OPINIÓ

Si només votem...

«Hem de crear també un problema econòmic a Espanya, tocant-los no pas el cor dels bons sentiments sinó la butxaca dels seus interessos»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 3 de març de 2021 a les 20:00 |
Abans de les eleccions, hom va fixar l'objectiu de superar el 50% dels vots emesos com a exponent simbòlic de l'hegemonia de l'independentisme al Principat. L'objectiu ha estat doblement assolit, ja que no sols més de la meitat dels diputats al Parlament són independentistes, sinó que també el vot popular ha superat per primer cop la barrera del 50%, circumstància que a tot arreu representa, inequívocament, la majoria. Per a dir-ho d'una forma entenedora, a la Catalunya del 2021 hi ha més partidaris de la independència nacional que no pas contraris a aquesta. En qualsevol context plenament democràtic, aquesta realitat hauria de ser suficient per a iniciar un procés de canvis que culminessin en la lliure elecció del futur que vol la comunitat humana situada entre La Jonquera i Alcanar.
 

Els partits que tanta importància donaven a superar la frontera icònica del 50%, més enllà d'expressar llur satisfacció pels vots aconseguits, vull creure que ja deuen estar preparant un pla d'actuació política, del tot conseqüent amb la força que l'electorat els ha donat amb més avantatge que mai al llarg de la història. Seria profundament decebedor que no fos així i sí més aviat indicatiu de l'enorme distància existent entre les aspiracions del poble i la capacitat de traduir-les políticament per part dels líders dels partits. Demanaven una força que no tenien. Doncs bé, ara ja la tenen. I què en pensen fer, més enllà d'allò que s'exigeix a qualsevol govern arreu del món, és a dir, governar i governar bé? A més de governar a benefici de la majoria, per fer front a les diferents emergències (sanitària, social, econòmica, ecològica, cultural i lingüística) i aconseguir que tothom visqui millor, sobretot els que ho tenen més difícil, aquest govern ha de fer passos concrets, clars i visibles cap a la independència. Hi ha una fatiga indicible davant l'incompliment de promeses electorals, fàcilment colgades any rere any a l'habitació dels mals endreços polítics, d'un nivell tan elevat com la desorientació general que, malgrat la victòria, persisteix.
 

Els anys passen de pressa” deia el poeta, i no li esguerrarem ara el vers. Justament per això ja hem superat el límit màxim de resistència passiva davant discursos purament retòrics, que parlen de la independència amb la mateixa manca d'entusiasme i convicció que els socialistes parlen de socialisme i els federals de federalisme, però sense fer ni un sol pas per arribar-hi o, simplement, per acostar-s'hi. Si, com sembla, els tres partits que han guanyat les eleccions coincideixen en el fet que l'únic desllorigador democràtic que consideren és el d'un referèndum acordat, amb l'Estat i amb intervenció internacional, cal que ens calcem i bé. I, sobretot, que ens expliquin què pensen fer per aconseguir-ho i perquè l'Estat no tingui altra sortida que avenir-s'hi.
 

Aquests dies, el president Montilla, en una entrevista, n'ha negat la possibilitat, afirmant que des d'Espanya no es facilitaria la convocatòria d'un referèndum amb l'objectiu que el poble de Catalunya decidís el seu futur, pacíficament, a les urnes. El president Torra, al seu torn, ha revelat que, en totes les reunions que havia tingut amb el president Sánchez aquest li havia deixat clar que Espanya mai no negociarà un referèndum. I, a més, que exactament això mateix és el que va repetir el govern espanyol als representants catalans de Junts i ERC, ara n'ha fet un any, a la “Taula del Diàleg”. Vistes i sentides les declaracions i percepcions dels dos presidents, és evident que, per a Espanya, tant se val el 50%, com el 60, el 70, el 80 o el 100 %, si ens limitem a votar i prou i tal dia farà un any. Si la solució és un referèndum on les parts n'acceptin el resultat, hem de saber què hem de fer perquè Espanya hi estigui d'acord, perquè no tingui altre remei que acceptar-ho.
 
Si només votem... i prou, tenim mala peça al teler. Perquè Espanya sempre trobarà arguments fal·laços per diluir la intensitat de la nostra força: que això provocarà dividir la societat catalana, com si continuar dins i sota Espanya no fes anys que en provoca la divisió. Que aquest és un tema que ara no toca, no n'és el moment, perquè hi ha altres qüestions més importants, en plena pandèmia, com per no prioritzar el combat contra aquesta. Que en un assumpte així caldria comptar també amb l'opinió dels ciutadans de tot l'Estat, ja que seria més democràtic, i hom es pregunta, posats a ser ambiciosos en afany de democràcia, que per què no dels ciutadans de tota la Unió Europea, que, ben mirat, seria encara molt més representatiu?
 
Si només votem... i prou, tornaran a passar quatre anys sense fer passos efectius cap a la independència, que, precisament, la majoria de l'electorat català ha preferit per damunt d'altres opcions presentades. I no es pot contraposar, com a pretext maldestre per a retardar la presa de decisions,  la necessitat d'un bon govern amb l'avenç cap a la llibertat nacional, perquè volem i necessitem totes dues coses, tant l'una com l'altra. Però si reduïm el nostre combat emancipador, la nostra lluita alliberadora, la nostra aspiració a la independència a acudir cada quatre anys a les urnes, a aquest pas no arribarem mai de la vida a l'horitzó desitjat.
 
Els tres partits independentistes han de deixar-se de romanços d'una punyetera vegada, acordar una majoria parlamentària que doni suport a un govern independentista estable i constituir, amb fets, un veritable front unitari independentista que, a més de governar bé, que no és poc, recobri la confiança de la gent, avui tan desconcertada, els retorni la confiança com a instruments realment útils i generalitzi, novament, la il·lusió per la llibertat amb més mesures concretes i menys discursos.
 
Al costat del vot, hi ha moltes i variades formes de pressió per enfortir i legitimar el sentit de la papereta dipositada a les urnes. Si Espanya va a totes contra  la nostra llibertat, nosaltres tenim el deure cívic i patriòtic d'anar a totes per la nostra independència i recuperar la iniciativa. Cal que disposem d'una veritable estratègia nacional per la independència, amb accions personals de reivindicació, que sumades les unes amb les altres tindran la capacitat de convertir les microaccions individuals en una veritable onada nacional imparable. Són moltes les coses que podem fer, que no són il·legals, però que han d'estar ben preparades i coordinades, per exemple, en la nostra condició de clients i consumidors: finances, telefonia, electricitat, gas, benzina, assegurances, supermercats, etc. I tu ja m’entens, que diria aquell... No som conscients de la força immensa que tindria una veritable acció reivindicativa de caràcter majoritari en tots aquests àmbits, com a factor de pressió davant d'Espanya i davant del món, per forçar les coses en la direcció que ens interessa. 
 
I, a mesura que el procés realment avanci, caldrà adoptar gestos de desobediència civil, pacífica, que, si són protagonitzats per una majoria, no ho tindran fàcil per a ser reprimits legalment, sense ser desacreditats davant del món. I grans mobilitzacions populars en llocs estratègics, per a la mobilitat o per la seva significació nacional i internacional, que tornin a centrar la mirada exterior cap a nosaltres, de manera que tothom es convenci i vegi que ara va de bo. Si només votem i sortim al carrer tan sols en data fixa un cop l'any, només serem una aspiració romàntica, una opinió tan democràtica i respectable, com del tot inútil. Si el nostre desig de llibertat no esdevé també un problema polític per a Espanya, que en negar-se a reconèixer-lo els assenyali davant el món, no hi haurà tampoc una solució. I per a això, els hem de crear també un problema econòmic, tocant-los no pas el cor dels bons sentiments, ni el cervell de les seves conviccions democràtiques estantisses, sinó la butxaca dels seus interessos. I ho podem fer, si volem. I si els partits que el poble ha votat se situen a l'alçada d'aquest. El poble ja ha complert, votant sigles independentistes, un altre cop i obtenint la majoria. Ara, doncs, toca complir als partits i als seus dirigents.

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
09/06/2021

Provincianisme idiomàtic

02/06/2021

Ñ, la darrera salvatjada

26/05/2021

Neocolonialisme?

19/05/2021

La seguretat de Puigdemont

12/05/2021

Els bolets de Catalunya

05/05/2021

Espanya, al·lèrgia i vaccí

28/04/2021

Casals, una veu al món

21/04/2021

De banderes, himnes i visques

14/04/2021

Adeu a un protestant català

07/04/2021

Ciutadania, literatura, llengua

Participació