societat rural, tan característica del nostre territori.
 
Definitivament, creiem que aquesta manera de ser sembla que té els dies comptats: la societat ha canviat, ha evolucionat, els treballs no són com els d’abans, la tecnologia avança a passos gegants, les comunicacions cada dia són millors... Tot canvia, i aquestes dones que avui homenatgem són les últimes de generacions i generacions de dones que han nascut i viscut a pagès. Són les últimes d’un model de vida. Hem tingut sort de poder recollir les seves històries, les seves il·lusions i les seves decepcions, i és a través del seu valuós testimoni que hem pogut donar veu i forma a una manera de viure que està desapareixent però que no podem oblidar, perquè ha estat la base de la societat rural que avui conforma la nostra comarca i la nostra societat. No podem menystenir l’herència que ens deixen, i hem d’intentar, si no mantenir-la, entendre-la, per poder conèixer no només el nostre passat, sinó també el nostre futur.
 
Hem de dir també que, malgrat totes les mancances, privacions i duresa del seu treball, són unes dones que han sabut afrontar la vida amb conformisme i valentia, i gairebé totes elles consideren que han tingut una vida dura però feliç; aquesta és la sensació que ens han transmès a través de les entrevistes que vam dur a terme i aquesta és la sensació amb la qual ens agradaria recordar-les. Dissortadament algunes d’elles ja no hi són, fet que lamentem profundament; per tant, voldríem que aquest reconeixement que avui estem portant a terme serveixi, tant per a elles com per als seus familiars, com a homenatge i com a recordança. Igualment, també volem que es faci extensiu a totes aquelles dones que, per raó de malaltia o altres circumstàncies, no va ser possible entrevistar-les i, en general, a totes les dones pageses que avui dia són una mostra viva d’aquest patrimoni etnogràfic tan particular.
 
Finalment, volem agrair a totes i cadascuna d’elles, i als seus familiars, el generós acolliment que ens van oferir, no només per la possibilitat d’entrar a les seves llars, sinó per permetre’ns d’anar molt més enllà i entrar, també, a les seves vides. A totes elles, moltes gràcies.
 
 
 
Notícia en PDF
Notícia en PDF

COMENTARIS

Entranyables
Anònim, 12/01/2015 a les 16:23
Aquestes iaies de la foto, són realment entranyables!
El documental... preciós!
enhorabona a les premiades i als que ho han fet possible.
Emocionant
R.P., 15/01/2015 a les 08:29
No vaig poder anar al teatre, però a casa he vist el documental. M'ha emocionat.
Una altra època, una altra gent. En pocs anys, com hem canviat!
Crec que ha estat un gran treball que ha merescut la pena.
Impressionant
Alba Ferrer, 17/04/2015 a les 20:19
Em vaig emocionar amb elles i vaig riure amb elles. On puc trobar el documental complet?
Al youtube nomes hi ha un trosset.
Anònim, 06/11/2016 a les 16:28
No esta penjat aquest documental, el podeu penjar complet al Youtube?
En el youtube nomes es veu un trosset. Gairebé res. Penjeu-lo si us plau, que es molt i moltissim de bonic.
super maco!!
Anònim, 06/11/2016 a les 17:38
Pero no està penjat enlloc. Mira que en'hi ha de videos, pero aquest no es enlloc. La meva iaia que viu a pagès li encantaria veure'l. El podeu penjar al facebook, o al youtube? o al vimeo? TV3 l'ha desvinculat.
on és?
M.S.M., 06/11/2016 a les 17:42
On el podem veure complet? No és enlloc. Us demano que el pengi algu al youtube, al facebook , al vimeo o algun lloc, al nacio solsona o algun lloc.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Predicció Solsona
dilluns
-3°C  8°C
dimarts
-5°C  7°C
dimecres
-1°C  6°C
Entrevista a Nicola Roca, autora del cartell del Carnaval 2018

Entrevista a Nicola Roca, autora del cartell del Carnaval 2018

Nicola Roca és una jove solsonina estudiant de disseny de 21 anys que signa el cartell del carnaval de Solsona 2018

Grup Nació Digital
Des de maig de 1996
Editorial: SCG Aquitània SL
Tecnologia: Sobrevia.net
Llicència: CC BY-NC-ND
Amb la col·laboració de: