Laia Díez: «Em conec molt bé el cos i tinc clar que les ultres no són bones»

La flamant campiona de la Copa Catalana reflexiona sobre la disciplina després de sumar tres victòries seguides | Per la temporada vinent es proposa objectius més ambiciosos

per Arnau Urgell, Castellnou del Bages | 17 de setembre de 2014 a les 14:12 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de setembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Laia Díez, al Serrat de Castellnou de Bages. Foto: Josep Maria Montaner

Laia Díez (Sant Vicenç de Castellet, 1978) és la flamant campiona de la Copa Catalana de Curses d'Ultraresistència. Provinent del món dels raids, el 2011 va disputar la seva primera ultra però no ha estat fins enguany que ha decidit dedicar-s'hi al 100%. Els resultats han estat immediats –l'any passat ja va guanyar la Camí de Cavalls de Menorca- amb els triomfs a l'Emmona, la Núria-Queralt i la Comtes d'Erill. Despés de bona part de la seva vida a Manresa, ara viu al Serrat, al terme de Castellnou del Bages, amb unes vistes espectaculars de la plana del Bages i Montserrat, per una banda, i del Pirineu, per l'altra.


- Qui és Laia Díez, la campiona de la Copa Catalana d'ultres, per qui no la conegui?

- Sempre em defineixo com una noia de Manresa a qui li encanta l'esport. Vaig estudiar Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport i sóc entrenadora personal. Des de petita feia bàsquet i en el món de les curses de muntanya hi vaig arribar a través dels raids. El 2011 em van proposar córrer la Ultra del Montsant i aquell mateix any em vaig llençar a la piscina i vaig acabar la TDS del Mont Blanc. El 2013, com que sóc una enamorada de Menorca, vaig decidir fer la Camí de Cavalls i em va anar tan bé que la vaig guanyar. Aquesta temporada ha estat la primera que he decidit dedicar-m'hi seriosament. En tot cas, sóc una personal normal que sempre ha gaudit de l'esport.


- En aquest entorn on viu suposo que és més fàcil córrer i entrenar tal com calgui...

- Surto per la porta i en un segon estic a dins del bosc. És una zona plena de corriols i on no m'acabo els quilòmetres. Això sí, quan necessito alçada haig d'anar fins al Pedraforca perquè aquí al Bages no n'hi ha. Tot i això, també entreno molt a Montserrat, que és una zona especial per mi.


- Sent del Bages, Núria Picas deu ser el gran referent... a banda d'una companya.

- És evident que la Núria Picas és un referent per tothom. Però en el meu cas, com que la coneixa abans m'és difícil veure-la així. És més aviat una amiga que em dóna molts consells i m'ajuda... i també a la inversa, evidentment. Ella està a un altre nivell i és pràcticament impossible ni intentar acostar-s'hi. És una persona, com el cas d'en Kilian Jornet, que tenen unes condicions innates especials, tant a nivell físic com mental. A més, en el seu cas, pot disposar de tot el temps que necessita per entrenar, i això també és molt important.

- La temporada ha estat fins ara molt regular i quasi perfecte. Però a l'inici va patir. Què va passar?

- Vaig començar molt malament. La primera cursa va ser l'Ultra Costa Daurada i a partir del quilòmetre quatre vaig començar a tenir males sensacions. Pensava que simplement era fatiga i per aquest motiu vaig continuar. La vaig acabar –en segona posició- per una qüestió de cap però al cap de dos dies m'ingressaven a l'hospital amb un greu problema hepàtic. El fisiòleg, sortosament, em va dir que era una qüestió i que no patís pel futur. Tot i això, vaig voler tornar a Menorca i, com que encara no estava recuperada del tot, vaig abandonar. Després, tot ha anat molt millor.

- Malgrat que no s'ha assegurat la victòria fins a la darrera prova, s'ha endut la Copa Catalana amb molta autoritat. Tres victòries en quatre curses no és poca cosa...

- Bé, la Judit Lamas –segona a la general i amb quatre podis en quatre curses- sempre estava allà. Qualsevol petit problema hagués suposat que hagués guanyat una cursa i, probablement, la general. En tot cas, no ha estat una victòria amb autoritat.

- La Copa Catalana aplegava proves relativament modestes, amb tot just un centenar de participants, amb altres molt més consolidades com l'Emmona. Com valora el format?

- Penso que és un bon calendari per tal de seguir-la al llarg de l'any. A més, cada cursa era perfecte a nivell de recorregut i paisatge. Això sí, hi ha molt poca gent que segueix el campionat i en la majoria de proves –l'Emmona segurament és una excepció- hi havia poca gent animant tant al llarg del recorregut com a l'arribada. Tenint en compte que és la Copa Catalana s'hauria de potenciar i aconseguir que més corredors d'aquí la disputessin sencera.

- Després de guanyar la Copa Catalana, quins objectius es posa de cara a l'any vinent?

- Encara no tinc res lligat però la idea és buscar objectius diferents. En aquest sentit penso en curses d'àmbit internacional amb un nivell major, més corredors i més públic. De fet, el que busco és conèixer nous territoris i paisatges.

- Segurament la cursa més èpica que viscut, valgui la redundància, va ser l'Epic Trail Aigüestortes. Com va ser l'experiència?

- Duríssima. És la cursa més complicada que he disputat mai. La vaig córrer perquè la Núria [Picas] m'hi va fer anar. Tot plegat era d'un nivell superior. L'ambient de divendres ja era espectacular i, sobretot, córrer al costat de gent d'elit mundial. Evidentment no era el meu terreny perquè era d'alta muntanya i amb una meteorologia molt adversa però vaig aconseguir ser una dels 17 finishers i per mi això ja té valor. També cal destacar la gentada que hi havia a l'entrega de premis.

- Els i les corredores d'ultres tenen un desgast molt important. Es veu corrent durant molts anys? Quines curses té marcades en vermell?

- No, molts any no. Em conec molt bé el cos i tinc clar que les ultres no són bones ni a nivell articular ni muscular. Crec que m'hi dedicaré dos o tres anys i després afluixaré. Això sí, per poc que pugui faré esport tota la vida. Objectius? Poder tornar a córrer la Camí de Cavalls, poder acabar la Ultratrail del Mont Blanc –el 2012 vaig fer-ne 30 quilòmetres i vaig plegar perquè no estava per córrer- i fer la Ultra Pirineu. De fet, aquest dijous decidiré si estic a la línia de sortida de Bagà.

Laia Díez, guanyadora de la Copa Catalana d'ultres. Foto: Josep Maria Montaner

 

Participació