Reportatge

Una família, set continents, nou curses de muntanya i la pandèmia que ho atura tot

El coronavirus fa que una parella de Matadepera, Pere Aurell i Ragna Debats, hagi d'aturar el projecte de recórrer el planeta, acompanyats de la seva filla, per competir en proves de resistència

per Enric Arqués , 12 de juliol de 2020 a les 16:15 |
Pere Aurell i Ragna Debats, amb la seva filla Onna, en una platja deserta de Costa Rica | Rolling Mountains
Una família, set continents i nou curses de muntanya. Aquesta és la filosofia inicial del Rolling Mountains, un projecte de vida dels corredors de muntanya i parella Pere Aurell i Ragna Debats, de Matadepera. El desembre passat van començar un viatge, juntament amb la seva filla de cinc anys, l’Onna, i el Bru, el gos de la família. Una aventura que els havia de portar durant tot un any per Àsia, Amèrica del Sud, Amèrica Central, l’Antàrtida, els Estats Units, Àfrica, Oceania i Europa. El que no sabien és que el coronavirus faria un gir inesperat al seu viatge.

El Nepal és la meca del senderisme i dels amants de la muntanya. I aquesta va ser la primera parada del Rolling Mountains. Un dels objectius era arribar amb la seva filla fins al camp base de l’Everest, situat a 5.300 metres, però es van quedar a mig camí pel fort vent i el fred intens. "Ella té molta imaginació i m’anava explicant històries sobre el Yeti, però cada vegada anava parlant menys mentre la portava darrere a la motxilla", explica Aurell. La temperatura era de 26 graus negatius i tots dos van decidir fer marxa enrere. Per explicar-li a l’Onna la decisió es van inventar un joc sobre el Yeti i uns regals que havia deixat a la muntanya per ella, tot per no trencar la il·lusió infantil i li van dir que el llegendari home de les neus no volia que avancessin més.


L'arribada a Hong Kong els va portar un altre entrebanc inesperat. Van haver d'enviar de tornada a casa el seu gos, perquè per entrar a la ciutat asiàtica havia de passar una quarantena i no tenien previst passar tants dies allà. Una decisió dura perquè en Bru forma part de la família, però tenien l'esperança de retrobar-se amb ell més endavant, a l'Amèrica del Sud. Una situació que no es va arribar a produir per altres circumstàncies.

A Hong Kong van córrer la primera carrera de llarga distància prevista en el seu recorregut mundial, la Vibram Hong Kong 100. Ells competeixen a un alt nivell i la pregunta que molta gents els fa és: amb qui deixeu la vostra filla? En aquest cas, l'Onna es va quedar amb la família asiàtica que els va llogar la casa a través d’Airbnb, per la bona sintonia que van tenir. Tal com ells expliquen va ser la mateixa propietària de l'allotjament qui es va oferir per cuidar-la. Coses de la química i la bona sintonia que van tenir.


Un ascens agònic a l'Aconcagua

La segona part del viatge era a l'Amèrica del Sud, començant per l'Argentina. Una de les maneres de conèixer gent és a través de les xarxes socials i així és com van trobar-se amb l'Alejandro García, de Mendoza. Aurell va escriure un missatge a Instagram per veure si algú s'animava a córrer amb ells i l'Alejandro va ser un dels que va respondre i els va acollir a casa seva. Una dinàmica que es repetiria més d'una vegada al llarg de la seva aventura pel món.


El següent pas era entrar al Parc Nacional de l'Aconcagua, però aquí van topar amb un altre obstacle. Segons la normativa del parc, els menors de 14 anys no poden entrar-hi. Van moure tots els fils possibles, però va ser impossible. En aquest cas van poder deixar l’Onna amb una amiga argentina, la Julieta Bustos, que també tenia una filla de la mateixa edat. Abans, però, van poder estar uns dies tots tres junts en plena muntanya, acampats a més de 4.000 metres d'altitud i fent cims com el de San Bernardo (4.150 metres).

L'hora de la veritat. El cim de l’Aconcagua (6.962 metres) els estava esperant. Van acomiadar-se de l’Onna per uns dies i es van dirigir amb la companyia d'un amic a fer uns cims d'aclimatació abans d'encarar el gran repte d'aquella etapa. El camp base, anomenat Plaza de Mulas, era l'inici de l'ascensió i allà va començar una autèntica odissea per la Ragna. El dia de l'ascens es va llevar amb unes sensacions molt dolentes, i se sentia físicament destrossada. "Tal com em trobava, no sabia si podria fer el cim", recorda. Unes condicions que a la gran majoria de persones els farien desistir d'intentar-ho. A la gran majoria, menys a aquesta corredora amb mentalitat de ferro.

La pujada va ser un suplici, amb un ritme molt lent, pas a pas, però ho va aconseguir. L'arribada al cim va generar una forta emoció, també al seu company de vida i d'aventures que la va veure patir com mai per assolir l'objectiu marcat. "Ara tinc ganes de tornar-hi", apunta. "Per gaudir-ho més", afegeix Aurell amb un somriure.
 

Pere Aurell i Ragna Debats, amb la seva filla Onna, durant l'estada a Cosa Rica Foto: Rolling Mountains


Gairebé dos mesos a una platja deserta

La pandèmia ja era una realitat a tot el món i també començava a treure el cap per l'Amèrica del Sud, el següent pas del Rolling Mountains. Bolívia va ser la primera visita i després havien d'anar al Perú, però davant l'amenaça d'un tancament de fronteres van decidir volar directament cap a Costa Rica, on encara no hi havia massa casos detectats, però les autoritats ja començaven a prendre mesures com tancar tots els parcs naturals. Van agafar el primer vol que van trobar i al cap de dos dies d'aterrar al país caribeny les fronteres ja estaven tancades. "Ens va anar molt just", recorda Aurell.

Com van trobar una platja idíl·lica i desèrtica? Per pura casualitat, mentre corrien. I allà s’hi van instal·lar amb la idea inicial de passar-hi una vintena de dies. Al final van ser 57 dies. Pràcticament dos mesos en què van viure envoltats d'animals i es van alimentar del que pescaven, d'arròs o del que els donava la natura. Per dormir al ras van construir una tenda amb canyes de bambú, fulles de palmeres i una lona de plàstica al sostre per protegir-se de les pluges diàries. Una decisió ben sàvia perquè gairebé cada tarda plovia sense treva.

La petita Onna va necessitar uns dies per adaptar-se a una vida poc habitual, amb les aranyes, els mosquits, les formigues i altres espècies animals com a veïns. Un cop adaptada jugava amb les iguanes i les aranyes i se sentia part de l'entorn. Els primers quinze dies van estar sols sense veure a ningú, fins que es van trobar amb una nena de vuit anys que es movia pels arbres com si fos ben bé un ximpanzé. "La primera vegada que la vam veure ens va dir 'soy un puma' i havia pujat dalt d'un arbre sense sabates ni res", expliquen.

Una picada verinosa, un puma pel camí i la visita de la policia

El seu confinament a la platja no va ser avorrit, precisament. Aurell va patir una picada d'una eruga a la cama que li va causar molt dolor a l'engonal pel verí de l'insecte i sort en va tenir d'un habitant local que li va donar unes herbes i uns remeis que el van ajudar a superar la picada. Aquesta persona també li va dir que aquesta picada podia ser mortal, sobretot entre els nens.

Un altre moment que ara, per sort, pot explicar com una anècdota és la topada que va tenir cara a cara amb un puma. Això va passar mentre feia un repte esportiu que consistia a pujar i baixar durant moltes hores una forta pujada. La reacció de l'animal va ser sortir corrent després del crit que va fer en Pere. Un fet insòlit haver-se creuat amb un puma perquè ni els mateixos habitants de la zona l'havien vist mai. "A mi em tocava fer aquest repte dos dies després i tenia por de trobar-me'l, però no el vaig veure", assenyala Debats.
 

L'Onna, la filla de Pere Aurell i Ragna Debats, en una platja de Costa Rica Foto: Rolling Mountains


Per acabar de rematar aquest confinament tan particular, van tenir la visita inesperada de la policia de Costa Rica, que els estava buscant perquè havien vist un reportatge a una televisió espanyola sobre la presència d'uns catalans a una platja deserta. Les autoritats policials es pensaven que estaven incomplint el confinament i els volien capturar. Es van presentar a la seva tenda "amb metralletes i tot" i disposats a endur-se'ls a la zona urbana. Les explicacions d'aquesta parella els va convèncer i van veure que no estaven fent res de dolent. Una història amb un final feliç.

El coronavirus força la tornada a casa

A mitjans de juny van agafar un vol diplomàtic per tornar a Catalunya molt abans del que tenien previst. L'extensió de la pandèmia va frustrar els seus plans de seguir voltant pel món, però per uns "culs inquiets" com ells això tan sols és una petita parada inesperada. El que més els va sobtar del retorn a casa va ser "la relaxació de la gent" després d’haver viscut un confinament de dos mesos. "La gent no té memòria i han mort moltes persones", reflexionen.

La seva voluntat és reprendre els viatges tan bon punt sigui possible. Els hi queden molts països per visitar, noves cultures i maneres de viure per conèixer. Un dels continents pendents i que més il·lusió els hi fa és l'Àfrica. Entre cella i cella tenen el Kilimanjaro, la muntanya més alta del continent africà. En la carpeta de temes pendents també hi ha l'Antàrtida on tenien previst córrer una cursa de 100 quilòmetres en una de les illes, Oceania, els Estats Units i Europa. De fet, a finals d'agost havien de participar per primer cop a la mítica cursa de 100 milles de l'Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB), però com moltes altres carreres ha estat cancel·lada fins a l'any vinent.

En definitiva, han estat sis mesos farcits d’aventures, situacions complicades, anècdotes i, sobretot, dies plens d'aprenentatges que els han permès viure la vida en família tal com havien somiat. Un viatge que encara no ha arribat al seu final. Si el coronavirus ho permet, continuarà.







 

 

Participació