Josep Puigbó: «Per primera vegada Catalunya depèn d'ella mateixa»

El periodista presenta '(S)avis. Lluny del silenci i de la queixa', el llibre del programa d'entrevises del 33 |"La gent gran moltes vegades és invisible perquè no és el segment més cobejat dels anunciants", reflexiona

per Xevi Freixa, Barcelona | 6 d'abril de 2014 a les 22:43 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Josep Puigbó parlant del llibre del programa "(S)avis". Foto: Jordi Borràs

El desplegament d'un mateix producte en diversos formats ha acabat sent habitual en el sector cultural i periodístic. El programa (S)avis no n'és una excepció i a partir d'ara es podrà consumir en un altre suport, un llibre en què les entrevistes de l'espai del canal 33 a persones grans líders del seu sector es presenten en forma de perfils o retrats. El programa també donarà peu a un altre format: un seguit de "bolos per tot Catalunya", com els defineix el seu presentador, el periodista Josep Puigbó, "perquè la gent pugui fer preguntes a alguns dels (s)avis". El llibre, (S)avis. Lluny del silenci i de la queixa (Meteora, 2014), arriba quan ja està programada una nova temporada del programa d'entrevistes en profunditat a persones que han viscut i escrit la nostra història recent.


Al pròleg del llibre, explica que va a contracorrent, de la mateixa manera que el programa.

Sí, perquè no s'hi critica ningú, no es pontifica sobre res que no sigui fruit de l'experiència viscuda dels personatges i, a més, les persones que hi surten no són precisament joves. Agraeixo a Meteora que hagi confiat en un producte d'aquest tipus, que sabem que no és el que marca la tendència en aquest moment.


Per què?

Com s'intueix al subtítol, Lluny del silenci i de la queixa, al pròleg divideixo la societat en dues parts. Per un costat hi ha els del silenci, aquells que es refugien a l'àmbit privat, que és molt còmode, que passen de tot el que passa a la societat i que, per tant, viuen en un món petit i recurrent. Davant d'aquests hi ha els de la queixa. Queixa legítima; ja sabem que hi ha motius per queixar-nos, que el sistema polític i econòmic està molt podrit, que caldria una refundació de moltes coses. Aquests de la queixa s'instal·len en la indignació, el pessimisme, la desmotivació i fan una cosa molt més greu encara, intenten encomanar-ho.


I amb aquests dos grups no es va enlloc, diu.

No. Per millorar la situació actual, calen solucions serioses, possibles i realistes. I els tretze savis del llibre estan lluny del silenci i de la queixa, perquè amb el seu esforç personal, la seva formació, el seu exemple i la seva generositat, han contribuït a fer-nos a tots una mica millors. Són un exemple.


Portant-ho cap al terreny periodístic, necessitem cada cop més la reflexió i entrevistes llargues i pausades, enmig d'aquesta allau d'informació i queixa fàcil?

És una mica el periodisme positiu. No sempre hem de mossegar, ni buscar les pessigolles al convidat. Aquestes són unes entrevistes que no tenen data de caducitat i que van més enllà d'un currículum o una biografia: expressen el pensament de gent d'edat. Ara la balança va més cap a temes no tan de fons i més de forma, de dir "hem de ser els primers de donar la notícia encara que no la donem gaire bé". I en canvi, fer entendre a la gent per què passen les coses, el context, això ho trobo a faltar. Tot i que la tendència de molts mitjans públics va més cap aquí perquè el marc de la informació també ha canviat. Avui no cal esperar el diari de l'endemà per saber el que ha passat. Per tant, el diari, més que donar la notícia (que la gent ja sap) ha de donar les claus, perquè la gent es pugui aturar i es plantegi per què passen els fets.

Des d'aquest anàlisi i context que reivindica pel periodisme, com es veu el procés català?

El procés acabarà bé si la majoria social a Catalunya a favor d'això és molt àmplia, cosa que sembla que sí però que està per veure. Per això necessitem fer la consulta. Crec que per primera vegada Catalunya depèn d'ella mateixa, perquè aquest procés no va de dalt a baix; ha anat de baix cap a dalt i, des de la societat, s'està empenyent als polítics. Si aquesta societat fa el mateix que al carrer al moment en què ha d'anar a votar, jo crec que el procés tindrà èxit. Ara, també tinc algunes incògnites que sigui realment així. Per això una consulta és necessària, perquè sortirem de dubtes.

Defineix els "savis" a través de la unió de tres conceptes.

Sí, per mi un savi és la unió de tres coses: coneixement de la seva especialitat, i l'experiència de molts anys, unides al que en dic una memòria a llarg termini, que vol dir que malgrat ser gent ja gran tenen les facultats mentals pràcticament intactes des del punt de vista de la memòria. Són gent que han entès el món i les persones i ens ajuden a nosaltres a entendre'l també. A més, si d'alguna manera contribueix el panorama de la televisió al nostre país, és que reivindica una mica la gent gran.

És un deure de la televisió pública reivindicar grups poc coneguts o minoritaris?

Sí. Som profundament injustos amb la gent gran, que moltes vegades són invisibles, perquè no surten ni als informatius ni als espais d'entreteniment ni a la ficció, ja que no són el segment més cobejat dels anunciants. La gent gran no consumeix tant com la gent que està en plenitud laboral i, per tant, no interessen als comerciants. El llibre reivindica justament aquest llegat de la gent gran, que són savis perquè ens transmeten informació que si no es perdria. I aquest llegat a la tele està molt bé perquè ara amb internet el pots veure sempre que vols, però calia un llibre perquè això quedés prescrit. Pensa que això és la història del segle XX.

La societat arracona a les persones velles o cada cop més trobem exemples com els de (S)avis, que continuen escrivint, dibuixant, actuant...?

Crec que a la societat s'associa massa "gent gran" a "gent malalta" i això és profundament injust. Aquest capital l'hem d'aprofitar i en general sí que hi ha un menyspreu a la gent gran, excepte per aquells que són reconeguts. I penso que tota la gent gran té un savi a dins, però uns tenen una projecció pública i altres, no. Al programa hem intentat combinar gent molt coneguda amb gent menys coneguda.

Els entrevistats vénen d'un món que potser s'ha perdut: un estil de vida més pausat, més contacte amb els familiars no directes, fer allargar més la roba i els electrodomèstics...

La major part d'ells han passat una guerra i això marca molt una generació. És diferent d'una generació que ho ha tingut tot, com hem estat nosaltres. La gent de la meva generació es troba entre dos móns completament oposats: avis i pares que han passat una guerra o més d'una i uns fills que diuen que seran els primers que viuran pitjor que els pares. Nosaltres som uns privilegiats en aquest sentit. El pensament de tota la gent que ha passat una guerra és substancialment diferent del nostre i hi ha unes determinades virtuts, això que ara en diuen valors, com el treball i l'estalvi, que jo crec que hauríem de tenir molt en compte.  

Un moment de l'entrevista amb Puigbó. Foto: Jordi Borràs

 

Participació