«La mida importa?», per Anna Comet

«Hem perdut la perspectiva dels quilòmetres i tendim a desprestigiar tot allò que queda per sota de la marató.»

per Redacció, 20 de desembre de 2017 a les 20:32 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de desembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Tinc la sort de gaudir de córrer amb totes les lletres i tot el significat de la paraula. La competició, ben entesa, em motiva fins a límits insospitats i m’omple fins a l’infinit emocionar-me tant quan preparo o faig una cursa de 100 km d’alta muntanya, una de 6 etapes per la costa o la selva, un 10.000 d’asfalt o crosos de 4 km al costat d’una ciutat.

Actualment sembla que si no la fas molt grossa no cal ni que t’hi posis i ens equivoquem! La mida potser no importa tant!


No és tan estrany sentir, quan parlem de curses, que “jo faré la curta, aquesta vegada” com excusant-nos... i resulta que la “curta” és una marató. Home... curta, curta! Hem perdut la perspectiva dels quilòmetres i tendim a desprestigiar tot allò que queda per sota de la marató.

Des del meu punt de vista, el que sí que importa és trobar l’encant a cada una de les diferents proves, saber-ne veure els reptes i no entrar amb desprestigis sense sentit. Així les veig jo:

— Una cursa de muntanya de llarga distància (d’entre 60 i 110 km): són proves completes que et demanen una fortalesa mental ferma i equilibrada, més enllà de l’aspecte físic. L’estratègia és molt important, així com l’alimentació i la hidratació en cursa.

— Una cursa per etapes (d’entre 4 i 7 etapes): podria escriure un llibre sencer explicant bondats d’aquestes proves, però m’enganxa la serenitat que demanen per saber gestionar els esforços, l’èpica que desprenen per arribar a meta un dia rere l’altre sabent que algun serà molt dur i, igualment, hauràs d’aguantar i el contacte amb la resta de corredors.


— Una mitja marató de muntanya: dins de les curses de muntanya són una bona barreja entre rapidesa i llargada. Prou curtes per mantenir ritmes elevats i ‘jugar-te-la’ una mica amb la intensitat i prou llarga com per fer recorreguts espectaculars i donar temps als corredors que no són tan explosius a posicionar-se si no s’han encantat massa al principi.

— Un 10.000 d’asfalt: surt a ritme i ves incrementant, però aquest ritme no pot ser massa lent o ja no ho recuperes, ni massa ràpid o l’acabaràs caminant. Trobar aquest equilibri és tant complicat com màgic.

— Un cros de 4 km: només la sortida en massa ja em fa pujar l’adrenalina pels núvols, sentir els claus picant contra el terra i pensar... no caiguis que et deixen com un colador. Aquella sensació d’anar al límit, pensar que no aguantaràs i encara ets capaç de donar un punt més.

Indescriptible!

 

Participació