Entrevista

Joan Salarich: «El Festival de Cinema de Muntanya s'ha convertit en la meva vida»

Director del certamen des de la primera edició, explica com han convertit Torelló en una referencia mundial del cinema de muntanya

Joan Salarich, director del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló | Adrià Costa
per Arnau Urgell i Vidal, Torelló, Catalunya | 9 de novembre de 2022 a les 08:30 |
Joan Salarich (Torelló, 1956) és l'ànima del Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló. Director des de la primera edició, compleix quaranta anys al capdavant del certamen. “S'ha convertit en la meva professió i, pràcticament, en la meva vida”, explica en una entrevista on explica amb naturalitat un fet extraordinari: com un petit poble de 80 quilòmetres de Barcelona ha esdevingut una referència internacional del cinema de muntanya.

- Vostè ha estat director del certamen des de l'edició 1. Si l'any 1983 li diuen que arribaria a la 40a edició s'ho hauria cregut?

- Sí, rotundament sí. Estava molt convençut de la idea. També és cert que al cap de només dos anys vaig plegar. Va ser una dimissió que va durar tres dies perquè em van convèncer, vam fer foc nou i vam tirar endavant.

- Ara es pot dir que Torelló és un referent internacional en cinema de muntanya. Per què es va començar?

- Des de feia un temps el Centre Excursionista, com feien molts altres clubs, organitzava projeccions, passis de diapositives, conferències, xerrades... Vam tenir oportunitats per fer algunes coses que sortien de la normalitat i en destacaria portar en Kurt Diemberger, un dels referents del moment que aleshores era l'únic home que havia fet cinc 8.000 –i el primer al Dhaulagiri i al Broad Peak-. 

El fet que un alpinista austríac vingués a Torelló per presentar una projecció va cridar molt l'atenció. Això ens va permetre fer algunes estrenes –especialment de les expedicions catalanes- i el pas natural va ser plantejar-nos fer una mostra de cinema de muntanya. Finalment, vam optar pel format competitiu i vam apostar per un festival, en un moment que l'alpinisme català era un referent i que no n'hi havia cap a l'Estat.


- Abans no hi havia tants festivals ni tan especialitzats com ara...

- Sí, ara n'hi ha massa. Tot està saturat i la majoria estan concentrats a l'octubre i novembre. Per sort, nosaltres som l'únic de cinema de muntanya i això ens fa singulars. És un àmbit que hem optat per ampliar, passant només de l'alpinisme i l'esport a altres qüestions més socials i ambientals.
 

Joan Salarich, director del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló. Foto: Adrià Costa


- El festival comença vinculat a una entitat. Com s'aconsegueix professionalitzar i sobretot internacionalitzar?

- La internacionalització es va assolir el 1986. Vam ser al festival de Trento –el més antic del món- i allà ens vam posar en contacte amb realitzadors estrangers per tal que presentessin les seves pel·lícules a Torelló. Actualment, som el cinquè amb més història i això ens dona un reconeixement i un prestigi entre els realitzadors de cinema de muntanya.

- Sempre explica que el primer gran salt el van fer amb la presència excepcional de sir Edmund Hillary...

- La resposta del públic ja era molt bona, però no deixàvem de ser un festival d'un poble a 80 quilòmetres de Barcelona. Un dia se'ns va ocórrer provar de portar en Hillary –no havia estat mai ni a Catalunya ni al conjunt de l'Estat- i ho vam aconseguir. En certa manera ens va superar i, de fet, la visita es va menjar el mateix festival. Va ser rebut pel president de la Generalitat, per l'abat de Montserrat i la roda de premsa en arribar a l'aeroport va ser d'estrella mundial. Aquella fita ha quedat per a la història. De fet, mai més va tornar a l'estat espanyol.

Ara hi ha massa festivals. Tot està saturat i la majoria estan concentrats a l'octubre i novembre

- Va ser el primer a rebre la Flor de Neu d'Honor...

- Sí, vam crear aquest premi arran de la visita d'Edmund Hillary i va ser l'excusa per portar la flor i nata de l'alpinisme mundial durant 20 anys. Mites com Riccardo Cassin, Cesare Maestri, Kurt Diemberger –que va tornar per ser homenatjat-, Chris Bonington... La darrera va ser per a Òscar Cadiach (2019). No descartem tornar-hi més endavant, però tampoc volíem fer-ho cada any per obligació.

- També va ser un salt important poder venir al Teatre Cirvianum...

Sí, ho vam fer l'any següent de la visita de Hillary. Passar del Casal al Cirvianum va suposar saltar de poc més d'un miler a 3.500 espectadors.

- En quatre dècades han tingut ofertes o temptacions de marxar fora de Torelló?

- No. No hem tingut propostes, malgrat que alguna vegada algú n'ha parlat. Personalment, sempre he pensat que el festival s'ha de quedar a Torelló. Va néixer aquí, s'ha fet gran aquí i morirà aquí si algun dia s'ha de deixar de fer. Traslladar-se quan reps la primera proposta del “peix gros” acostuma a acabar malament. Ser un festival de Torelló no vol dir tancar-nos: al cap de l'any fem una vintena de projeccions de les nostres pel·lícules arreu de Catalunya, les Illes i Andorra i també tenim versió on line del festival.

Portar Edmun Hillary al festival és una fita que ha quedat per a la història

- Inicialment, el repte era la internacionalització i ara és tenir films en català. En aquest sentit, celebren com un èxit el rècord de sis pel·lícules catalanes...

- Ara mateix costa molt. En els inicis del festival en teníem moltíssimes, però a mesura que s'ha internacionalitzat ha estat més difícil. Rebem moltes propostes –un 35% aproximadament són produïdes a l'Estat-, però després no és fàcil que passin la selecció, en un festival on hem prioritzat la qualitat per davant de la quantitat. De les sis pel·lícules catalanes seleccionades enguany destacaria que són bones i que són parlades en català. En un context complicat per la llengua com l'actual, per nosaltres és important.
 

Joan Salarich, director del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló. Foto: Adrià Costa


- Fa uns anys que aposten per un país com a eix temàtic. Per què?

- La gran majoria de festivals –també nosaltres- comencen amb una projecció. Fa vuit edicions vam decidir canviar-ho i iniciar amb un espectacle. La primera vegada el vam dedicar als himalaistes catalans, el segon als escaladors i el tercer a l'alpinisme amb un homenatge a en Jordi Pons. Després d'aquest bloc, ens vam plantejar escollir un país o una regió. Vam començar per Patagònia, després Alaska, el Tibet, l'Antàrtida i ara Mongòlia. Inicialment, es parlava molt d'alpinisme, mentre que ara hem evolucionat cap a temes socials i ambientals, en un context d'emergència climàtica. No només parlarem de problemes: també ho farem de música, dels costums i de la vida nòmada.

- En la presentació va ensenyar el seu primer passaport on Mongòlia era un dels cinc països prohibits. L'ha pogut visitar?

- No. Forma part del llistat de països que per una qüestió econòmica no hi podré anar mai (riu). En tot cas, per preparar el festival m'he informat molt de la seva realitat. Quan es decideix fer un país al festival hi ha molta feina de documentació.

Everest: sea to Summit és indiscutiblement la millor de la història del gènere

- Han apostat per innovar i anar incorporant -o deixant de fer- activitats. Una de les que s'han consolidat els darrers anys és el Torelló Mountain Wines. Per què hi vau apostar?

- És un aspecte més de la muntanya. L'hem tractat des de molts punts de vista. A les exposicions, per exemple, hem parlat de la muntanya a la publicitat, de la muntanya al cinema convencional... I una qüestió interessant són els vins produïts a més de 1.000 metres i aquest cultiu heroic amb costers de pendent elevat. Més enllà de la mostra, el que ha singularitzat el Torelló Mountain Wines és fer el tast de vins –obligats per la pandèmia- a l'interior del teatre. 

- El posaré en un compromís: triï una pel·lícula d'aquesta edició i una de les 39 anteriors..

- D'històrica és fàcil: em quedo amb Everest: sea to Summit. És indiscutiblement la millor de la història del gènere i l'hem programat dijous com a preinauguració. D'aquesta edició no m'agrada mullar-me i, realment, hi ha molts tipus de públic per la diversitat de pel·lícules que tenim. En l'àmbit més esportiu destacaria House of the Gods, si parlem d'argument potser La liste: everything or nothing i entre les pel·lícules més socials Kumari: A Father's Dream. Com que ens hem diversificat, és molt difícil quedar-se amb un sol film.

 

Participació