«La mida importa?», per Anna Comet

«Hem perdut la perspectiva dels quilòmetres i tendim a desprestigiar tot allò que queda per sota de la marató.»

| 20/12/2017 a les 20:32h
Especial: Anna Comet
Arxivat a: Curses, Anna Comet, confidències, marató
Aquesta notícia es va publicar originalment el 20/12/2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Tinc la sort de gaudir de córrer amb totes les lletres i tot el significat de la paraula. La competició, ben entesa, em motiva fins a límits insospitats i m’omple fins a l’infinit emocionar-me tant quan preparo o faig una cursa de 100 km d’alta muntanya, una de 6 etapes per la costa o la selva, un 10.000 d’asfalt o crosos de 4 km al costat d’una ciutat.

Actualment sembla que si no la fas molt grossa no cal ni que t’hi posis i ens equivoquem! La mida potser no importa tant!

No és tan estrany sentir, quan parlem de curses, que “jo faré la curta, aquesta vegada” com excusant-nos... i resulta que la “curta” és una marató. Home... curta, curta! Hem perdut la perspectiva dels quilòmetres i tendim a desprestigiar tot allò que queda per sota de la marató.

Des del meu punt de vista, el que sí que importa és trobar l’encant a cada una de les diferents proves, saber-ne veure els reptes i no entrar amb desprestigis sense sentit. Així les veig jo:

— Una cursa de muntanya de llarga distància (d’entre 60 i 110 km): són proves completes que et demanen una fortalesa mental ferma i equilibrada, més enllà de l’aspecte físic. L’estratègia és molt important, així com l’alimentació i la hidratació en cursa.

— Una cursa per etapes (d’entre 4 i 7 etapes): podria escriure un llibre sencer explicant bondats d’aquestes proves, però m’enganxa la serenitat que demanen per saber gestionar els esforços, l’èpica que desprenen per arribar a meta un dia rere l’altre sabent que algun serà molt dur i, igualment, hauràs d’aguantar i el contacte amb la resta de corredors.

— Una mitja marató de muntanya: dins de les curses de muntanya són una bona barreja entre rapidesa i llargada. Prou curtes per mantenir ritmes elevats i ‘jugar-te-la’ una mica amb la intensitat i prou llarga com per fer recorreguts espectaculars i donar temps als corredors que no són tan explosius a posicionar-se si no s’han encantat massa al principi.

— Un 10.000 d’asfalt: surt a ritme i ves incrementant, però aquest ritme no pot ser massa lent o ja no ho recuperes, ni massa ràpid o l’acabaràs caminant. Trobar aquest equilibri és tant complicat com màgic.

— Un cros de 4 km: només la sortida en massa ja em fa pujar l’adrenalina pels núvols, sentir els claus picant contra el terra i pensar... no caiguis que et deixen com un colador. Aquella sensació d’anar al límit, pensar que no aguantaràs i encara ets capaç de donar un punt més.

Indescriptible!

COMENTARIS

Tendència de la mida
Carles S, 29/01/2018 a les 22:58
+6
-0
Per mi la tendència actual es que cada vegada hi ha més corredors a les mitges i a les express (18km 800D+ aprox.) que no pas a les de més quilometratge de la mateixa cursa.
Tanmateix aquest passat 2017 a les curses de KV era freqüent veure 130 corredors,i creixent ... impensable fins fa poc.
Gràcies Anna per el teu raonament .

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
En el vídeo es pot veure Laura Orgué en plena cursa.
En el vídeo es pot veure Laura Orgué en plena cursa. | @Skyrunning_com.
Anna Comet al Puigmal.
Anna Comet al Puigmal. | Josep M. Montaner.
01/01/1970
L'esportista d'alt rendiment està de 7 mesos i vol normalitzar aquesta situació