OPINIÓ

Enraonar poc, garlar massa

«Necessitem que ens parlin clar, amb sinceritat, assenyalant amb tota cruesa les dificultats que el nostre procés d’emancipació nacional troba a cada revolt del camí»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 17 de març de 2021 a les 20:05 |
En català hi ha un fotimer de paraules sinònimes de parlar, emprades en diferents punts del territori amb el mateix sentit, com ara rallar (Menorca) o xerrar (Mallorca), si bé en tenim alguna de més calmada i entenimentada com enraonar, i d’altres que indiquen parlar més del compte sobre futileses com és el cas de garlar, verbejar, parlotejar o, també, xerrar, en altres indrets. Una ullada al panorama català actual, amb l’orella atenta, ens duu a la conclusió fatídica que, per aquests verals, s’enraona poc i es garla massa.
 

És innegable que això de la independència fa il·lusió a molta gent i, a alguns, gràcia i tot. Tanta que, l’endemà del primer d’octubre de 2017, molts dels il·lusionats ja explicaven, fil per randa, amb tota mena de detalls, no fos cas que se n’escapés algun, com va anar l'operació urnes i de quines mil formes, variades i virolades, ens ho vam empescar per burlar la vigilància espanyola, amagar les urnes, salvar les paperetes i preservar el dret de vot en una mena d’epopeia col·lectiva realment fascinant per la successió de moments que es van viure, d’una intensitat enorme.
 

Però potser no vam tenir prou en compte que hi ha altra gent a qui la independència els provoca altres sentiments i reaccions, cap dels quals no té res a veure, precisament, amb la il·lusió o la gràcia, sinó amb la ira, la por o la preocupació perquè se’ls acabi el negoci espanyol de la nostra dependència nacional. I és a tot aquest personal, de paisà, amb toga, micròfon i auriculars, corretjam, pistola o birret cardenalici, a qui vam regalar una informació valuosíssima que ja no podrem fer servir amb la mateixa tranquil·litat o alegria, en el futur, quan ens convingui fer-ho.
 

Garlem massa i de manera absolutament innecessària, sense prou consciència de l'abast del que diem i, sobretot, sense una visió estratègica de les conseqüències i l’impacte de les nostres afirmacions. I, contràriament, enraonem poc, molt poc. No fa gaire, Carles Castellanos, un nom històric de l’independentisme, quedava escruixit del nivell i les formes que trobava a Twitter, després d’aterrar-hi per primer cop. Qualificava l’aplicació de "casa dels horrors" a causa de les picabaralles entre independentistes, que, segons la seva expressió, l’havien deixat "garratibat".
 
Efectivament, l’enfilall d’insults, desqualificacions, mentides i rumors van D’ací, d’allà, per emprar una capçalera nostrada, fins a atènyer el paroxisme i l’absurd més colossal. Gent que no coneix de res la víctima de les seves imprecacions, que no ha llegit mai cap article o cap llibre seu, ni assistit a cap conferència, ni té la més remota idea de què feia fa 30, 40 o 50 anys, es permet de blasmar-lo fins a límits insospitats, amagat rere unes inicials indesxifrables o un pseudònim de tant mal gust com escassa imaginació. I, com si amb això no n’hi hagués prou, n’hi ha que fan comentaris sobre un article que no han llegit i del qual han estat incapaços de recórrer, amb la mirada, els pocs passos que van més enllà del títol fins al cos del text. No cal dir que, fent cas dels veterans, les beceroles de qualsevol articulista consisteixen a no llegir mai, sota cap circumstància, ni tan sols sota tortura despietada, els comentaris que acompanyen els articles, entre els quals els desafortunats acaben per perjudicar i, doncs, excloure, els que són lúcids.
 
Enraonar i no garlar és també el que tenim dret a esperar dels nostres governants i dirigents polítics, socials i culturals. No cal que ens ho expliquin tot, perquè els enemics de la nostra causa no sordegen ni són guerxos, ni, encara menys, que ens tornin a aixecar la camisa amb promeses impossibles d’independències a tocar, amb data fixa o ara ben aviat, aprofitant que ve el bon temps. Però sí que necessitem que ens parlin clar, amb sinceritat, assenyalant amb tota cruesa les dificultats que el nostre procés d’emancipació nacional troba a cada revolt del camí, tot demanant-nos el nostre suport, compromís i, si cal, també sacrifici, per arribar a l’objectiu de la independència.
 
Si el poble és tractat com un subjecte adult, respondrà amb la maduresa i determinació amb què ho ha fet fins ara, se sentirà no sols còmplice, sinó també protagonista de la gesta més èpica a què pot aspirar tota nació, com és la seva llibertat. Però no se'l pot cansar, desorientar i decebre més, amb picabaralles de vol gallinaci i criaturades de calça curta, impròpies de governants i polítics seriosos i responsables que, en moments com els que vivim, s’han de caracteritzar per la seva solidesa, gruix i rigor i, particularment, sentit d’allò que assegurem que volem tenir: estat. Si les energies destinades a combatre'ns els uns als altres, situats rere la mateixa trinxera, les destinéssim a afeblir tot el que conté la trinxera del davant i tota l’ofensiva legal, il·legal i alegal  menada contra tots nosaltres, d'una altra manera ens aniria tot.
 
No dic ni mitja paraula sobre el diàleg amb el govern espanyol, perquè el més calent és a l’aigüera, i, malauradament, a la taula en qüestió, fins ara, ni s’hi garla, ni s’hi parla, ni s'hi xerra, ni s'hi ralla, ni s'hi verbeja, ni s'hi parloteja, ni s'hi fa servir el llenguatge de signes, ni senyals de fum, ni, sobretot, s'hi enraona gens ni mica. Quan no són naps, són cols i quan no fa pujada, fa baixada. Però el silenci que n'arriba és el més cridaner de tots els clams, totes les converses i totes les vergonyes. També de la nostra.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
09/06/2021

Provincianisme idiomàtic

02/06/2021

Ñ, la darrera salvatjada

26/05/2021

Neocolonialisme?

19/05/2021

La seguretat de Puigdemont

12/05/2021

Els bolets de Catalunya

05/05/2021

Espanya, al·lèrgia i vaccí

28/04/2021

Casals, una veu al món

21/04/2021

De banderes, himnes i visques

14/04/2021

Adeu a un protestant català

07/04/2021

Ciutadania, literatura, llengua

Participació