Leire Fernández: «El meu únic entrenador és Bolt, el meu gos»

La jove basca explica com s'ha iniciat en el món de les curses de muntanya, on és una de les grans promeses de futur, a partir d'una disciplina menys convencional com el canicròs

per Arnau Urgell , Ribes de Freser, 8 de juliol de 2014 a les 13:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de juliol de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Leire Fernández, una futura estrella de les curses de muntanya. Foto: Josep Maria Montaner

Leire Fernández (Errenteria, 1998) és, sens dubte, una futura estrella del món de les curses de muntanya. Amb tan sols quinze anys ja va guanyar –sense dorsal- una prova mítica com l'Olla de Núria i no para de sumar victòries allà on competeix. Aquest cap de setmana ha fet doblet a Ribes de Freser –tant a vertical com a la cursa de 27 quilòmetres- amb molt de marge respecte les seves competidores. A la sortida i a l'arribada allau de peticions per fer-s'hi una foto, conscients que d'aquí uns anys la imatge tindrà el seu valor. Ella, mentrestant, s'ho pren amb filosofia i sempre amb un somriure a la boca.


- Primer de tot, felicitats per la victòria doble a Ribes de Freser. Com ha anat el cap de setmana?

- La vertical de dissabte, d'un quilòmetre i mig tot de pujada, va ser superagònica. I la cursa de diumenge ha estat molt xula. Es pujava a Sant Amand i el Taga i m'ha agradat molt. Especialment la baixada final de set quilòmetres seguits fins a Ribes de Freser.


- És d'Euskadi però no sé quina vinculació té amb aquesta zona i amb Catalunya en general. De fet l'any passat ja va córrer, tot i que sense dorsal, l'Olla de Núria...

- Aquí teniu un paradís i m'encanta aquest “terreny”. Per poc que puc intento venir però com que ens queda lluny no ho podem fer tantes vegades com ens agradaria.


- Si quelcom destaca de vostè és la joventut. Com és que competeix amb només setze anys amb els “grans”?

- A mi m'agrada molt la muntanya i estar-hi sobretot amb els gossos. El fet de competir m'ha vingut després, sóc una mica “picona” i m'acabo motivant. Això sí, sempre gaudint.

- Normalment els atletes tan joves competeixen en curses més curtes perquè així els hi ho marquen els seus preparadors...

- El meu únic entrenador és Bolt, el meu gos. I intento anar fent el què em ve de gust, ara curses de muntanya, ara canicròs. Un dia una cursa més curta i el següent més llarga.

- De fet, la majoria d'atletes compaginen les curses de muntanya amb altres disciplines com l'esquí, duatlons... En el seu cas ho fa amb el canicròs. És poc habitual...

- Jo mai havia tingut gossos fins que em van oferir provar el canicròs. De no tenir-ne a poder córrer amb un vaig pensar que era la meva oportunitat. A partir d'aquí va venir Bolt, després Harpo i ara Flink... la família va creixent.

- L'afició a córrer i al canicròs ve del seu pare [també havia fet la cursa de Ribes de Freser]?

- No, ell no ho tenia però com que sóc menor d'edat i ha de venir de responsable acaba corrent. Ell és muntanyenc de tota la vida.

- I ara quins plans té per aquest estiu?

- De moment, seguir així, gaudint. El gran objectiu de l'estiu és el Trophee des Montganes , una competició de canicròs per etapes que es disputa als Alps la primera quinzena d'agost. M'agrada perquè a cada jornada el tipus de prova canvia. Són deu etapes en vuit dies.

 

Participació